dissabte, 28 de febrer del 2009

Números modernistes



Cal fixar-s'hi. La Rambla amaga detalls amb encant entre les tendes de souvenirs i les franquícies alimentàries. Com aquesta enumeració modernista que no es correpon al número actual, potser perquè antany cada rambla tenia un ordre numèric independent?

divendres, 27 de febrer del 2009

La mitgera dels gats

Aquesta setmana el bloc celebra un any d'existència i el centenar de missatges publicats, així que és un bon moment per parlar de la imatge que il·lustra la capçalera. Des de fa anys la ciutat ha trobat diferents solucions per fer menys lletges les mitgeres, aquelles parets cegues que no s'han construït per viure de cara a l'exterior però de tan en quant acaben treient les seves grises pintes a la vista de tothom. L'habitual és recórrer al tompe-l'oeil o enganyatall, un mural o pintura que dóna la il·lusió de vida a una paret ben morta. Però darrerament hem vist altres solucions, com els cal·ligrames o petits jocs escultòrics. La mitgera dels gats que es troba entre el carrer Xuclà i Pintor Fortuny és un gran exemple de solució original per convertir un tros de paret en un racó encantador. L'artista Arnal Ballester hi va pintar uns simpàtics grafits felins el 1998 amb la col·laboració d'Illo Tatxe i Xavier Mas. L'arquitecte Joan Ballester Joan Casadevall , de l'estudi Gabinete del Color, va acabar d'arreglar la paret tot organitzant l'espai amb els panells de colors. I sense esperar-s'ho la mitgera dels gats ha esdevingut una de les imatges emblemàtiques de la ciutat... i d'aquest bloc.

dijous, 26 de febrer del 2009

El zoo de pedra




Potser arrecerats d'algun caçador, cèrvols i senglars s'amaguen en un lloc inesperat de la ciutat: els jardins de Vicens Vives que es troben entre els gratacels de La Caixa de la Diagonal. L'autor en va ser Frederic Marés qui, a part d'un museu, té el récord del major nombre d'escultures exposades a l'aire lliure a Barcelona. Els animals es van encarregar per guarnir el parc interior d'una "unidad urbana" construïda per la promotora Colonial el 1967. El jardins es deien aleshores Ignacio Vilallonga i els va firmar en Nicolau Rubió Tudurí. Els promotors ho venien com "un museo natural al aire libre (...) representando la fauna venatoria española en mármoles blancos, piedras oscuras y bronces". Les escultures ara estan força deteriorades el que li donen un encant un pèl sinistre a aquest singular zoo de pedra.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Camí de l'aigua... sense aigua

Les restes d'aqüeducte a Ciutat Meridiana no són les úniques a la ciutat ni a Nous Barris. A l'actual Parc Central de Nou Barris, a una zona coneguda tradicionalment com a Can Carreres, també han integrat part d'un aqÜaducte en desús, construït el 1869 per portar aigua de Dosrius, al Maresme, fins a Barcelona. La foto està presa durant les restriccions d'aigua de l'estiu de 2008, així que esperem que ara doni una imatge menys dessolada.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Campanar brutalista


"Siquieres edificar hoy, pregúntale a Bordoy. Si quieres edificar sobre las aceras, pregúntale a Sotera. Si quieres edificar sobre los viales, pregúntale a Briales". Així caricaturitzaven als anys seixanta un porciolisme desmesurat i promocionat pels arquitectes municipals, els noms dels quals se citen en aquesta dita. El mallorquí Emilio Bordoy i Alcántara és responsable d'alguns dels desastres arquitectònics de la nostra ciutat, i de fet, pels seus mèrits d'arquitecte, més enllà de la mera tasca ultraurbanitzadora, només se'l sol anomenar per la parròquia de Sant Ot, mostra de les tendències arquitectòniques aplicades al edificis religiosos al segle XX que va firmar amb Francesc Salvans (el que va ser director de La Llotja?). Inevitablement l'església recorda l'obra de Le Corbusier (que amb la seva Chapelle de Ronchamp va marcar les directrius d'una nova arquitectura religiosa) no només pel temple sinó també pel campanar. Aquesta torre que s'aixeca molts metres per sobre Manuel Girona és construida tota de formigó, com era habitual en els corrents brutalistes derivats de les teories de Le Corbusier i mal explotats pel porciolisme. Aquest campanar podria ser un bon exemple d'una forma orginial i aconseguida de brutalisme, aplicada a una edificació que així ens recorda la xemenèia d'una fàbrica o a les populars torres de televisió dels antics països soviètics (els soviètics, ja se sap, van ser molt brutalistes), com la de Berlín.

divendres, 20 de febrer del 2009

Barcelona... de pel·lícula.


Botigues per cinèfils, les millors sales, els nous directores, la ciutat al cinema... Barcelona de pel·lícula és el tema central del Time Out d'aquesta setmana. La sala de la foto no la busqueu. Aquesta marquesina inspirada en la bonica arquitectura dels movie theaters nord-americans anuncia una atracció del Tibidabo inspirada en el film Pesadilla en Elm Street...

Fusteria farmacèutica


Entre les moltes farmàcies modernistes de Barcelona, la Nordbeck del carrer Ausiàs March destaca no només per aquest nom tan poc habitual a la ciutat de principis del segle XX (de fet, originàriament la farmàcia es deia Salamó, nom que va conservar com a mínim fins 1924) sinó sobretot per una façana revestida tota ella de panells de fusta treballada i les clàssiques cristelleres amb ferro forjat. A Pobles de Catalunya reivindinquen els responsables reals d'aquesta filigrana de l'ebanisteria per sobre de l'autor que apareix a la majoria de guies oficials.

dijous, 19 de febrer del 2009

Una masia plena de llibres

Can Rosés és una de les tres masies supervivents que recorden el passat agrari de Les Corts. Salvat de l'urbanització salvatge del barri, aquest casalot construït el 1716 allotja actualment una biblioteca pública. Es troba amagat darrera l'Illa.

dilluns, 16 de febrer del 2009

El passatge del Farró

Un dels menys coneguts de Barcelona, el barri del Farró es va edificar a mitjans del segle XIX en el procés d'urbanització de Sant Gervasi. És un barri petit, tant que l'Ajuntament va considerar que no tenia prou consistència per erigir-se ell sol com a tal i, atenint-nos a l'oficialitat administrativa, hem de parlar del barri del Putget-Farró. En la vintena de carrers que el conformen es troben vestigis de les cases senyorials d'antany que conviuen amb construccions més noves, funcionals i no especialment boniques. De fet, es considera una de les zones més degradades de l'opulent districte de Sarrià-Sant Gervasi. Juntament amb la Plaça de Sant Joaquim, el passatge de Sant Felip deu ser un dels racons més bonics del Farró i un dels passatges més privilegiats de Barcelona. Qui pogués viure en una d'aquestes cases amb jardí a tocar de la Plaça Molina!

diumenge, 15 de febrer del 2009

Esbarjo eulalienc

Aprop de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina es troba el centenari Centre Eulalienc, una de les moltes mostres de l'associacionisme típic de la nostra ciutat que segueix oferint una oferta d'activitats i serveis de lleure i cultura pel barri.

dissabte, 14 de febrer del 2009

El misteri de la santa desapareguda

En els darrers mesos, els vianants que tot passejant per la Baixada de Santa Eulàlia enlairaven els ulls cap a la capelleta que li és dedicada comprobaven astorats que la figura havia desaparegut. Segons informava l'Avui, l'estatueta ha estat robada i, per iniciativa dels veïns, restituida per una de nova aquests dies. Ultradevoció, pillatge o pura bretolada? Diuen que la nit que va desaparéixer algú va veure la geganta de la Mercè passar per allà...

divendres, 13 de febrer del 2009

Santa i gegantona


La gegantona Laia (quina mania a evitar el nom d'Eulàlia) està inspirada en el cartell que en honor de la patrona de Barcelona va dibuixar la Carme Solé, i va néixer el 12 de febrer de 1998. Diuen que no vol representar tant la santa com una adolescent de la seva edat tal i com vestia el segle IV, tot i que a les mans porta els dos símbols de la santa. La carreguen els nens i nenes de la colla gegantera i només surt per la seva festa. Això sí, té l'elegància de convidar-hi la geganta de l'altra patrona de Barcelona.

dijous, 12 de febrer del 2009

La dolçor d'un sabre


A la Pastisseria Foix de Sarrià honoren a la santa preferida del barri de la manera més dolça.

Santa Eulàlia al Desert

Fins als inicis del segle XIX, la Rambla o Passeig de Santa Eulàlia es trobava a l'actual Passeig de Fabra i Puig. Des de llavors, el Passeig de Santa Eulàlia se situa en un indret conegut popularment com Desert de Sarrià. Diu la llegenda que aquí es trobava la casa pairal de la futura patrona de Barcelona, i el 1463 es va erigir una capella en el seu honor. L'església va passar a mans dels caputxins, que van fundar al seu cantó el seu primer convent i van convertir tot l'indret en un verger de plantes, arbres i fonts al qual els veïns van anomenar desert. El segle XIX desapareixen convent i capella. Al seu lloc ara s'hi troba un geriàtric, just al final d'aquest passeig de Santa Eulàlia flanquejat d'escoles i instituts varis.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Pedró de la mort


La Plaça del Pedró, on conflueixen el carrer Hospital i el carrer del Carme, és un dels indrets on diu la llegenda que es va exposar el cos de Santa Eulàlia clavada a una creu de Sant Andreu i on una nevada oportuna va cobrir pudorosament les seves despulles nues. Aquí el segle XVII es va erigir una escultura en honor a Santa Eulàlia que va ser decapitada i destrossada durant la Guerra Civil (coi, quasi sembla un homenatge al martiri). Frederic Marés es va encarregar d'esculpir aquesta rèplica que no es por apreciar en tot el seu valor de tan alta que està col·locada. Mentre la santa mira cap al cel, al seus peus encara raja una font del segle 1826 que va ser la primera en portar aigua al barri. Es considera que és el monument que roman al seu lloc original des de fa més temps.

dilluns, 9 de febrer del 2009

La primera capella de Santa Eulàlia


El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.