dimarts, 30 de setembre del 2008

Fanal nihilista


Fanal a l'interior de la parada de metro de la línia verda a la Plaça Catalunya...

Mosaic alcohòlic

La fàbrica d'alcohols Antich, que s'ubicava al carrer Jonquera del Front Marítim del Poble Nou, ja no existeix, però el cartell-mosaic que anunciava els seus productes al carrer Lleialtat cantonada Sant Pau roman com a vestigi d'aquesta publicitat que ha aconseguit integrar-se en el paisatge urbà de la nostra ciutat.

dijous, 18 de setembre del 2008

Jo no sóc la Mercè...


Maria del Mar Bonet canta a la “Mercè”. No a qualsevol Mercè. La Mercè de la Maria del Mar és la seva mare, però també és Palma, la ciutat natal. Mercè García, dona i treballadora, mare, àvia i besàvia, esposa, vídua, va néixer a la Sagrera “on ara estan fent totes les obres de l’AVE. I d’allà anàvem al ball que organitzaven a la Lira de Sant Andreu”. Al barri es va conéixer amb en Josep. Es van casar i traslladar a Virrei Amat, a davant del mercat que porta el seu nom. Junts van treballar de valent per tirar endavant sis criatures, educades en l’esforç i la responsabilitat, en l’amor i l’alegria de viure. En Manolo, la Mercè (“Bites”), la Pili, la Jose i en Javi van volar del niu. A casa hi queda en Carles. “A mi m’agrada el meu barri, aquí ho tinc tot, fins i tot veig el Tibidabo, que m’entusiasma”, diu ella. I aquí la vénen a veure els seus fills, i els fills dels seus fills, i fins i tot en Jan, el petit de la seva néta Sandra, quan no és ella qui s’escapa de visita. Si els té aprop, no li cal res més, ni res és massa lleig. Perquè la Mercè García, com totes les Mercès, com Barcelona, és aquell centre de gravetat permanent entorn el qual no deixarem mai de gravitar. “Mercè, sempre tornaré a la nostra platja, les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me’n massa”. Perquè rodarem al món però sempre tornarem allà on visquis, Mercè.

Jo no sóc la Mercè, però ella sí. Ella i 49 més que protagonitzen el Time Out especial de les festes de l'altra patrona de Barcelona.

dissabte, 6 de setembre del 2008

L'estació fantasma de Gaudí


El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.


Aquest també va ser un tema del reportatge aparegut a Time Out Barcelona sobre la Barcelona que fa por
.