Quan banyar-se era un luxe

Des del carrer de l'Arc del Teatre s'accedeix al passatge de Lluís Cutchet, l'entrada del qual està presidida per una antiga placa que anuncia el principal establiment del carreró durant anys: una casa de banys inaugurada el 1814. A principis del segle XIX els barcelonins i l'aigua no es freqüentaven massa sovint. Un establiment com aquest, que es considera un dels primers que es van obrir en l'edat contemporània a la ciutat, era un luxe a l'abast de ben pocs ciutadans. Inaugurada el mateix any que s'acabava la Guerra del Francès, aquesta casa de banys es considerava una "pijada" en el seu moment. Això d'anar-se a remullar per higiene es considerava precisament un costum afrancesat que només practivaven els nostres besavis "modernillos".

Lo rat penat barceloní

Lo Rat Penat com a símbol iconogràfic s'associa sobretot a València. Però durant segles va ser una presència comuna, heretada de Jaume I, als escuts de tres de les capitals dels Països Catalans, Ciutat de Palma, Barcelona i València. Per raons que desconec només han conservat la imatge del simpàtic mamífer alat els valencians, però per Barcelona encara es poden trobar mostres de l'escut amb la rata pinyada. Com aquest de pedra que corona la font al centre de la Plaça Catalana, una rotonda a la part baixa del Guinardó que encara guarda certa funcionalitat i encant de les places antigues: sense massa guarniments serveix de punt de reunió dels veïns que busquen trobar-se a l'aire lliure a recer del sol (aquesta és una de les poques places de Barcelona on encara hi queden plàtans). Sobre la font no he trobat informació. La web de l'ajuntament dedicada a les fonts públiques ignora sense més explicacions el districte d'Horta Guinardó (amb els de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris!)

Tradicions postals

El carrer Pelai és com la lluna. Té un cantó que coneix i per on hi passeja gairebé tota la ciutat. Tanmateix la vorera del davant és quasi intransitada i manté establiments en els quals a penes ningú s'hi fixa mai. Com la Filatèlica Majó, fundada el 1919 i una de les més prestigioses del país entre els afeccionats al tema, que manté la seva aparença de fa dècades i s'anuncia amb un cartell de quan els carters encara anaven a cavall.

Les recuperades arquitectures de l'aigüa

Als barris de la Trinitat s'hi amaguen els vestigis arquitectònics dels antics camins de l'aigua de la ciutat. A principis del segle XX, l'arquitecte municipal Pere Falqués es va encarregar de la construcció de diferents infraestructures per reconduir l'aigua de Montcada fins al centre de la ciutat. Des d'aquests pavellons es bombejava i clorava el líquid abans de que arribés a l'aixeta dels ciutadans.

Situats a ambdós cantons de la Meridiana, aquests recintes formen dos racons amb encant sobretot després de les seves respectives remodelacions que els han salvat d’una decadència evident. A la Trinitat Nova, al carrer Garbí, el 2006 es van dur a terme els arrenjaments del recinte destinat a la cloració de l’aigua i de la casa del guarda adjacent. Els entorns es van adequar perquè actualment funcionin com a horts urbans d’ús individual i els seus usuaris disposen de serveis com taquilles i lavabos a la Casa del Guarda. A la Trinitat Vella, ala Carretera de Ribes, es trobava l’estació de bombeig, comunicada subterràniament amb l’edifici de la Trinitat Nova i Ciutat Vella, a on feien arribar l’aigua ja higienitzada. Aquests edificis també han estat restaurats recentment dins dels projectes de reformes inclosos a la Llei de Barris. Tanmateix, tot i que l’alcalde va inaugurar les millores el mes de juny, a mitjans de juliol encara era impossible accedir al recinte, que no s’obrirà definitivament fins setembre. La seva nova funció serà acollir un centre ocupacional per persones amb dificultats per accedir al món laboral, tot plegat gestionat per la Fundació Trinijove.

La misteriosa heroïna de la Guerra del Francès

El passat 11 de juliol de 2008 va aparéixer una misteriosa figura femenina entre el grup escultòric que va forjar el mestre Josep Llimona en record dels màrtirs barcelonins de la Guerra del Francès, monument que ha estat restaurat recentment. Entre el sots-tinent José Navarro, els religiosos Joan Gallifa i Joaquim Pou, el corredor de canvis Salvador Aulet i l'oficial Joan Massana (també es recorda els tres joves que van fer sonar la Tomassa durant l'execució dels cins herois i per això van ser ajusticiats just després, l'esparter Julià Portet, el serraller Pere Lastortras i el fuster Ramon Mas) s'amagava una silueta de dona vestida amb roba esport i actual. Una reivindicació d'alguna Agustina de Aragón local? No. Una intal·lació de Mark Jenkins a la Plaça Garriga i Bachs...

Aqüeducte cap a la torre Agbar

Perdó per la falsedat del titular. Ni això és realment un aqüeducte ni mena cap a la Torre Agbar. Fins als anys setanta aquí hi havia l'estació exterior de tren del Clot que ara està soterrada així com uns tallers de la RENFE. Els veïns van demanar que l'espai, un cop en desús, quedés pel barri i finalment així es va dur a terme. El Parc del Clot és un indret on s'ha sabut combinar la permanència d'antics elements fabrils amb el disseny d'uns jardins oberts on es pot tant passejar tot fugint del brogit com practicar diferents esports a l'aire lliure, i disposa de tot de racons amb encant. La torre Agbar s'ensorenix de la vista sobretot quan arriba el capvespre.

Cargolada arquitectònica

On podeu anar a buscar cargols a Barcelona? Doncs al carrer Tamarit 89 i 91, cantonada Entença, a tocar del Paral·lel. Tot i que no es tracta de cargols de closca i babes, sinó de pedra i ferro, ocupant les baranes, enfilant-se pels balcons i trucant a la porta dels edificis del xamfrà. Al Time Out van explicar la llegenda que acompanya aquesta Casa dels Cargols. 

Periodistes, urbanos... i?

El Palau o Casa de la Premsa és un dels edificis emblemàtics de l'Exposició Universal de 1929. Com indica el seu nom, es va construir com l'espai per acollir tots els periodistes arribats per cobrir l'esdeveniment. L'edifici és obra de Pere Domènech i Roura, fill de Domènec i Muntaner i autor també de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Durant dècades ha estat la Prefectura de la Guàrdia Urbana , però l'edifici roman actualment mig inutilitzat. L'any 2003 va existir el projecte d'instal·lar-hi el Centre Internacional de la Cultura del Menjar (sic), però la idea no va tirar endavant sembla que per manca d'inversions. L'impulsor de la iniciativa, Antoni Miralda, va enterrar el projecte el dimecres de cendra de 2007. 

Miró anunciador

El 29 de juny de 2005 va tancar un dels restaurants més històrics de la ciutat, l'Orotava. L'establiment es va fundar el 1929 amb el nom de l'Hostalet, però després de la Guerra Civil el propietari Josep Luna es va veure obligat a traduir-lo al castellà: L'Hostalito. Com que aquesta denominació no funcionava de cap de les maneres, van tornar a canviar-lo. Un viatge a les Canàries els va inspirar batejar-lo com a Orotava, com se'l va conéixer fins el seu tancament. L'Orotava va ser un dels llocs de trobada més habituals d'artistes i intel·lectuals amb possibles, convocats per tres generacions de la família Luna. Després del tancament, Josep Maria Luna, fill del fundador i ànima del restaurant en els darrers anys, va posar a subasta benèfica la impressionat col·lecció d'art que havien atresorat al llarg dels anys. A la paret de l'antic establiment encara roman la reproducció en ceràmica de Joan Gardy Artigas (fill de Llorens Artigas) d'un original que Miró va regalar a la família Luna en motiu del cinquantè anniversari de l'Orotava. 

Localització: Consell de Cent 335