dimecres, 28 de juliol del 2010

L'última sessió


Amb tot l'enrenou al voltant de la prohibició dels toros (mai tinc clar com es diuen les "corridas" en català) el tancament del Cinema Rex, del qual me'n vaig assabentar per un article a La Vanguardia, passa totalment desapercebut. Entre els circuits cinèfils ja fa temps que es comentava. L'empresa Balañá tenia previst tancar-lo en un breu termini de temps: la suposada davallada en l'assistència als cinemes (les dades oficials diuen el contrari, però els exhibidors ho oculten), la crisi de les sales úniques (um, un edifici sense pisos en mig de la Gran Via, quin espai més desaprofitat) i la propera obertura d'uns multisales al complex de les Arenes ratificaven la sentència de mort del Rex. Llàstima, per mi és el cinema més bonic de Barcelona amb el Club Coliseum, els dos decorats pel mateix dissenyador, Antoni Bonamusa. Sempre m'ha estranyat el menysteniment cap a aquest tipus de sales per part d'una ciutat que s'enorgulleix tant, tant i tant de ser capdavantera en el disseny. El Rex era una meravella: amb els seus llums globus blancs, les portes i l'interior vermell, el llautó (crec) rematant tots els elements decoratius, l'encantador taulell del petit bar... si no l'haguessin deixat decaure es podria considerar una petita joia de Barcelona, el típic cinema que te'l trobes a Nova York i et sembla que has fet la troballa de l'any... en fi... Els cinemes pateixen el mateix menyspreu per part de les elits culturals pel seu continent que pel seu contingut...
Per cert, la relació entre sales de cinema i toros no és tant casual. En aquest mateix blog ja ho vaig relacionar en una entrada, i no oblidem que la Monumental i el Rex estan gestionats per la mateixa empresa.

PD. L'última sessió del Rex no és la de la foto, feta de fa temps...

diumenge, 25 de juliol del 2010

Clot modernista

Edifici a la Meridiana amb Corunya del qual no he trobat més informació.

divendres, 16 de juliol del 2010

El gat bibliòfil


Amoinada estava qui no és la Mercè perquè els darrers cops que havia passat davant de la lliberia de vell del carrer Banys Nous no haviar arribat a veure-hi un dels gats més carismàtics de la ciutat. Però aquesta setmana, amb la botiga ja tancada, va aconseguir veure més enllà de l'aparador el simpàtic felí, com sempre atent i vigilant els llibres que ja fa anys parlaven sobre Barcelona...

10-J 2010

dimarts, 13 de juliol del 2010

Secessionisme a Vallvidrera? (Actualitzat)


Actualització II: ai, un altre cop entre dubtes. A Tot Barcelona, en Miquel també treu una entrada sobre aquesta casa. Ell va poder parlar amb el propietari in situ i li va donar el nom d'un altre arquitecte...

Actualització:
la Mireia Grau, propiètaria de la finca, ens informa des dels comentaris que l'edifici és obra de Bonaventura Conill, l'arquitecte que ha deixat més petja a Vallvidrera. També són seves la preciosa estació del Funicular i aquella casa que fa cantonada al carrer de l'Església (de la qual precisament es comenta a Patrimoni Arquitectònic que té elements d'estil secessionista. N'he de penjar fotos. Aquesta casa, però, no apareix a la web de l'ajuntament de Patrimoni...

Text del 30/04/2010
El passat 13 de març els veïns de Vallvidrera participaven en una consulta on es preguntava "Creus que un govern des de la muntanya milloraria la gestió i els serveis de Collserola?". Hi va participar un 38,65% del cens del qual un 98,5 % es va decantar pel sí. No crec que la pregunta permeti afirmar rotundament que una bona part dels habitants de Vallvidrera vulguin independentizar-se de Barcelona però sí que els resultats manifesten el gran descontetament d'un barri amb necessitats específiques que se sent abandonat pel consistori municipal. L'
Associació de Veïns de Vallvidrera us n'informarà millor que jo...
Perquè a Vallvidrera vaig trobar un altre tipus de Secessionisme que no he pogut ratificar de cap manera (en una recerca ràpida i només on-line). Entre el camí del Pantà i Santa Maria s'albira entre el boscatge una bonica casa el disseny de la qual recorda algun dels corrents modernistes centre-europeus que s'allunyaven de les floritures i el sobrecarregament decoratiu i apostaven per les línees sòbries, com és el cas del Secessionisme Vienès. Però la veritat és que no tinc ni idea de qui va ser l'arquitecte o a quina època es va construir... Qualsevol pista serà benvinguda.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Negre sobre quatribarrat



El divendres 9 de juliol vaig descobrir que al carrer Petritxol havien penjat tot de banderes catalanes amb crespons negres. No sé des de quan hi són ni qui ha decidit col·locar-les (l'associació de veïns del carrer?)... sí que espero que no hi hagin de romandre gaire temps.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Antic Hotel Ideal


Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

divendres, 2 de juliol del 2010

Una cervesa a ca la sergidora


A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.