dissabte, 29 de març del 2008

Una antiga 'teneria' amagada al Passeig de Gràcia

Pujant el Passeig de Gràcia, un cop atravessada la Gran Via i en el cantó de Besós hi ha un carreró que no té categoria de passatge i s'endinsa fins arribar a un curiós edifici la façana del qual apareix a la foto. Ara funciona com a aparcament però el rètol indica que havia estat el Saló d'exposició i vendes de la "Tenería moderna". "Teneria" és un gal·licisme que en espanyol s'utilitza per anomenar l'art d'adobar les pells i el cuir. A Mollet del Vallès va funcionar durant anys una molt important "Tenería moderna" i pot ser que aquesta fos la seva seu de venda a Barcelona, però no he trobat cap dada que ho confirmi. El racó té molta gràcia però no està en gaire bon estat. 

L'infern crema a Sants Just i Pastor

La basílica gòtica dels Sants Just i Pastor amaga multitud de petits detalls fascinadors. Per exemple, en el deambulatori rera l'altar es troba aquesta representació tridimensional de l'infern del purgatori (edito després del missatge deixat per Pablo Molucas que m'ha fet veure que això és el purgatori i no l'infern) amb les flames devorant purgant almenys tres damnats ànimes. (La llum que surt de la verge amb el nen no prové de la intervenció divina sinó de la poca experiència de la fotògrafa...)

divendres, 21 de març del 2008

On viuria Caligari a Bcn? La casa Planells de Jujol


Si l'arquitectura delirant de Gaudí té un punt místic, la del seu col·lega Josep Maria Jujol, no menys delirant, desprèn més aviat un cert aire oníric. Almenys en aquest encisador edifici que alguns experts prefereixen vincular amb certa arquitectura expressionista alemanya, sobretot la representada per Erich Mendelsohn (el responsable de la flipant Einstein Turm prop de Berlín), que no pas amb un modernisme que, quan es va aixecar l'edifici per encàrrec del constructor Evelí Planells, ja quasi s'havia donat per liquitad. També recorda un altre dels exemples excèntrics i poc coneguts del modernisme barceloní, la casa Comalat per darrera. La casa Planells sembla encaixada quasi a la força a una cantonada entre la Diagonal i Sicília. De fet, tot a la casa Planells sembla descol·locat espacial, temporal i arquitectònicament, amb aquesta façana que sobresurt com un mascaró de proa que ha assumit la forma de les ones.

No sé si el Dr. Caligari viuria a la casa Planells, però John Malkovich de ben segur. Recordo que l'actor va estar algun cop per la nostra ciutat per donar un seminari sobre Jujol (sic!) i es veu que aquest és el seu edifici preferit del món mundial.

Localització: Diagonal 332
Arquitecte: Josep Maria Jujol
Any: 1920-23

Cambó dóna suport als esports de risc


L'estàtua de Francesc Cambó a la via Laietana té una utilitat que no li coneixia. Aquests adolescents anglosaxons, en canvi, la tenien clara en vistes de com anaven de preparats per fer acrobàcies amb les seves bicis. La mà de Cambó, sempre a punt de clavar una bufa a algú, avui semblava més disposada que mai a caure sobre els xavals, però ells l'han sabut esquivar en tot moment.

Crist crucificat a la plaça de la Catedral

Divendres sant no hi ha misses: Déu fill ha mort. Però sí via crucis. Com el de la Plaça de la Catedral, amb altaveus i en bilingüe. 

La millor rèplica de Gaudí: la casa Sayrach


A l'art hi ha poques coses pitjors que les imitacions dels grans i inimitables genis. Només cal mirar-se qualsevol botiga de records de Barcelona per acabar odiant en pocs segons tot allò que tingui a veure amb el trencadís i les formes i colors gaudinians. A la Diagonal cantonada Enric Granados, en canvi, hi ha un edifici que podria haver estat construit per Gaudí però al mateix temps té personalitat pròpia: tan elegant com austera i amb la mateixa alèrgia per les línees rectes, la casa proporciona aquella sensació orgànica de les millors obres de Gaudí. És la casa Sayrach, una de les poques obres d'un arquitecte i intel·lectual molt característic de la Catalunya del canvi de segle: un incondicional de l'art i la cultura com a wagnerià fins al moll de l'os que era. Els seus dos fills, per cert, són els fundadors de la revista Tretzevents. De Sayrach també es coneixia la Torre dels Dimonis de Sant Feliu del Llobregat, enderrocada als anys seixanta, però a penes té més obra construïda. La casa la va idear per la seva família quan ni tan sols tenia el títol d'arquitecte (la va haver de firmar un altre). Ara encara hi viuen els seus descendents. Però es pot trobar alguna altra excusa per entrar al seu vestíbul, per alguns un dels més bonics de Barcelona. Una invitació al restaurant Dama o una visita al taller del modist Pertegaz.

Localització: Diagonal 423
Arquitecte: Manuel Sayrach
Data: 1918

dijous, 20 de març del 2008

Ni llamps ni trons: Parallamps J. Torrente


Quina sorpresa que una tenda que es dedica a la venda de parallamps des de fa més d’un segle mantingui tant l’activitat com la decoració exterior i interior. Atenció al puny que sobresurt de la façana aferrant un grapat de llamps vençuts. Els actuals propietaris de la botiga, el senyor Torrente i els seus dos fills, asseguren que hi ha dades que confirmen que el negoci ja funcionava el 1860 en mans de Josep Sebastià i Sellerès. Fa pocs anys van dur a terme una restauració de la façana i l’interior de l’establiment per deixar-los tal i com eren el 1989. Caldrà tornar-hi un dia que tinguin obert...

Localització: Marquès de Barberà 21
Web: http://www.torrente.cat

dimecres, 19 de març del 2008

L'altra cara del cinema Pelai (o Lauren Universitat)

Podia ser la façana, però no. Aquesta és l'esquena de l'antic cinema Pelayo, després Pelai, ara Lauren Universitat, tal i com es veu des de la Plaça Castella. No pot presumir de la bellesa d'altres sales de cinema històriques, però tal i com es manté comença a ser un vestigi quasi únic de l'arquitectura típica d'aquests centres d'oci, sobretot per la identificativa façana construïda amb plafons de vidres translúcids. No he pogut descobrir si tenien una funcionalitat específica o va ser un capritx arquitectònic que es va anar perpetuant.

dilluns, 17 de març del 2008

Les columnes de la casa Orlandai



Orlandai no surt al diccionari, però va ser el nom que van escollir els alumnes de l’antiga escola Talitha per batejar el seu nou centre d’ensenyament l’any 1974. Abans de funcionar com a col·legi, la casa Orlandai va ser propietat d'un directiu de la Cros, Manuel Galve, que al llarg de cinquanta anys va anar modificant un antic mas fins donar-li l'aspecte actual. Ara l'edifici és propietat de l'ajuntament que el va remodelar de dalt a baix, però el gestionen diverses associacions de ciutadans que li donen un ús de centre cívic. Rodejada d'una tanca, la casa Orlandai ha deixat fora un joc de columnes que parlen d'un antic pòrtic o similar des d'on es devia poder contemplar el tren de Sarrià, que ara les mig tapa amb una escala d'accés. 

Localització: carrer Jaume Piquet 23 

Les runes de certa escola moderna




Als inicis del segle XX l’educació es va veure trasbalsada per tota una sèrie de corrents renovadors que van permetre l’entrada de la pedagogia a l’era moderna. Entre els centres que es van crear tot seguint una d’aquestes tendències hi havia les Escoles del Districte VI dirigides pel metge Jeroni Estrany amb l’objectiu d’oferir una escola catalana que recollís els nous mètodes d’ensenyament. El projecte va comptar amb la protecció d’alguns dels empresaris de l’època com Ramon Monegal (patriarca de la família que fundaria Myrurgia) i Albert Lleó i Morera (el que dóna nom a la casa construïda per Doménech i Muntaner, i amputada per Loewe). A les Escoles del Districte VI hi va estudiar i després hi va treballar com a mestre Pere Vergés, fundador posteriorment de la mítica Escola del Mar. De fet, aquestes escoles van ser pioneres de l’educació a l’aire lliure ja que la mainada era conduïda a primera hora del matí fins la platja on feia exercicis, es banyava i esmorzava. L'auster edifici va ser expropiat per l'Ajuntament i ara s'hi duen a terme reformes per convertir-lo en la seu del Centre de Serveis Personals del Raval Nord. La Generalitat el va incloure en la llista d'edificacions del barri que mereixen protecció pel seu interès patrimonial. 

Localització: carrer del Carme 101-109
Arquitecte: ?
Data: principis del segle XX?

diumenge, 16 de març del 2008

Els arcs gòtics de l'antic convent de Sant Antoni Abat

El convent i l'església que dóna nom al barri de Sant Antoni es trobava en l'antic portal del Raval, és a dir a l'entrada de la muralla que ara correspon al carrer Sant Antoni Abad, el que condueix del mercat del mateix nom a la Plaça del Pedró. L'església es va construir el segle XV però la van cremar en una de les rauxes anticlericals de la Setmana Tràgica. L'any 1936 van enderrocar el poc que en quedava. Només n'han sobreviscut aquests tres arcs mal encaixats al carrer de Sant Antoni. Als incendis també s'hi va perdre un retaule d'en Jaume Huguet. Rera els arcs s'hi han vist tota mena d'establiments, el que més recordo una matalasseria, però també un parell de bars. Cap d'ells ha sabut mai treure profit a l'insòlit del seu marc.

divendres, 14 de març del 2008

Cartell Bimbo d'un colmado

Fa set anys que passo habitualment per davant d'aquest cartell sense haver vist mai obertes les portes del que s'anomenava Colmado Ferrer. Tanmateix sempre m'ha fet gràcia aquest vestigi d'una antiga forma d'anunciar-se tant per part de l'establiment com de la marca alimentícia. El cartell és de plàstic i tridimensional, però sóc incapaç d'oferir més informació històrica sobre el seu grafisme, funcionalinat o presència a la ciutat. L'osset Bimbo, un plantígrad blanc vestit de forner amb un pa sota el braç dibuixat a l'estil de les animacions de Walt Disney,  a penes ja no és veu a l'anunci. De fet, sembla que la mateixa empresa que identificava prescindeix d'ell des de fa uns anys. Bimbo va iniciar les seves activitats al nostre país el 1964 des de la seva fàbrica de Granollers tot comercialitzant i popularitzant el pa (per anomenar-lo d'alguna manera) de motlle envasat i els pastissets industrials. 

PD. A la farmàcia del cantó hi tenen posada des de sempre una maniquí vestida amb bata blanca que mira misteriosament des de la finestra enreixada...

dijous, 13 de març del 2008

El cementiri de Sant Genís dels Agudells



No el trobareu a cap de les rutes oficials dels cementiris de la ciutat, perquè el de Sant Genís dels Agudells és l'únic cementiri en funcionament a Barcelona que no depèn de l'Ajuntament sinó de la seva parròquia. Sant Genís va ser una de les parròquies inicials de Barcelona: la primera esglèsia va ser consagrada el 931 i el 1028 ja era parròquia. L'edifici actual, fruit d'una restauració duta a terme el 1671, conserva una estructura romànica i uns suposats vestigis preromànics en forma de grafitti de peix paleocristià en un dels murs. Més que en el valor arquitectònic la gràcia de l'església, la parròquia i el cementiri de Sant Genís es troba en l'encant del seu conjunt, que conserva cert aspecte de poblet de muntanya... si sabem abstreure'ns de les torres made in Porcioles que la rodegen. El petit cementiri està molt ben cuidat i té uns bones vistes al Tibidabo. Hi va ser enterrat Manuel Carrasco i Formiguera quan, en retornar el seu cadàver de Burgos, l'autoritat franquista li va negar sepultura al cementiri municipal de Montjuic, on fa pocs anys va ser traslladat finalment. També el fundador de les festes de Sant Medir, Josep Vidal i Granés... I altres ciutadans anònims que encara reben les visites puntuales  i amoroses dels seus familiars.
També s'en va parlar en un reportatge del Time Out Barcelona 

dimarts, 11 de març del 2008

Casa del guarda del pantà de Vallvidrera

Un dels racons més bonics de la ciutat és el que formen el pantà i la presa de Vallvidrera. Durant l'any 2007 l'ajuntament va dur a terme una sèrie de tasques d'adeqüació de la zona, entre elles la restauració de l'antiga caseta del guarda, des d'on es realitzava el control hidràulic de la presa, que es trobava en un estat deplorable. Aquest edifici projectat per l'Elies Rogent ha recuperat part del seu encant però encara resta tapiat. Els veïns van veure com el 10 de març de 2007 l'alcalde Jordi Hereu inaugurava la remodelació de la casa perque dos dies després els operaris en tanquessin portes i finestres. Es veu que el consistori encara no té clar quin nou ús atorgar-li. I així portem un any....

Localització: camí del pantà de Vallvidrera
Arquitecte: Elies Rogent
Any: 1864-65

dilluns, 10 de març del 2008

L'església enfonsada de l'antic Mental


Rera l’actual seu del districte de Nou Barris es troba una església en runes que s’enfonsa literalment en el que ara s’anomena Parc Central de Nou Barris. El quadre resulta força espectacular: es deixa enrerra la part restaurada de l’antic Hospital Mental reconvertit en edifici de serveis pels barris i ens trobem com la seva part posterior, ocupada per la Guàrida Urbana, encara no ha estat arreglada. Enfilant-se per sobre l’edifici hi veiem l’antiga masia de Ca n’Ensenya, també recuperada pel districte i aquesta misteriosa església enfonsada.

El responsable tant de l’església com de l’hospital psiquiàtic al qual servia va ser l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, lligat també a dues altres edificacions amb funcions mèdiques: l’Hospital i casa de Beneficiència de Sabadell i el balneari de la Puda a Montserrat. A Oriol Bernadet caldria fer-li justícia algun dia: tot i que el Mental s’ha recuperat en part, l’església és evident que està deixada de la mà de Déu i dels homes; el balneari montserratí és un dels llocs del nostre territori que, tot i mantenir-se en bon estat, resta totalment abandonat, i la Casa de Caritat sabadallenca es va enderrocar els anys setanta per ampliar la plaça de l’Alcalde Marcer. Un altre dels edificis que va firmar Bernadet va ser Can Ricart...

En un DOGC d'abril de 2005 es publicava el següent: "Es preveu la rehabilitació de l'antiga Capella de l'Institut Mental en les condicions que defineixi la fitxa corresponent del PE de Protecció del Patrimoni, i l'eventual ampliació per allotjar-hi la parròquia i els serveis parroquials, actualment ubicats en dependències fora d'ordenació".

Localització: c/ de Marie Curie
Arquitecte: Josep Oriol Bernadet
Any: 1889

diumenge, 9 de març del 2008

Passatge 1800




Entre el carrer del Carme i la plaça de la Gardunya hi trobem un dels passatges més curiosos de la ciutat. El passatge 1800 s'anuncia amb un simpàtic senyal al carrer del Carme (el desenfocat) i convida a un passeig entre la foscor del seu curt recorregut que els bonics fanals d'època no aconsegueixen apaivagar. Diuen els llibres d'història que la galeria ocupa el lloc d'unes antigues cavallerisses. Com tants altres passatges, cert aire decadent (locals tancats) conviu amb les ànsies de renovació que aporten nous establiments. Entrant per Carme, a les dues cantonades que obren el passatge, hi trobem una viniteca i una perruqueria. Ja endinsats al passatge, veurem com sobreviu un sabater. Arquitectònicament el centre del passatge és ben curiós, amb les escales que baixen a un portal interior per un cantó i l'altell que s'ho mira des de d'alt per l'altre. Buffet & Ambigú és una de les poques llibreries gastronòmiques de la ciutat que vol aprofitar la seva proximitat amb la Boqueria per abastir de literatura especialitzada els clients del mercat. Pel davant s'hi troba L'interior, un clàssic en la provisió de productes al voltant del cannabis. 
A la boca de la plaça de la Gardunya, just darrera el mercat de la Boqueria, s'hi va instal·lar fa uns anys un restaurant d'aquests de moda, el Ra, que ha aconseguit revitalitzar i tornar a iluminar en tots els sentits aquest extrem del passatge. 

dissabte, 8 de març del 2008

Bar Velódromo


Quan l'any 2000 el bar Velódromo va abaixar les persianes sobre els seus grans finestrals molta gent temia que hagués caigut un dels darrers bars-cafès que mantenia una estètica i caliu "d'abans": les taules de marbre, els billars a l'altell de dalt, el rellotge dels anys trenta, les parets fumades... Sembla que aquest estiu el bar tornarà a obrir les portes impulsat per l'empresa cervesera Moritz, la seva nova propietària, i amb el cuiner Carles Abellan (el creador de Comerç 24 i Tapaç 24) com a xef estrella preparant les tapes. Diuen que n'han mantingut la decoració i s'han limitat a restaurar-lo...

El bar va ser fundat per Manuel Pastor, un gran afeccionat al ciclisme, primer el 1910 en un emplaçament proper i a partir del 1933 en aquests baixos del carrer Muntaner. El nom també podia fer referència a un velòdrom de fusta de vida efímera que l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall (el de El Molino)  va construir el 1909 en una localització propera, el Velòdrom dels Sports

En els seus incis el Velódromo funcionava coma restaurant obert les 24 hores. El 1945 es va veure obligat a reconvertir-se en cafè exclusivament. I en un dels preferits de la ciutat per trobades i tertúlies: la penya motorista de Barcelona o el club ciclista del Tibidabo per exemple el converteixen en seu de les seves reunions.

El Velódromo va superar l'època del disseny i la mort del seu fundador. Però el seu fill Manuel Pastor no sentia la mateixa dedicació pel local que havia mostrat el seu pare i finalment el va acabar tancant i venent. A veure com es desperta el nou Velódromo...

Localització: Muntaner 213

divendres, 7 de març del 2008

Drugstore David

Si entre Tuset i Balmes trobem el passatge Arcàdia, entre Tuset i Aribau hi ha un altre vestigi de la passada glòria de la zona, el Drugstore David, una galeria comercial que va viure la seva millor època fa un parell de dècades. David era el nom d'una família que durant els anys vint va fer negoci amb la llavors puixant indústrial del taxi. El 1930 van construir un edifici de vuit plantes amb pàrking i tallers al carrer Tuset. Quaranta-un anys després s'hi va inaugurar el Drugstore David, dos anys més tard que el seu germà al Passeig de Gràcia. Els drugstores són locals on es venen tot tipus de productes de "primera necessitat" (de beguda a tabac) que romanen oberts dia i nit. Els anys setanta i vuitanta, quan les nits a Barcelona encara s'allargaven més enllà dels dictats de l'ajuntament, tenir un lloc on comprar els ingredients per un ressopó o un bar on prendre una ultíssima copa s'agraia. Jo encara recordo escapar-m'hi a comprar algun llibre alguna nit d'insomni. EL Drugstores de Passeig de Gràcia es va reconvertir fa anys en un restaurant. En el David conviu l'antic pàrquing amb un recent Mercadona i quatre o cinc tendes (una de núvies, una de roba femenina força bufona...) que s'entesten a que allò segueixi funcionant com a galeria comercial. Ja no hi queda cap dels bars i el restaurant d'entrada sembla un túnel d'un tren fantasma. 

dijous, 6 de març del 2008

Passatge Arcàdia




Els passatges i galeries comercials de Barcelona s'estan esvaint de mica en mica, i els que aguanten mantenen quelcom de túnel del temps. Un dels meus preferits és el Passatge Arcàdia, entre Balmes i Tuset. El passatge Arcàdia havia gaudit dels anys de glòria de Tuset Street, quan el seu cinema era una de les sales d'art i assaig de referència a la ciutat i la gauche divine es reunia a alguns dels seus bars, com l'Stork Club. Ara, com el mateix carrer Tuset, està en franca decadència, però manté un encant que el carrer on desemboca no ha sabut retenir. Al passatge s'hi troben encara uns quants negocis: una barberia, una sala de jocs, un quiosc, un despatx de loteria, una agència de viatges, un bar (l'antic Stork en altres mans)... i l'intenten revitalitzar com un espai d'exhibició d'art. El cinema encara dorm amagat darrera el quiosc de loteria, com comentàvem en el reportatge de Time Out dedicat a la Barcelona Fantasma. La majoria de cartells que anuncien els establiments desprenen l'encant del temps passat.

dimecres, 5 de març del 2008

Casa Maldonado


Edifici d'habitatges en el xamfrà mar/Llobregat d'Aribau amb Londres. Costa trobar informació sobre el seu arquitecte, Antoni Millàs i Figuerola. L'edifici data del 1915 i, dins d'una estructura generalment sòbria, destaca la rotonda del xamfrà i els esgrafiats de colors que ribategen tota la part de dalt.

dimarts, 4 de març del 2008

Pica Mercat Santa Caterina

Com a guinda de la restauració del Mercat de Santa Caterina duta a terma per Benedetta Tagliabue i Enric Miralles es va instal·lar una font a la part del darrera de l'estructura que recupera algunes piques de les antigues bacallaneries. La font està enmarcada per un mural construit amb restes de l'antic convent dominic que es va tirar a terra al segle XIX per construir el mercat. El convent també disposava d'un surtidor amb suposades qualitats curatives.

Localització: Carrer de Colomines, rera el Mercat de Santa Caterina
Dissenyador: Jacint Todó, de l'equip de Benedetta Tagliabue

diumenge, 2 de març del 2008

Papabubble






El més semblant a una visita a la fàbrica de xocolata imaginada per Roal Dahl i portada al cinema per Tim Burton és endinsar-se a Papabubble, on fabriquen caramels artesanalment davant dels ulls de clients i curiosos sis cops al dia. La botiga va ser fundada el 2003 per de dos dissenyadors industrials australians, Tommy Tang i Christopher King. Van instal·lar-la a l'antiga llauneria d'Aquil·li Maggí, una de tantes botigues centenàries de Barcelona que s'han vist obligades a tancar en els darrers anys. Els del Papabubble, en canvi, ja tenen franquícies a diversos llocs del món.

Localització: carrer Ample 28

dissabte, 1 de març del 2008

Hotel Park


Arquitectes: Antoni de Moragas
Data: 1950-1954
Situació: Avinguda Marquès de l'Argentera 11
Una de les mostres de l'arquitectura moderna de posguerra, l'Hotel Park (o Park Hotel) es troba just davant de l'estació de França. Les seve formes arrodonides, l'ús del vidre, o el disseny interior el converteixen en un establiment tan insòlit com poc conegut. L'hotel va ser reformat els anys noranta pel fill del l'arquitecte, Antoni de Moragas, i Irene Sánchez.




Benzinera al port


Benzinera marina al Moll de la Fusta.