Jo no sóc la Mercè

El Parc Güell, sisplau?

2011-08-06T12:29:00.000+02:00

L'Ajuntament treballa per millorar els accessos alternatius al Parc Güell perquè l'entrada pel carrer Olot, la del drac, no pateixi les actuals aglomeracions. No sé si aquesta indicació pintada a la cantonada entre els carrers Antequera i Sant Josep del Cottolengo és una iniciativa del consistori o d'uns veïns cansats de veure turistes perduts en un dels racons menys transitats i més fascinants de Barcelona

La veritable Casa Urrutia

2011-07-23T11:48:00.000+02:00

La darrera entrada en aquest blog abans de quedar-se massa temps aturat batejava lliurement com a Casa Urrutia Bates un edifici de Nou Barris del qual la Carme de Memòria dels barris ofereix informació més complerta i precisa. Això d'Urrutia venia del passeig on està ubicada, perquè ja existeix una Casa Urrutia, aquesta sí de nom oficial a Barcelona. Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

Hi sóc o no hi sóc?

2011-07-23T10:21:00.000+02:00

Circumstàncies vàries, entre elles haver extraviat la càmera de fotos i viure un pic de feina que calia aprofitar abans que arribi la gran davallada, m'han obligat a deixar aquest blog en estat gairebé de coma durant massa temps. Des d'avui, espero reanimar-lo i que torni a mantenir unes constants vitals més o menys regulars...

Casa Urrutia Bates

2011-04-03T12:56:00.001+02:00

Entre el casalot sinistre de la "mare" de Norman Bates a Psicosi i mansió decadent que fa de mascaró de proa del Parc Central de Nou Barris, aquest edifici cantoner ha resistit les mutacions del districte fins al punt que funciona com a vèrtex de dues línies de nous edificis de protecció oficial. Apareix en el catàleg del patrimoni, però no ofereixen cap informació sobre la seva història ni responsables, el que potencia el seu punt misteriós.

Masia acollidora

2011-03-26T13:14:00.000+01:00

L'antic nucli de Sant Martí presenta una densitat inusual de masies. Al voltant de l'església que dóna nom al barri i al districte s'han conservat les cases pairals de l'època, Can Planes, Can Cadena i Ca l'Arnó, a molt pocs metres les unes de les altres, i reconvertides totes en equipaments municipals. Datada dels segles XVI i XVII, Can Planes en concret funciona des del 1999 com a Centre Residencial per a "persones sense sostre en situació avançada i/o consolidada de desarrelament social". Darrerement em ve de gust recordar què això de l'estat del benestar no és una entelèquia rovellada...

Hi és o no hi és?

2011-03-19T10:47:00.004+01:00

El que té penjar fotos antigues. Tot buscant informació d'aquest edifici que vaig fotografiar fa un parell d'anys m'he adonat que potser ja ni existeix. Aquesta va ser fins a finals de 2008 la seu del Consell de Joventut de Barcelona i de l'Associació de Casals Juvenils. L'Ajuntament l'havia restaurat i inaugurat l'any 1983 com un dels primers espais que la ciutat destinava a la joventut. La casa és obra d'Antoni Millàs i Figuerola, i la part de dalt de la façana ens indica que va ser aixecada el 1925 per a la Companyia Auxiliar de Tramvies, empresa per a la qual Millàs va firmar altres projectes com ara les cotxeres que hi havia a la plaça Lesseps. Tot i tenir un arquitecte conegut al darrere i la seva interessant mescla entre modernisme tardà i funcionalitat industrial, he trobat un document de l'AJuntament de 2009 on explica que a l'edifici "s’han detectat problemes estructurals que en fan inviable la rehabilitació. Caldrà tramitar un canvi de qualificació per poder procedir a l’enderroc i posterior construcció d’un equipament nou". Al catàleg del patrimoni no surt inventariada, però confesso que no he anat ha comprovar personalment si el consistori ha tirat endavant els plans d'enderroc. A mi m'agradaria que no, però... Per cert, el pobre Antoni Millàs no té gaire sort amb la Casa Gran de la ciutat: l'edifici que havia d'anar a terra per construïr el tristament famós hotel del Palau, a Sant Pere Més Alt, també era seu. Però aquest per ara s'ha salvat...

A sol i serena...

2011-03-18T19:40:00.004+01:00

Avui he descobert la web de la Societat Catalana de Gnomònica quan buscava informació sobre aquest rellotge de sol. Tenen una base de dades consultable sobre els quadrants dels Països Catalans, però no hi he sabut trobar aquest que vaig fotografiar al Guinardó entre els 137! que inventarïen de Barcelona. El lema que aprofita amb humor la polisèmia de serenes, però, entenc que és un dels més habituals entre els rellotges de sol catalans.

Trainspotting

2011-03-10T21:44:00.004+01:00

Cada cop que agafo la Renfe la meva qualitat de vida cau en picat. Tanmateix, em segueixen facinant els paisatges ferroviaris. Com aquest pont de ferro quasi aïllat que travessa les vies del tren poc abans d'arribar a l'estació de Sant Andreu comtal, i uneix els barris del Bon Pastor i la Verneda.

Festes de Santa Eulàlia

2011-02-11T09:15:00.003+01:00

La gegantona de Santa Eulàlia exerceix d'amfitriona a l'exposició de bestiari festiu de granja vingut d'arreu de Catalunya que s'ha muntat (molt bé, per cert) al Palau de la Virreina. Avui divendres comencen les festes en honor a la primera patrona de la ciutat. Al llarg del cap de setmana es pot aprofitar per conèixer alguns dels museus i institucions municipals que organitzen jornades de portes obertes. Per consultar el programa: http://www.bcn.cat/cultura/santaeulalia/2011/ca/presentacio.html

Guardià alat

2011-02-09T21:07:00.004+01:00

Un altre guardià de clau a afegir a l'inventari improvitsat que es va fent en aquest blog... Aquest, en forma d'ocellot d'una raça que sóc incapaç de determinar, corona la porta d'entrada de la casa Francesc Farreras que l'arquitecte Josep Pérez i Terraza va aixecar a la Rambla de Catalunya amb Mallorca.

Els pilars arboris de l'Eixample

2011-02-01T19:51:00.007+01:00

La casa Antònia Burés no cridaria més l'atenció que qualsevol altra mostra d'aquell modernisme arquitectònic que compleix sense més (ni menys) tan típic de moltes cases l'Eixample si no fos per dos motius extraordinaris. Dues columnes esculpides com si de dos pins es tractessin, amb tots els ets i tots els uts, des de les escates del tronc als animalons amagats entre les fulles, un esquirol a l'esquerra i un colom a la dreta. La brillant idea s'atribueix al mestre d'obres que va construir la casa (el projecte va firmat per l'arquitecte Juli Batllevell), Enric Pi, que hauria homenatjat així el seu llinatge en una espècie de rampell de reivindicació autoral per part del membre d'una professió poc reconeguda. L'any 1992 es va restaurar, pero no li aniria malament una repassada. I qui busqui un local per llogar, el de sota aquest pi del carrer Ausiàs March, està, per ara lliure.

Els primers dúplexs

2011-01-29T11:09:00.005+01:00

En el Time Out Barcelona d'aquesta setmana proposen diversos itineraris en autobús per descobrir la ciutat. Si no em faltés temps, m'agradaria perdre'm més sovint en un viatge en bus o en metro sense destinació definida com si fos un personatge d'un conte de Cortázar. Com que no sempre pot ser així, cal aprofitar altres ocasions què t'obliguen a agafar un bus concret, mirar per la finestra i fixar-te, per exemple, en el primer edifici que Josep Lluís Sert va firmar a Barcelona. Els pisos del carrer Muntaner es consideren els primers dúplexs que es van contruir a la ciutat. La seva estructura, estil i disposició resultaven totalment trencadors quan es va aixecar l'immoble, el 1929, any de fundació del GATCPAC. Fins al punt, que alguns edificis colindants, tot i ser posteriors, semblen molt més antics.

2011-01-24T12:46:00.004+01:00

Els carrerons que s'enfilen per sobre el Passeig de la Bonanova amaguen moltes sorpreses. En una zona dominada per les institucions educatives de La Salle es troba aquest casalot modernista obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol. Aquest prolífic arquitecte va treballar en diferents estils, aplicacions arquitectònicas i localitats. Aquesta casa modernista, una de les seves primeres obres, sembla que es va construir per a Sofía Cuadros de Fournier i ara funcionaria com a residència religiosa. Raspall també té mostres d'edificis noucentistes i posteriors a La Garriga i l'Ametlla del Vallès. A Barcelona va firmar molts cinemes i teatres, com El Molino.

Modernisme amagat

2011-01-16T13:08:00.003+01:00

Els actuals propietaris de la Torre Sant Jordi s'han escarrassat per mantenir-la mig oculta als vianants. I això que, situada en un carrer entre el barri del Coll i Vallcarca, no és que es trobi en un lloc de pas. Ni posant-te de puntetes a l'altre cantó del carrer arribes a veure molt més que l'esplèndida torratxa que desafia els arbres i l'alta tanca que amaga la major part de l'edifici. La Torre Sant Jordi és possiblement el segon millor exemple de l'arquitectura modernista de Salvador Valeri i Pupurull. Valeri té el mèrit d'haver signat un dels pocs edificis que s'admira més pel darrere que pel davant: la coneguda casa Comalat que s'encara a la Diagonal però ens fascina des del carrer Còrsega. És un d'aquells arquitectes que, potser perquè van arribar al Modernisme quan els grans mestres ja n'havien marcat les bases, resulta desconegut pel gran públic. I això que, per les fotos que he pogut veure dels interiors tant de la casa Comalat com d'aquesta Torre Sant Jordi, pocs altres noms van aconseguir portar aquest estil a tal grau de plenitud i d'exhuberància. No gaire lluny es troben altres exemples de l'arquitectura de Valeri i Pupurull, però aquests ja serien uns altres posts...

Alfil o torre d'aigua? (o quan els altres contesten II)

2010-12-30T15:48:00.003+01:00

Fa més d'un any que aquesta foto reposava a l'arxiu després que busqués, infructuosament, informació sobre què devia ser aquesta mena d'"alfil" gegant que m'havia trobat de forma inesperada tot passejant per Vilapicina. No fa gaire en Miquel va penjar la resposta al seu blog Tot Barcelona. Aquesta torre d'aigua (no entenc com no hi havia caigut) és la quarta que es va construir per distribuir l'aigua de la mina de can Travi. Les altres tres que, al contrari d'aquesta, són de maó vist, també s'han restaurant en els darrers anys. Un dia n'haurem de seguir la ruta.

Restes fantasmes de l'altre funicular de Montjuïc (o quan els altres contesten)

2010-12-30T12:58:00.006+01:00

Acumulo moltes fotos: algunes només esperen que trobi temps per penjar-les al blog, altres resten arraconades perquè no he trobat què dir o explicar sobre elles. Excepcionalment, alguna d'aquestes troben un motiu per sortir a la llum quan en descobreixo informació en un altre blog. Vaig fer aquesta foto a Montjuïc fa mesos sense saber què coi estava enfocant i me'n vaig oblidar. Fins que l'altre dia vaig llegir aquest post on trobava resposta a què era allò: http://barcelofilia.blogspot.com/2010/12/funicular-al-palau-nacional-de-montjuic.html
No tenia ni idea que a Montjuïc, durant l'Exposició Universal del 29, havia existit un altre funicular que portava només fins al Palau Nacional i m'ha fet gràcia haver-ne fotografiat les restes sense saber-ho. Un dels descobriments d'aquest any!
PD. També en Miquel des de Tot Barcelona li va dedicar una entrada molt informativa!

L'estel de Betlem

2010-12-21T14:11:00.003+01:00

L'església barroca de Betlem a la Rambla està coronada per un estel que llueix sobretot els dies de cel clar. Un guarniment més bonic que la majoria dels que col·loquen per carrers i botigues...
Bon Nadal!

On bevien els cavalls

2010-12-11T11:45:00.002+01:00

El restaurant Abrevadero del carrer Vila i Vilà del Poble-Sec deu el seu nom a l'abeurador que fa dècades assadollava els cavalls transportistes. De fet, el restaurant havia funcionat com una de tantes fondes que allotjaven els viatjants que entraven i sortien de la ciutat abans que es popularitzessin els cotxes. Mentre els homes treien el ventre de pena a dins el local, les bèsties que tiraven dels carros calmaven la set en abeuradors com aquest just situat davant la fonda. Aquest data del segle XIX, és un dels pocs que queda a la ciutat, i fa un parell d'anys va ser restaurat per l'Ajuntament, tot i que, com es veu a la foto, hi ha persones que s'entesten a tornar-lo a malmetre. La seva localització respon a que aquest carrer era un dels de més trànsits pels transportistes que es dirigien al port.

On es feien els discos

2010-12-05T12:10:00.005+01:00

En un passeig per Sant Adrià Nord vaig descobrir un dels edificis fabrils més bonics de la zona metropolitana de Barcelona, l'antiga fàbrica Polydor (o Polidor) ara reconvertida en un centre cultural per a joves (a la dreta de la foto). Aquí s'hi van fabricar discos durant dècades, fins que l'edifici va quedar abandonat i en ja en le segle XXI es va reformar per donar-li l'ús actual. La renovació no s'ha aturat, el complex esportiu de que apareix a l'esquerra s'ha d'enderrocar i construir de nou, de manera que, esperem, no oculti l'austera bellesa d'un perfecte exemple de racionalisme arquitectònic. No he trobat enlloc el nom de l'arquitecte. El Polydor i Sant Adrià Nord protagonitzen, entre d'altres, el reportatge sobre la perifèria de Barcelona que apareix al Time Out Barcelona (que no al Time Out Cultura) a propòsit de l'estrena de Biutiful.

Volem cobrar

2010-10-23T11:01:00.005+02:00

Jo no sóc la Mercè i no he actualitzat el blog en més d'un mes, pel que demano disculpes. De vegades, una va tant apretada que no arriba ni a això... És en aquests moments en què una frase com la que va deixar anar l'encara president de la patronal espanyola Gerardo Díaz Ferran tot afirmant que per sortir de la crisi, els treballadors hem de "trabajar más y, desgraciadamente, ganar menos", et toca particulament, i no cal especificar què. De fet jo me'n vaig enrecordar, entre d'altres coses, d'aquesta foto que havia pres a l'agència de viatges Marsans que hi ha a la Rambla...

Pompeu Fabra no anava de bodegues

2010-09-15T19:12:00.003+02:00

El diccionari només accepta la paraula bodega per referir-se al celler d'un vaixell. Tanmateix a Barcelona n'hi ha que anem de xiringuitos i de bodegues. Un celler, per servidora, es refereix a la cooperativa vinícola, el lloc de la casa on es guarden les ampolles o, en general, a qualsevol magatzem de vi. Però em costa molt anomenar celler a aquests establiments on es ven i serveix vi que encara resisteixen a la ciutat. Com aquest tan bonic del carrer del Clot. Al Time Out n'hem escollit 18. Ho són tots els que surten, però no hi surten tots els que són, ai. Em comentava una amiga que, al contrari del que havia passat amb cafès i bars antics, les bodegues aguantaven molt més a Barcelona que a Madrid. Que així continuï...

Les (pen)últimes cases barates

2010-08-29T13:16:00.004+02:00

Com el llogarret de l’Astèrix, la Colònia Castells ha resistit amb les seves modestes i petites cases blanques amagades entre estrets passatges a la progressiva invasió d’opulents edificis i grans centres comercials que afecta Les Corts. Però la menuda colònia fa mesos que viu una llarga agonia mentre es reubica els seus inquilins. El col·lectiu Salvem la Colònia Castells intenta parar la destrucció d’aquest indret singular a Barcelona i en els darrers anys, mentre es tapiaven algunes cases, ells n’han pintat i arranjat altres a més de revifar la Festa Major pròpia... (extracte del text publicat al Time Out Barcelona del 25 d'agost dins l'article dedicat a la Barcelona a punt de desaparèixer).

(Parèntesi Madrid 1- Barcelona 0)

2010-08-24T18:51:00.005+02:00

Un tanto a favor de Madrid pel que fa a la recuperació d'estacions fantasma de metro. Exemplar la restauració que ha fet el Metro de la capital d'Espanya de la mítica estació abandonada de Chamberí (la que sortia a 'Barrio' de Fernando León de Aranoa). L'han convertit en un petit museu que permet endinsar-se en l'atmòsfera del subterrani de fa dècades: han arreglat i mantigut tal i com eren anuncis i marquesines, mobiliari i cartells, fins i tot els avisos en paper enganxats a la pared! La il·luminació també és tènue com llavors i com que, almenys la dia que la vam visitar, no hi ha gaire fent, tot plegat manté un ambient fatasmagòric sobretot quan estàs sol a l'andana veint passar trens que no s'aturen a la teva estació.
(En un matx entre les ciutats Madrid també golejaria en qüestió de:
· la simpatia i professionalitat dels cambrers,
· la capacitat per mantenir els bars, cafès i bodegues de tota la vida, aquí no hem aguantat ni el Zurich i allà tenen "zurichs" a grapats,
· el bon gust de l'aigua de l'aixeta
· la calor més seca
· l'evident oferta museística
· l'evident oferta de transport públic
· la menor concentració (que no quantitat) de turistes, gràcies al fet de no disposar d'un centre històric tan marcat i petit com el nostre
·la vida al carrer per part de gent de tot tipus i totes les edats...

Barcelona podria remuntar en temes de:
· arquitectura en tots els sentits (ai, com es troba a faltar el gòtic i com sobren tots els corrents historicistes i les còpies a l'arquitectura francesa); potser només tenim a envejar el dissenys dels cinemes històrics...
· la mida humana de la ciutat (les capitals d'antics imperis de vegades se't cauen una mica a sobre amb les seves avingudes imponents, la Gran Via sembla segons com el decorat d'Origen, o els edificis megalòmens, el Palau Reial deu ser l'edifici més lleig de l'Europa occidental després del Palau de Justícia que va fer construir Leopold I a Brussel·les)
· el mar (ai, pobre Manzanares)...
)

Racionalisme a Vallcarca

2010-08-11T09:55:00.004+02:00

A partir de la guerra civil, Ricardo de Churruca y Dotres apareixia sovint als papers pels seus negocis com a empresari, pels seus cognoms de sang i pels cognoms de la seva esposa, una tal Colón de Carvajal. No sabem si el senyor Churruca trobava a faltar que algú se'n recordés d'ell com un dels fundadors del GATCPAC i com a responsable d'alguns dels exemples d'arquitectura racionalista a Barcelona, com aquest edifici a la Plaça Mons que data de 1931-1934. Se'l coneix com a Casa Barangé, com un altre habitatge signat per Duran i Reynals a Pedralbes.

L'última sessió

2010-07-28T10:13:00.003+02:00

Amb tot l'enrenou al voltant de la prohibició dels toros (mai tinc clar com es diuen les "corridas" en català) el tancament del Cinema Rex, del qual me'n vaig assabentar per un article a La Vanguardia, passa totalment desapercebut. Entre els circuits cinèfils ja fa temps que es comentava. L'empresa Balañá tenia previst tancar-lo en un breu termini de temps: la suposada davallada en l'assistència als cinemes (les dades oficials diuen el contrari, però els exhibidors ho oculten), la crisi de les sales úniques (um, un edifici sense pisos en mig de la Gran Via, quin espai més desaprofitat) i la propera obertura d'uns multisales al complex de les Arenes ratificaven la sentència de mort del Rex. Llàstima, per mi és el cinema més bonic de Barcelona amb el Club Coliseum, els dos decorats pel mateix dissenyador, Antoni Bonamusa. Sempre m'ha estranyat el menysteniment cap a aquest tipus de sales per part d'una ciutat que s'enorgulleix tant, tant i tant de ser capdavantera en el disseny. El Rex era una meravella: amb els seus llums globus blancs, les portes i l'interior vermell, el llautó (crec) rematant tots els elements decoratius, l'encantador taulell del petit bar... si no l'haguessin deixat decaure es podria considerar una petita joia de Barcelona, el típic cinema que te'l trobes a Nova York i et sembla que has fet la troballa de l'any... en fi... Els cinemes pateixen el mateix menyspreu per part de les elits culturals pel seu continent que pel seu contingut...
Per cert, la relació entre sales de cinema i toros no és tant casual. En aquest mateix blog ja ho vaig relacionar en una entrada, i no oblidem que la Monumental i el Rex estan gestionats per la mateixa empresa.

PD. L'última sessió del Rex no és la de la foto, feta de fa temps...

Clot modernista

2010-07-25T14:00:00.001+02:00

Edifici a la Meridiana amb Corunya del qual no he trobat més informació.

El gat bibliòfil

2010-07-16T10:07:00.005+02:00

Amoinada estava qui no és la Mercè perquè els darrers cops que havia passat davant de la lliberia de vell del carrer Banys Nous no haviar arribat a veure-hi un dels gats més carismàtics de la ciutat. Però aquesta setmana, amb la botiga ja tancada, va aconseguir veure més enllà de l'aparador el simpàtic felí, com sempre atent i vigilant els llibres que ja fa anys parlaven sobre Barcelona...

10-J 2010

2010-07-16T10:01:00.003+02:00

Secessionisme a Vallvidrera? (Actualitzat)

2010-07-13T09:31:00.002+02:00

Actualització II: ai, un altre cop entre dubtes. A Tot Barcelona, en Miquel també treu una entrada sobre aquesta casa. Ell va poder parlar amb el propietari in situ i li va donar el nom d'un altre arquitecte...

Actualització: la Mireia Grau, propiètaria de la finca, ens informa des dels comentaris que l'edifici és obra de Bonaventura Conill, l'arquitecte que ha deixat més petja a Vallvidrera. També són seves la preciosa estació del Funicular i aquella casa que fa cantonada al carrer de l'Església (de la qual precisament es comenta a Patrimoni Arquitectònic que té elements d'estil secessionista. N'he de penjar fotos. Aquesta casa, però, no apareix a la web de l'ajuntament de Patrimoni...

Text del 30/04/2010
El passat 13 de març els veïns de Vallvidrera participaven en una consulta on es preguntava "Creus que un govern des de la muntanya milloraria la gestió i els serveis de Collserola?". Hi va participar un 38,65% del cens del qual un 98,5 % es va decantar pel sí. No crec que la pregunta permeti afirmar rotundament que una bona part dels habitants de Vallvidrera vulguin independentizar-se de Barcelona però sí que els resultats manifesten el gran descontetament d'un barri amb necessitats específiques que se sent abandonat pel consistori municipal. L'Associació de Veïns de Vallvidrera us n'informarà millor que jo...
Perquè a Vallvidrera vaig trobar un altre tipus de Secessionisme que no he pogut ratificar de cap manera (en una recerca ràpida i només on-line). Entre el camí del Pantà i Santa Maria s'albira entre el boscatge una bonica casa el disseny de la qual recorda algun dels corrents modernistes centre-europeus que s'allunyaven de les floritures i el sobrecarregament decoratiu i apostaven per les línees sòbries, com és el cas del Secessionisme Vienès. Però la veritat és que no tinc ni idea de qui va ser l'arquitecte o a quina època es va construir... Qualsevol pista serà benvinguda.

Negre sobre quatribarrat

2010-07-10T10:25:00.002+02:00

El divendres 9 de juliol vaig descobrir que al carrer Petritxol havien penjat tot de banderes catalanes amb crespons negres. No sé des de quan hi són ni qui ha decidit col·locar-les (l'associació de veïns del carrer?)... sí que espero que no hi hagin de romandre gaire temps.

Antic Hotel Ideal

2010-07-07T10:49:00.006+02:00

Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

Una cervesa a ca la sergidora

2010-07-02T09:12:00.002+02:00

A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.

Antic camí de València

2010-06-25T09:25:00.006+02:00

Aquest cop el títol de l'entrada és literal: aquest és el nom del passatge de la foto, situat al desconegut barri de la Satalia. Aroma de poble a la Barcelona del segle XXI. Més informació al primer Time Out de juliol, a la ruta el Montjuïc més natural dins l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

(Cartell de) carrer autoconstruït

2010-06-09T11:06:00.005+02:00

Al barri de les Roquetes estan tan acostumats a l'autosuficiència, des de construïr-se les cases a muntar-se ells mateixos les infraestructures, que fins i tot sembla que es dissenyen les plaques pels carrers. La senyora Eulàlia Briquets era la propietària dels terrenys on es va aixecar el barri... Per aquest carrer es pot passar si es fa la ruta 'El castell fantasma' de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

El submarí sota la sorra

2010-06-02T18:24:00.006+02:00

Entre el Parc de les Aigües i la Plaça de la Font Castellana, als jardins d'Hiroshima, navega sota la sorra aquest submarí dissenyat per Josep Maria Riera i Aragó, artista que té debilitat pels mitjans de transport: també ha esculpit avions, zepellins o barques. Més informació a l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, dins la ruta 'El cor verd de Barcelona'.

(La Barcelona de "Biutiful")

2010-05-17T12:25:00.002+02:00

Parèntesi dins del parèntesi per parlar de l'única pel·lícula del Festival de Canes rodada a Barcelona: Biutiful d'Alejandro González Iñárritu. Si Woody Allen ens mostrava quasi exclussivament la Barcelona de postal turística, el cineasta mexicà es decanta per enquadrar només la Barcelona (i rodalies) de la immigració i la misèria. Alguns plànols generals recurs amb la Sagrada Família, la torre Agbar o la panoràmica que es veu des del Turó de la Rovira s'alternen amb les imatges d'una Barcelona metropolina de barri. Moltes de les escenes es van filmar en el barri de la Salut de Badalona i un enquadre referent és el d'uns tallers industrials amb les tres xemeneies de Sant Adrià al fons. També s'identifiquen fàcilment localitzacions de Barcelona com l'escola al cantó de Sant Pau del Camp, l'església amb l'escena marinera pintada a la façana de la Barceloneta, molts espais del Barri Gòtic, Rambla inclosa, on té lloc una redada contra els "manteros" (en Saura quedarà content amb la imatge de violència que es dóna dels Mossos), el Peix del Carmel, el cementiri de Montjuïc, la platja de Sant Sebastià i tot el litoral, i l'estació de França. Encara que aquest no és un blog de comentari cinematogràfic, no em puc estar de dir que Biutiful possiblement sigui de les pitjors i més odiables pel·lícules que he vist a la meva vida.

Foto: Alejandro González Iñárritu rodant a la Plaça Reial (crèdit foto: Festival de Cannes).

(Parèntesi canenc 2010)

2010-05-14T14:56:00.000+02:00

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

2010-05-08T11:47:00.005+02:00

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

Barcelona és romàntica?

2010-04-22T09:33:00.003+02:00

M'he estat fent aquesta pregunta aquests darrers dies. Al contrari que París, Roma, Londres o Nova York, Barcelona té molt poca ficció romàntica associada. Les pel·lícules o llibres que prenen la ciutat com a escenari no es decanten precisament per històries de color de rosa. I quan tracten l'amor, ho fan sempre amb un punt de desencant o amargor... Tanmanteix, déu n'hi do la de racons romàntics que amaga la ciutat. A Time Out n'hem escollit una dotzena. De fet, n'hem trobat tants que fins i tot alguns com aquest templet de Susanna al bany de Théophile Eugène als Jardins de Joan Maragall ha quedat fora.

Sant Jordi segons Subirachs #1

2010-04-20T17:44:00.003+02:00

El relleu de Sant Jordi-Teseu a la Generalitat, la gran escultura de Sant Jordi a la Sagrada Família, aquesta porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent que abans allotjava l'Arxiu de la Corona d'Aragó... A Josep Maria Subirachs li agrada el patró de Catalunya com a motiu escultòric i a les nostres institucions els hi va agradar durant molts anys Josep Maria Subirachs com a escultor... La porta es va instal·lar el 1975 a la bonica escala que enfila des del pati del Palau, sembla que abans hi havia una altra escultura de Sant Jordi...

La sala hipòstila que no és de Gaudí

2010-03-23T23:51:00.003+01:00

La sala hipòstila (sala amb un sostre pla aguantat per columnes típica de l'arquitectura egícpcia) més coneguda de Barcelona és la del Park Güell que sosté la famosa gran plaça central. En trobem una altra de més petita i amagada als Jardins de Ca N'Altimira, recuperats a principis dels anys 90. Aquest insòlit espai que sembla en etern procés de restauració (al principi s'hi feien exposicions) dóna una mínima idea de l'extravagància que devien tenir els jardins al complert: es parla de grotes amagades i canals inundats d'aigua per navegar-hi amb barqueta. Ara amb prou feines queda l'entrada a la sala i la font amb la que formen una mica de placeta, els dos ponts i clapes de vegetació frondosa. La Vanguàrdia parlava fa un any d'una amputació més per tal de construir una estació de la L9 però no he trobat més informació sobre el tema.

L'ermita de l'altra patrona arraconada

2010-03-15T14:30:00.005+01:00

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.

Església pròspera

2010-03-07T12:48:00.003+01:00

La parròquia de Santa Engràcia, construïda el 1928, no destaca per la seva bellesa arquitectònica. Tanmateix, aquesta església que va ser un dels primers edificis de la Prosperitat és tota una institució al barri. I no només per les seves tasques espirituals: la parròquia ha estat un element clau en les lluites veïnals que protagonitzen la història d'aquest racó de Nou Barris.

Un altre desconsol

2010-02-24T20:48:00.003+01:00

L'estatua del Parc de la Ciutadella no és l'única rèplica del Desconsol de Josep Llimona (l'original està salvaguardat al MNAC) que podem trobar a la ciutat. A Capitania en tenen una còpia que es va col·locar l'any 1940, després de restaurar aquest antic convent transformat en caserna al final de la guerra civil. Si no m'erro, encara existeix una quarta versió al Museu de Montserrat.

Tampoc no és la Mercè, faltaria...

2010-02-11T11:58:00.003+01:00

No és tan visible ni coneguda com la capella de la Baixada de Santa Eulàlia, però la patrona històrica de Barcelona té una altra fornícula en un altre carrer homònim, l'Arc o Volta de Santa Eulàlia. Aquí la figura està protegida per un vidre de robatoris com el que va protagonitzar la companya de la Baixada l'any passat, però ningú l'ha salvat dels empastifadors amb esprai. Diuen que a l'Arc hi havia la presó on va estar tancada i que per això el sol ja no vol iluminar aquest carrer excepte per la diada de la Santa...

Versió bilingüe

2010-02-03T10:01:00.005+01:00

No havia vist mai una placa de carrer en versió bilingüe, amb el nom amb què es coneixia durant el franquisme i que es va popularitzar tant que fins i tot va donar nom a una orquestra, i el de tota la vida (o per ser exactes, des de 1423) que es va recuperar amb la democràcia. Un interessant vestigi d'alguna decisió salomònica, pel que fa al nomenclàtor, de la transició?

Jo no sóc la Merce i prefereixo la V.O. (subtitulada en català, si pot ser).

Totes les masies de Barcelona

2010-01-10T13:25:00.006+01:00

Llegeixo a El Periódico que s'acaba de publicar un llibre que recull totes les masies de la ciutat: Masies de Barcelona, coeditat per l'Ajuntament i la Fundació Mas i Terra. Una referència bibliogràfica que caldrà afegir a les obres de consulta sobre la ciutat. Segur que s'hi troba informació de casalots com Can Querol a Horta, edifici del segle XVIII que va ser ocupat per la FAI durant la Guerra Civil i ara allotja una residència per a la tercera edat.

Rehabilitació, ja!

2010-01-03T20:58:00.004+01:00

El cartell que penja de la Casa Tosquella sembla cosa de broma. Recorda que l'edifici és Patrimoni Arquitectònics però moltes de les lletres que ho enuncien han caigut i costa de llegir. La placa, per tant, està tan malmesa com la pròpia torre, construïda el 1906 per l'arquitecte Eduard Maria Balcells, que va treballar sobretot a Cerdanyola, Sant Cugat i altres municipis del Vallès. Ja el 1975 el Col·legi d'Arquitectes de la ciutat reclamava el seu arrenjament, en les mateixes dates que també es demanava que es protegís la porta i la reixa de la finca Miralles. Aquestes últimes, obres de Gaudí, s'han rehabilitat amb el temps. La Casa Tosquella segueix deteriorant-se, tot i la bellesa dels seus vitralls, persianes i ferros forjats. L'Associació de Veïns del Putget no es cansa de reclamar que es converteixi en dependència municipal com ha passat amb el altres xalets del districte, com la Casa Sagnier. Ara sembla que almenys se la miraran per evitar que es desplomi del tot quan es construeixi el túnel de la L9 que passa just per sota.

L'home de llauna del metro

2009-12-29T20:01:00.003+01:00

Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?

El Indio obrer i meridià

2009-12-29T17:01:00.005+01:00

Al carrer Pere IV es troba aquesta insòlit magatzem quasi centenari i ben curiós per dins que sembla, fins i tot en el nom, una versió de la botiga El Indio del Raval però amb roba per a treballadors. Mantenen les portes obertes tot i que han les fàbriques del barri els obrers de les quals vestien han desaparegut la majoria. És un dels "secrets de Barcelona" que s'esmenten a l'especial de Descobrir Catalunya dedicat a la ciutat recent sortit als quioscos.

La quinta forca, literal

2009-12-24T14:45:00.003+01:00

Encara que sempre ens quedi metafòricament lluny, la quinta forca es pot situar sobre el mapa. A la Trinitat Vella, al Coll de Finestrelles, s'hi va col·locar fa molts segles una forca que complementava les quatre plantades en els diferents camins d'entrada a Barcelona. Com recorda en Josep Maria Huertas, aquesta quinta forca era la més allunyada de la ciutat, d'aquí que es popularitzés la dita. A les restes no urbanitzades del Coll de Finestrelles també s'hi troba una reproducció de l'antiga creu de terme del municipi de Sant Andreu. N'hi ha que diu que aquesta còpia està situada precisament per indicar on era la quinta forca, però sembla difícil asseverar-ho, més si la creu en qüestió també s'ha anat traslladant segons s'ha anat edificant a la zona...

Passatge en pendent

2009-12-21T20:39:00.006+01:00

La portalada blanca i verda, que s'aproxima al modernisme (amb el seu trencadís i tot) des d'una perspectiva més humil, dóna pas al curiós passatge de Ministril, que baixa fins un altre carrer i disposa de diversos ponts que comuniquen ambdós nivells de cases.

Un altre guardià...

2009-12-21T11:50:00.005+01:00

A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...

Gates romanes

2009-12-06T11:08:00.005+01:00

Abans de la inauguració de la Via Sepulcral Romana, la necròpolis de l'antiga Barcino que ha recuperat el Museu d'Història de la Ciutat, dues gates convivien tranquil·lament amb les restes funeràries. Ara fa mesos que no se les veu. Aquestes ruïnes que es van descobrir a la Plaça Vila de Madrid al 1954 són el vestigi d'un dels antics camins d'entrada a la ciutat a les vores del qual s'alineaven les tombes entre els segles I i III d.C. Ara es poden visitar a través del MUHBA. Però trobem a faltar les inquilines felines.

La Barcelona de 'Petit Indi'

2009-10-30T14:38:00.005+01:00

Podria recomenar 'Petit indi' de Marc Recha per diverses coses: per ser una bònica faula sobre la pèrdua de la inocència, per com de bé que s'explica la relació del protagonista amb els animals, per ser una de les mostres més interessants d'un cinema català i en català que mereixeria més atenció per part dels espectadors... Però la recomanarem per un altre dels seus grans mèrits: el retrat que fa de Barcelona. La major part del film està rodat a Vallbona, aquell barri del nord de la ciutat que es troba aïllat per autopistes, carreteres, vies del tren, rius i recs, i on conviu el paisatge urbà amb el rural. Aquest paisatge insòlit de Barcelona surt acompanyat d'altres indrets: el canòdrom de la Meridiana encara en servei (tot i que es va haver de reactivar pel rodatge), el bar d'ocellaires també a la Meridiana, els voltants del Besòs, la presó de dones... Un tros de ciutat normalment oblidada pel cinema i pels propis barcelonins...
Foto Petit Indi: www.petitindi.cat

El cul barroc de Santa Madrona

2009-10-25T12:57:00.005+01:00

Una escapada a una de les millors pizzeries de Barcelona, la Bella Napoli del carrer Margarit (on també és molt recomanable la pasta, servidora va prendre uns spaguetti al tartufo nero que hi cantaven els àngels), em va portar a aquest petit descobriment. Just davant de la pizzeria, un quasi passatge tancat donava al que sembla la part posterior d'una església. L'edifici era fàcil de situar: al carrer paral·lel, Tapioles, s'aixeca la parròquia de Santa Madrona. Però aquella espècie de façana barroca situada al cul d'una església no em va deixar de cridar l'atenció. Un cop més vaig trobar la solució del misteri al llibre Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja.
Fins a finals del segle XIX s'aixecava a la Riera de Sant Joan, un dels principals carrers desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, l'església de Sant Joan de Jerusalem (dels Cavallers de Sant Joan de Malta o Hospitalers). Era un lloc de culte molt conegut perquè allotjava les despulles de Pau Claris que sembla que despertaven un gran fervor popular, però va ser enderrocat el 1888. Com en el cas de l'Església de Santa Marta, al mateix carrer, se'n va conservar i traslladar la façana barroca, ara encastada al darrera de l'Església de Santa Madrona del carrer Tapioles i que es pot contemplar des del carrer Margarit com a aperitiu d'una gustosa pizza.

(Parèntesi suburenc)

2009-10-12T21:28:00.002+02:00

Zombies rising!

(Parèntesi Jim Jarmusch 1 - Mercè 0)

2009-09-23T10:31:00.002+02:00

Jo no sóc la Mercè i tampoc no sóc a Barcelona. Aquests dies, ja se sap, sempre hi fa molt mal temps. (PD. Per cert, ja ens agradaria que Woody Allen hagués rodat Barcelona com Jim Jarmusch filma Madrid al seu últim film "Los límites del control").

Exin Albergs

2009-09-19T20:01:00.008+02:00

L'Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat s'allotja a la sumptuosa mansió que va ser propietat de Josepa Marsans, de la Banca Marsans de tota la vida. L'edifici de dins llueix una decoració entre modernista i d'aires moriscos. La curiosa entrada sembla una construcció d'Exin Castillos, cosina germana de la caserna del Bruc. En fou l'arquitecte el també polític Juli Marial i Tey (que en la web oficial de l'alberg surt esmentat erròniament com a Juli Mariné).

I si la repetim de bell nou?

2009-09-12T10:52:00.004+02:00

Xiulades a tort i a dret de gent de tot tipus a grups de tota mena, l'IC cagant-la amb el tema Noa fins al punt que ell mateixos se'n van adonar però ja no es podien tirar enrera, la cançó espantosa i enganxifosa de La vida és bella, l'ambaixador d'Israel que es creu que pot llançar acusacions d'antisemitisme i terrorisme com si fossin caramels de reis, la Dharma que són com la versió musical de la condemna de l'etern retorn, el Laporta xupant càmera, TVC disculpant-se per no sé què coi de la imitació del President, (no ho vaig comprovar així que no sé si aquest any els de la CAJEI han tornat a empastifar el patrimoni del país, Santa Maria del Mar i rodalies, amb pintades estúpides), i el pitjor de tot... els coloms s'han cagat sobre el pobre ruquet que cada any posem al balcó!
La Diada d'aquest any, i si la repetim de bell nou?

Turistofòbia

2009-09-05T10:24:00.003+02:00

Un titular d'un article d'opinió del diari El Pais d'avui, "Tourist=Terrorist", m'ha recordat una foto que vaig fer al cantó de la casa okupada de Sant Josep de la Muntanya. He clicat cap al text tot esperant, no sé per què, que Rafael Argullol compartís el sentiment que a mi em va provocar aquesta pintada: repugnància davant una equivalència tan demagògica. M'he trobat, un cop més, un text d'algú a qui se li considera un mínim de criteri intel·lectual justificant, que no denunciant, la fòbia més de moda entre barcelonins i barcelonines de totes les edats, barris, tendències polítiques i situacions socials: l'odi al turista. La turistofòbia, como totes les fòbies, és indiscriminada i irracional. Així que no val buscar-li justificacions (que no tenen res a veure amb ser crítics amb el model de relació amb el negoci turístic que ha desenvolupat la nostra ciutat). Seria com intentar justificar la xenofòbia (de fet, la turistofòbia no deixa de ser un subgènere de la xenofòbia), el racisme, l'homofòbia, la misogínia, l'antisemitisme, el classisme o, ja posats, la catalonofòbia. Per què algú que probablement posaria el crit al cel si veiés una pintada que proclamés "immigrant=terrorist" no té cap problema a firmar aquesta? Per què algú que no toleraria una pintada, posem-hi, al País Basc que digués "Spain=terrorist", li acaba mig donant la raó a aquesta? Coi, que el tema del terrorisme no és per frivolitzar-hi, sisplau. He de confessar que n'estic farta, molt farta, de la turistofòbia, sobretot quan la llegeixo en articles d'opinió de tants diaris... També no deixa de ser una manera de trobar un boc expiatori, un culpable fàcil d'una degradació urbana que té múltiples responsables...
Jo no sóc la Mercè i m'agrada fer la turista a Barcelona.

Barcelona torna a bategar

2009-08-29T11:32:00.006+02:00

(La foto no mostra com batega de veritat: un 10 a qui va posar aquest "cache" just al semàfor intermitent).

"Get Drunk Cheap"

2009-08-08T15:47:00.001+02:00

Sense comentaris...

I això què coi és?

2009-08-01T18:19:00.005+02:00

Encara queden uns quants d'aquests armaris de ferro plantats al terra de Barcelona. En principi no tenia massa clar quina era la seva funció però n'he tret l'aigua clara gràcies a un post del Fòrum de Transport Català: això és probablement una antiga caixa de la xarxa de tramvies. Aquesta es troba al capdavall de Roger de Flor però al Fòrum de Transport Català podreu trobar un mapa amb totes les que han localitzat ells!

perdoni, la parada de metro més propera?

2009-07-24T17:10:00.003+02:00

Molts barris de Barcelona s'han cansat de reivindicar l'arribada del Metro. En alguns fins i tot van construir parades o indicadors falsos per senyalar els llocs per on calia que passés el suburbà. Com aquesta senyal que encara perviu a Ciutat Meridiana, on ja hi arriba la L11, també se'n van aixecar al Carmel (que encara estan esperant), la plaça Karl Marx o Torre Baró. I si no ho van fer, també n'haguessin pogut construir a la Zona Franca o el Bon Pastor...

De torre de les aigües a mirador

2009-07-12T12:26:00.004+02:00

La va dissenyar en Pere Falquès, aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, per encàrrec de la companyia Aguas del Besós, que volia explotar les aigües d'aquest riu per distribuir-les al Poblenou. Però potabilitzar el líquid va resultar una empresa gens rendible, així que, després de canviar de mans un parell de cops, la torre va passar a formar part de les instal·lacions de Can Girona. Una placa col·locada el 2001 sobre els maons de la torre recorda les persones que van treballar en aquesta empresa, també coneguda com a Macosa, que va marcar el paisatge industrial del barri fins a 1993. Ara aquesta torre de les aigües està a l'espera de la rehabilitació que ha de dur a terme l'ajuntament per reconvertir-la en equipaments del barri i mirador. Esperem que també posin a l'hora el petit i auster rellotge que es veu al final de l'escala exterior.

El peix gran...

2009-07-05T11:44:00.004+02:00

Si te'l trobes sense saber-ne la història, impacta més. Al carrer del Santuari, sota una de les esglésies més lletges de la ciutat, algú ha pintat un enorme tauró conformat de bitllets de 100 euros. Tot i l'evident metàfora, la cosa funciona. Per on està situat, per ser a la vegada tan simple i tan gegantí, per haver jugat molt intel·ligentment amb les antigues pintades del mur, amb aquella del PCC a punt de desaparèixer entre les mandíbules de l'esqual. Reconec que saber-ne l'origen per mi li ha tret part de l'encant. El tauró del Carmel és un grafit "autoritzat per l'Ajuntament" i realitzat en el marc del darrer festival The Influencers que té lloc al CCCB i que es defineix com "una investigación sobre la trasformación de las ideas, enfocada a prácticas creativas que desarrollan armas no convencionales de comunicación de masas". N'és l'autor l'italià BLU, un dels "street artists" (?) més reconeguts a nivell internacional, d'aquells que ja conviden als Museus d'Arts Modern...
Per cert, molt bo el making of oficial (més interessant que els exemples habituals d'aquest format) que es va fer de la setmana de treball de BLU:

La resurrecció del Velódromo

2009-06-29T14:28:00.004+02:00

S'ha fet esperar. En una entrada del març de 2008 anunciàvem la reobertura del Velódromo per l'estiu d'aquell mateix any, però no ha estat fins el juliol d'aquest 2009 que el mític bar del carrer Muntaner no ha tornat a aixecar la persiana. En el tastet del local que Moritz ens va oferir abans de l'obertura definitiva, vam poder comprovar com la restauració s'ha efectuat, segons el promès, amb una fidelitat a l'estructura, mobiliari i aroma originals digne de lloança. Ara només cal tornar-lo a omplir com abans i enyorar que no s'hagin dut a terme altres recuperacions com aquesta a Barcelona, ciutat que ha perdut els seus cafès clàssics com poques altres...

Creueta, ni més ni menys

2009-06-19T09:53:00.005+02:00

No és gran cosa la Creu que et trobes al capdamunt del Turó de la Creueta del Coll. No sé si va ser abans la creueta que va acabar batejant el turó o el nom del turó va portar a col·locar-hi una creu que s'adigués amb la denominació. Els encontorns tampoc no estan massa cuidats (tot i que el dia que hi vaig pujar hi havia un senyor segant les males herbes!) i sobta trobar allà dalt, a tocar, una casa d'aquestes autoconstruïdes. Impressiona la vista, sobretot del propi turó amb la queixalada que va suposar la pedrera. El Turó de la Creueta del Coll es pot visitar en una ruta pels sis turons, un dels vuit itineraris que es proposen per conèixer Barcelona a peu al Time Out Barcelona d'aquesta setmana.

Els aqüeductes a Torre Baró

2009-06-18T09:46:00.004+02:00

Un, més fàcil de trobar, al petit Parc d'Apolo. L'altre apareix quasi per sorpresa en un revolt del carrer Palau-Solità. Dos trams d'aqüeducte del segle XIX mig amagats a Torre Baró i cosins germans dels dos trams que també quede a Ciutat Meridiana. Dues bones excuses per emprendre una ruta pels antics camins de l'aigua, del Rec Comtal a les antigues Cases de les Aigües, un dels vuit itineraris que es proposen per conèixer Barcelona a peu al Time Out Barcelona d'aquesta setmana.

Homenatge gracienc a Le Corbusier

2009-06-16T10:43:00.005+02:00

Què hi fa aquest Modulor pintat a una paret mitgera de Travessera de Gràcia? En la tradició de Vitruvi i Leonardo da Vinci, Le Corbusier va intentar crear un cànon de proporcions humanes que li servís per aplicar als seus dissenys, i així arribar a assolir el seu gran objectiu d'aconseguir una arquitectura de mida humana. El Modulor, per exemple, va servir de base per la Cité Radieuse de Marsella, un dels projectes més aconseguits de l'arquitecta francès. Si aneu de visita a la Cité Radieuse veureu la representació del Modulor al vestíbul per manifestar que l'edifici es va construïr tot seguint aquesta regla antropomètrica. Però a Gràcia, què hi fa un Modulor?

De tallers a guarderies

2009-06-13T12:45:00.007+02:00

Actualizació del 29/07/2011
Les naus són obra de Modest Fei i Estrada, el principal arquitecte de Sants, que les va construïr per als germans Climent el 1925.

Que boniques aquestes dues naus d'obra vista que es troben al carrer Comtes de Bell-lloc, una tapiada a l'espera que alguna empresa o institució li torni a donar vida, i l'altra reconvertida en un aparcament lúdic de quitxalla. No he aconseguit trobar qui va ser el seu arquitecte, només que va allotjar fa anys els tallers de l'empresa Volquetes Ibáñez.

L'ou com balla..., ar!

2009-06-11T13:26:00.005+02:00

Per Corpus Christi molts patis de Ciutat Vella i alguns de l'Eixample que normalment resten tancats obren les seves portes al públic. Enguany també ho ha fet el pati de Capitania General que ocupa les dependències de l'antic convent de la Mercè (Mare de Déu sempre procliu als combatents). La font del claustre de Capitania no té sortidor vertical com les de la Catedral, el Museu Marès, el Palau del Lloctinent, l'Ateneu o l'Acadèmia de les Bones Lletres, així que no es pot fer ballar l'ou. El que no ha impedit que els inquilins de l'antic convent fessin les seves aportacions pròpies i personals a la tradició. A la font flotaven ous pintats amb colors i formes de tot tipus: des de figures dels Simpsons a soldats en situació similar a la dels ous. Per cert, llàstima que no es pugui visitar més sovint aquest bonic claustre del segle XVII...

Hi ha església nova a la ciutat

2009-06-10T19:45:00.006+02:00

L'ampliació del Palau de la Música a principis de segle va comportar que anés a terra l'Església de Sant Francesc de Pàola que hi havia al cantó (i de la qual no he estat capaç de trobar cap foto). L'arquebisbat va demanar a canvi que se'ls hi atorgués un altre espai per traslladar la parròquia. La nova església de Sant Francesc de Pàola, dissenyada per Tomás Ivars & Guillermo Maluenda, va entrar en funcionament fa pocs mesos a Diagonal Mar. El seu estil s'ha adequat a aquesta arquitectura del segle XXI que desprèn tota la zona. Crida l'atenció l'immens plafó metàl·lic que s'erigeix per sobre la porta, on s'hi poden llegir frases religioses vàries (he identificat alguna benaurança, com a molt) si hi passa la llum...

Un altre triomf esportiu català

2009-06-09T15:28:00.005+02:00

El de l'USAP de Perpinyà que s'ha proclamat guanyador de la Lliga francesa de Rugbi. A l'Avinguda Mistral trobem l'Escola de Rugbi de l'USAP Barcelona, un acord entre el club nord-català i l'històric BUC.

Gaudí autoconstruït

2009-06-07T10:24:00.003+02:00

Als voltants del Turó de la Rovira es troben moltes cases autoconstruïdes. Als carrers Mühlberg, Turó de la Rovira, Marià Labernia... l'urbanització va ser improvitzada però amb els anys els veïns han aconseguit fer seva una zona de barri que no estava preparada per acollir-los. Als voltants del Turó de la Rovita trobem possiblement les millors vistes de la ciutat: tot el litoral marí però també tots els barris al peu del Tibidabo. Als voltants del Turó de la Rovira trobem cases com aquesta, un edifici construït tot imitant algunes tècniques gaudinianes com l´'ús del trencadís... Aquest edifici és també la seu de l'Associació de Veïns del Turó de la Rovira que s'enfronta a l'Ajuntament pel projecte del Parc dels Tres Turons que té previst expropiar la majoria de les seves cases per fer-hi una "zona verda". Un cop més l'Ajuntament sembla no trobar el punt intermedi entre haver menystingut durant dècades un barri al qual li han mancat moltes infraestructures i de sobte voler arreglar-ho tot perquè els barcelonins "facin seva" aquesta zona de forma que ara hi sobren els que hi han viscut tota la vida. Realment molesten aquests veïns? Sincerament, val la pena fer el passeig fins al Turó de la Rovira ara, on encara no tot ha estat excessivament arrenjat, hi ha vida de barri, una tranquilitat envejable, racons increÏbles i, com deia una veïna en un reportatge de TVC, això no s'ha transformat en un parc oficial "perquè hi portin a passejar i cagar els gossos".

La riera de Barcelona

2009-06-04T09:57:00.004+02:00

Potser no arriba a l'encant de qualsevol riera de poble de La Selva, per exemple, però déu n'hi do que bonic que ha quedat el Rec Comtal d'ençà el seu arranjament. Només el trobem descobert a Vallbona, a pocs metres de la mina on neix a Montcada i Reixach, i l'aïllament del barri li permet que es mantingui com un racó tranquil on els ànecs es pasegen sense por que algú se'ls emporti per tirar-los a la cassola. Fins i tot un veí generós ha col·locat un cartell que resa "Se acepta pan para los patos" (sic) del qual penja la bossa recol·lectora just per sobre d'una menjadora. Queda pendent acabar d'arreglar un parell de pontets, que estan inutilitzats per unes tanques sense que quedi clar quan s'acabaran les tasques de millora... Perfecte per un pasejada fresca ara que arriba l'estiu...

El temps s'atura a Sant Andreu

2009-06-03T10:01:00.002+02:00

L'any 2005 es va restaurar un edifici de la Plaça del Comerç de Sant Andreu. A la façana s'hi havia incorporat un rellotge que, per complir amb les normatives de l'Ajuntament, havia de ser retirat per retornar la seva estructura original a l'habitatge. Als veïns, els plànols originals no els importaven: Sant Andreu havia adoptat aquell rellotge com una part més del paisatge urbà de barri. Així que van endegar una campanya per restaurar-lo i van negociar amb el consistori municipal la seva reinstal·lació. El rellotge de la Plaça del Comerç torna a marcar les hores, just davant del Versalles, el bar històric del barri que acaba d'abaixar la persiana després de reinaugurar-se fa poc restaurat... Els santandreuencs s'han tornat a mobilitzar, però pot ser que pel Versalles el temps s'hagi aturat definitivament...
Campanya : Tornem a omplir el Versalles.

Canaletes també per a quatre gats

2009-06-01T00:07:00.004+02:00

Literalment, quatre gats. Perquè no tot han de ser celebracions multitudinàries blaugranes, la nit del diumenge dia 30 quatre afeccionats asturians, quatre, celebraven a Canaletes els triomfs dels seus equips a la lliga: l'Sporting de Xixón ha aconseguit manter-se a primera divisió i l'Oviedo pujar a segona B... Es veu que n'hi havia dos de cada equip i això que tradicionalment els de Xixón i els d'Oviedo es porten com el gat i el gos. Però a Canaletes han sumat forces...

Roma a Barcelona

2009-05-27T09:54:00.005+02:00

Les quatre columnes corínties del Temple d'August o Temple d'Hèrcules, aixecat al capdamunt del Mont Tàber, són el principal vestigi de la Barcino romana. Tres d'elles van romandre integrades a l'estructura de l'edifici gòtic que allotja actualment el Centre Excursionista de Catalunya durant segles, fins que a principis del segle XX es van dur a terme els treballs, comandats per Lluís Domènech i Montaner, per alliberar-les. La quarta columna no es trobava originàriament aquí sinó també aprofitada en un edifici del carrer Llibreteria. D'allà va passar a la plaça del Rei i a mitjans del segle XX es va retrobar amb les seves germanes al carrer Paradís encara que en una alineació que no era exactament la seva original. Tinc especial devoció per aquest racó insòlit. Crec que les quatre columnes a l'aire lliure no lluïrien tant com en aquest emplaçament tancat, amb aquesta il·luminació verdosa que els hi dóna un àura misteriosa. És com si entressis en una cambra secreta que et du a un altre temps... Josep Vilaseca s'hi va inspirar per construir el misteriós templet del carrer Bailèn.

(Parèntesi cannoise)

2009-05-13T12:00:00.003+02:00

Del 13 al 25 de maig jo no sóc la mercè i no sóc tampoc a Barcelona.

Què s'amaga rera aquesta porta?

2009-05-09T12:33:00.003+02:00

Creu invertida, un críptic medalló esfèric, porta pintada de negra després d'una reixa vermella... Què s'amaga rera aquesta porta d'una casa del carrer de la Muntanya...?

Carabassa, Maryland o SaFa?

2009-05-01T12:38:00.005+02:00

Ara és una de les escoles privades i religioses més conegudes del districte d'Horta, la Sagrada Família o SaFa. Però fins que la congregació Hermanos de la Sagrada Familia va comprar l'edifici a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, aquest edifici neoclàssic era conegut com Can Carabassa, una de les masies o cases pairals al voltant de les quals es van vertebrar el barri de La Font d'en Fargues. Encara va tenir un tercer nom, Villa Maryland. Així la van batejar els avis materns de l'escriptora Carmen Kurtz, que en van ser propietaris i volien recordar l'estat nord-americà on havia nascut l'àvia. La literata evoca els seus estius d'infantesa en els paradisíacs jardins de Can Carabassa a la seva primera novel·la, Duermen bajo las aguas.

La sortida fantasma de Clot-Aragó

2009-04-30T14:06:00.004+02:00

Cal endinsar-se fins al final de l'andana de l'estació de RENFE del Clot-Aragó. Les escales mecàniques estan inutilitzades i tapades, però res impideix pujar pels graons convencionals. Els fluorescents il·luminen uns passadissos plens de pintades, basses, pixums i grafits. Tot plegat té cert aspecte de film de ciència-ficció postapocalíptic. Unes escales duen a una sortida al carrer tapiada. És un altre dels petits racons fantasmes que ens reserven els transports subterranis de la nostra ciutat...

Arenes: places de braus sí, cinemes no

2009-04-27T21:16:00.006+02:00

Quan va cremar el Fémina, quan van tancar el Vergara o quan van enderrocar el París. Són alguns dels escassos moments on la desaparició d'una sala de cinema ha provocat alguna veu de protesta cap a una política de protecció del patrimoni urbà que menysté ostensiblement locals de projecció històrics i amb valors arquitectònics. Tampoc hi haurà cap daltabaix quan desaparegui del tot l'antic cinema Arenas a causa de la perllongació del carrer Diputació. Mentre que s'han invertit molts milions per conservar la veïna plaça de toros perquè serveixi d'insòlit embolcall per un altre centre comercial, el cinema Arenas, aixecat sobre les restes d'un popular hostal que va donar el seu nom al barri d'Hostafrancs durant el boom urbanitzador de la zona en motiu de l'Exposició Universal i renovat pel prestigiós arquitecte Miquel de Moragas i Gallissà, responsable també del Fèmina, anirà a terra. Part del seu encant original ja va desaparèixer quan els seus responsables es van vendre l'espai de l'entrada principal a una tenda d'esports i van obrir una entrada lateral per aprofitar el que quedava del pati de butaques i projectar-hi films gais. El que queda de l'Arenas encara funciona, per ara, com a cinema gai: la sala ha sortit de l'armari després de molts anys funcionant com a espai més o menys conegut de cruising. A mi no m'ho van haver d'explicar. Ho vaig descobrir ja fa bastants anys, en anar a veure una peli i, amb el lliri a la mà, adonar-me que era l'única espectadora interessada en allò que passava a la pantalla...

A la boca del drac

2009-04-23T09:14:00.009+02:00

"Lo cimeral de l'arbre per abastar s'hi atansa
quan llest descaragola's lleig drac d'ulls flamejants
i en roda la gran cua brandant com una llança
tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans."
Aquests versos del segon cant de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer van servir d'inspiració a Antoni Gaudí per forjar el drac que defensa la porta d'entrada de la Finca Güell de l'Avinguda Pedralbes, forjat als tallers Vallet i Piquer. Segons l'estudiós Joan Bassegoda, l'estructura del drac segueix el dibuix de les constel·lacions del Drac i d'Hèrcules...
Bon Sant Jordi!

Doncs a mi m'agrada

2009-04-16T15:09:00.007+02:00

Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...

Milers de finestres entre el vell i el nou camp

2009-04-15T16:32:00.006+02:00

És un dels blocs de pisos més contundents de la ciutat. El van construir els anys seixanta, com no, Josep Soteras i Francesc Mitjans, més coneguts com a responsables del Nou Camp del Barça. I aquest edifici en qüestió sembla la torna d'aquell projecte, ja que just ocupa l'espai on se situava l'antic camp de Les Corts, terrenys que es van requalificar (després d'uns quants anys de negociacions) per tal de poder pagar el nou estadi. La parcel·la la va comprar finalment el promotor Josep Maria Figueras, fundador de la constructora Habitat, que va pagar-ne 226 milions de pessetes d'aleshores! Perquè el negoci li sortís rodó entenc que el senyor Figueras encarregués un edifici que fes possible l'equació molts pisos en molt poc espai. En concret, entre aquest habitatge i el seu germà del carrer Numància es van crear 1.100 vivendes! Soteras i sobretot Mitjans tenen projectes allunyats del món de l'esport i de l'augment de la densitat de població molt més interessants, però aquests seran altres posts...

Resistència gòtica al polígon

2009-04-13T13:30:00.005+02:00

Es va construir com una torre senyorial, va perviure amb funcions de masia quan tot això eren camps, va estar a punt de desaparèixer a mitjans del segle XX quan el seu estat era ruinós, i finalment es va restaurar i habilitar com a centre cívic i biblioteca. La Torre Llobeta, amb les seves finestres de diferents estils gòtics (algunes originals, altres reciclades d'edificis enderrocats al segle XIX), perviu enmig d'un dels polígons urbans construïts després de la Guerra Civil espanyola al qual dóna nom. Ara està envoltada de pisos. Durant segles va restar aïllada a l'antic terme de Santa Eulàlia de Vilapicina, en el camí d'Horta a Sant Andreu.

L'església barata

2009-04-12T10:21:00.006+02:00

És l'única església del barri, situada a l'única plaça del barri i al costat de l'únic bloc de pisos del barri. L'església de Sant Francesc Xavier era la capella de la desapareguda masia de Can Peguera, que es trobava al carrer Petrarca i l'únic edifici antic en aquest barri construït a finals de la dècada dels vint. Manté l'austeritat de les ermites que conjuga amb la senzillesa de les cases de la zona, conegudes popularment com les cases barates de Ramon Albó, tot i que els veïns van reclamar com a nom oficial el de la masia originària. Com tot el barri, s'aguanta erecte sobre un dels vessants del Turó de la Peira.

Modernisme amb façana barroca

2009-04-11T15:01:00.005+02:00

Entre l'exhuberància modernista del conjunt de l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu s'hi troben troballes inesperades. Com aquesta façana barroca integrada en l'antic pavelló modernista de Farmàcia ara reconvertit en cafeteria. A primera vista, té tot l'aspecte de tractar-se d'un cas d'edifici viatger, i així ho confirma el llibre sobre el tema de Jordi Peñarroja. La façana correspon a l'antiga església de Santa Marta que es trobava en un dels carrers de Ciutat Vella enderrocats per obrir la Via Laietana, la Riera de Sant Joan, on havia tingut l'estudi Pablo Picasso i on ara es troba l'avinguda de la Catedral. Quan es va tirar a terra l'església es va acordar conservar la seva façana que va viatjar fins el nou Hospital de la Santa Creu, en ple procés de construcció. Va ser Pere Domènech i Roure, que ja havia agafat el testimoni del seu pare Lluís Domènech i Montaner com a encarregat del projecte, qui va aconseguir que barroc i modernisme (entès d'una forma més austera que la del pare) lliguessin pel bé de l'estètica i la sanitat.

Mostatxos de Barcelona

2009-04-09T13:13:00.003+02:00

En un passeig per Troballola vaig pescar una foto d'un bigoti molt semblant a un altre que havia fotografiat jo feia uns dies al carrer Magalhaes cantonada plaça del Sortidor. Sembla que és una de les accions d'street art (aquesta i no sé si també la dels altres dos elements col·locats a prop del mostratxo) dut a terme per VADr per diversos llocs de la ciutat, en una interpretació del Barcelona, posa't guapa diferent de la de l'Ajuntament.

Barcelona en tramvia... fa cent anys

2009-04-08T14:30:00.008+02:00

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

De farmàcia modernista a caixa foradada

2009-04-03T13:08:00.008+02:00

Els oportuns comentaris d'en Met i La lectora corrent m'ha empès ha escriure aquesta entrada. El número 96 del carrer Pau Claris, cantonada Gran Via, s'hi troba la sucursal nº 8 de la Caja Castilla La Mancha, que ha estat d'actualitat per ser la primera de l'estat espanyola que el Banc d'Espanya ha cregut necessari intervenir per evitar-ne la fallida. Aquesta sucursal nº 8, que llueix uns cartells que criden UHHHH! (jajaja!), ocupa el local de la desapareguda Farmàcia Vilardell, emblemàtica oficina de farmàcia modernista, probablement la més bonica i complerta que hi havia a la nostra ciutat. Amb el canvi de propietaris, es va plantejar què es feia amb l'esplèndid mobiliari que allotjava l'establiment, sobretot amb la col·lecció de pots antics. La façana quedava protegida per estar catalogada, però l'interior...
En una entrevista apareguda al diari Avui el gener d'aquest any, el mestre Lluís Permanyer explicava: "L’únic que es pot salvar (d'un establiment que canvia de propietaris) és el paisatge exterior perquè a l’interior, si no té un grau dins del catàleg, com és el cas de Gaudí, l’Ajuntament no pot intervenir-hi. En el cas de la Farmàcia Vilardell jo encara vaig salvar una cosa perquè l’Ajuntament proposava només preservar la meitat de la decoració, amb la qual cosa hauria quedat trinxada. Vaig dir que no, que s’ho enduguessin tot perquè anés a parar al museu de la farmàcia, que encara no està obert, però que serà al campus de la Politècnica, a la Diagonal."
Aquest Museu de la Farmàcia està impulsat per la Fundació Privada Concòrdia Farmacèutica, l'objectiu de la qual és "el salvaguardar i el donar a conèixer el patrimoni històrico-professional de la farmàcia catalana, recollirà l'actual Museu mal allotjar a l'actual Facultat de Farmàcia i es trobarà al nou Parc Científic de la UB (no de la Politècnica) a la Diagonal, allà on hi havia l'antigua facultat de Geografia i Història i com comenten Permanyer i La lectora corrent, està en procés de construcció. Aquí es pot veure com anirà la "reconstrucció" de la Farmàcia Vilardell a partir del seu mobiliari:
www.pcb.ub.es/homepcb/docs/pdf/concursos/obraFaseII/COTES_FARMACIA_VILARDELL.pdf

Pa de tota la vida

2009-04-02T15:41:00.006+02:00

La proliferació de falsos forns de pa, establiments que es dediquen a reescalfar pa congelat de cadenes panificadores, ha provocat un descens en la qualitat d'aquest producte bàsic: baguettes que t'endús calentones i cruixentes, al cap de mitja hora han esdevingut molla sense ànima i crosta endurida. Per compensar, en els darrers mesos han obert unes quantes fleques que recuperen les formes més tradicionals de fer el pa al mateix temps que es reivindiquen els forns de tota la vida que han mantingut el nivell d'aquesta feina artesana. Els millors forn de pa són els protagonistes del Time Out Barcelona d'aquesta setmana, on la tenda de la foto ocupa un dels primers llocs del rànking. La Fleca Balmes porta més de cent anys transmetent de generació en generació l'art d'amassar i coure el pa sense girar l'esquena a les innovacions. Pa de tota la vida, però també pa que no havíem tastat mai en un establiment que té com a reclam un cartell que no enganya: una contundent barra de mig (que no baguette) aguanta el nom de la botiga en ferro forjat.

De ferros i colors

2009-03-28T12:28:00.004+01:00

Entre les farmàcies modernistes de Barcelona, la Farmàcia Enrich fundada el 1902 destaca pel treball amb el ferro forjat i els vitralls de colors. La contundència del cartell, per exemple, contrasta amb altres filigranes més "refinades" d'alguns establiments similars, i combina molt bé amb el joc de llum i colors que ofereix amb simplicitat la disposició geomètrica dels vitralls. Tot plegat li dóna un aspecte d'allò més singular. Per cert, no he sabut identificar l'altre instrument que apareix en un dels medallons amb simetria amb el microscopi.

Una antiga cort de Les Corts

2009-03-27T20:34:00.008+01:00

O més concretament una quadra, pel que deduïm del cap de cavall que presideix aquest edifici d'obra del Carrer de Morales que ara alberga un d'aquells infernals centres d'esbarjo per la mainada amb el nom encara més infernal de "Kangurocity". Les cavallerisses pertanyien a la família Comas, que es dedicava al transport de mercaderies per la ciutat quan el barri del Camp de la Creu encara mantenia una identitat rural i industrial que lluita per no esvair-se del tot.

Adéu a la ciutad (o odio les franquícies)

2009-03-26T10:37:00.000+01:00

Actualització: El 18 de febrer vaig penjar aquesta entrada amb només la foto de la tenda i "fábrica de peines" Ciutad. Després del seu tancament i unes setmanes on la façana apareixia tapada per una lona rera la qual es duien a terme obres, ara ja han inaugurat la nova franquícia de Portal de l'Àngel: impersonal, repetida, lletja, desagradable, freda... Snif.

Text entrada del 18 de febrer:
Tenia feta aquesta foto de fa temps. Guardada per qualsevol dia que m'abellís parlar de botigues centenàries. Però tot llegint El Periódico aquest matí no he pogut evitar rescatar-la per escriure aquesta entrada. Ciutad era una de les tendes centenàries que encara li donaven cert encant a un dels carrers més lletjos de Barcelona, el Portal de l'Àngel. Ja fa temps que no funcionava com a "fábrica de peines" però a dins matenien tant el preciós mobiliari antic com aquests articles de qualitat pels cabells: pintes, pinces, peinetes, raspalls... (cal dir que a preus poc adients per una avinguda que ven productes d'usar i tirar). Ara s'hi instal·larà una franquícia, una altra. Portal de l'Àngel és l'exemple perfecte del pitjor dels centres comercials de les ciutats neocapitalistes: els negocis de tota la vida desapareguts i substituits per franquícies impersonals, repetides, lletges, desagradables, amb una relació qualitat-preu d'enganyifa i un tracte ben fred... És aquell extrem on neocapitalisme i estalinisme es toquen: a tot arreu les mateixes tendes, sense possibilitat de diferència, però tampoc d'iniciativa empresarial individual. Quin petit o mitjà emprenedor pot tirar endavant un negoci personal en aquests llocs? Quina diferència hi ha entre passejar-te entre un carrer comercial de Barcelona, París, Berlín o Roma? Odio les franquícies...

Es lloga edifici singular

2009-03-22T14:50:00.005+01:00

Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...

Noves arquitectures per noves fes

2009-03-20T18:47:00.005+01:00

En un ràpid passeig pel Poble Sec, em vaip topar amb dues curioses evidències d'una nova Barcelona. L'arribada de nova població comporta també l'arribada de nous cultes religiosos sense tradició a la nostra ciutat. En lloc de contruir les seves pròpies esglésies de bell nou (per manca d'espai i de diners, suposo), aquests fidels solen adeqüar qualsevol establiment per dur a terme les seves litúrgies. I així el que sembla una entrada a un magatzem al carrer de Lafont resulta ser l'església Jesus is Lord, una doctrina pentecostal originada a les Filipines i ja extesa per mig món que utilitza només l'anglès com a llengua de prèdica (per molt que el tagal sigui sent la parla d'ús habitual entre els filipins) i que subratlla en la seva autodefinició que "no és sectaria". I al carrer Creu de Molers, en el que sembla ser un antic forn, trobem aquesta "Iglesia Cristiana Volviendo a la Senda Antigua" que, al contrari de la primera, ni tan sols apareix censada entre els llocs de culte religiós del barri i el nom de la qual, indiscutiblement reaccionari, provoca certa esgarrifança. Ambues confirmen que, al contrari del que ha posat en pràctica el catolicisme durant segles, els nous cultes cristians no troben important inspirar les característiques del seu Déu (poder, bellesa, recolliment, grandesa...) a través de l'arquitectura de les seves "cases" terrenals.