skip to main |
skip to sidebar
Entre les farmàcies modernistes de Barcelona, la Farmàcia Enrich fundada el 1902 destaca pel treball amb el ferro forjat i els vitralls de colors.
La contundència del cartell, per exemple, contrasta amb altres filigranes més "refinades" d'alguns establiments similars, i combina molt bé amb el joc de llum i colors que ofereix amb simplicitat la disposició geomètrica dels vitralls. Tot plegat li dóna un aspecte d'allò més singular. Per cert, no he sabut identificar l'altre instrument que apareix en un dels medallons amb simetria amb el microscopi.
O més concretament una quadra, pel que deduïm del cap de cavall que presideix aquest edifici d'obra del Carrer de Morales que ara alberga un d'aquells infernals centres d'esbarjo per la mainada amb el nom encara més infernal de "Kangurocity". Les cavallerisses pertanyien a la família Comas, que es dedicava al transport de mercaderies per la ciutat quan el barri del Camp de la Creu encara mantenia una identitat rural i industrial que lluita per no esvair-se del tot.
Actualització: El 18 de febrer vaig penjar aquesta entrada amb només la foto de la tenda i "fábrica de peines" Ciutad. Després del seu tancament i unes setmanes on la façana apareixia tapada per una lona rera la qual es duien a terme obres, ara ja han inaugurat la nova franquícia de Portal de l'Àngel: impersonal, repetida, lletja, desagradable, freda... Snif.
Text entrada del 18 de febrer:
Tenia feta aquesta foto de fa temps. Guardada per qualsevol dia que m'abellís parlar de botigues centenàries. Però tot llegint El Periódico aquest matí no he pogut evitar rescatar-la per escriure aquesta entrada. Ciutad era una de les tendes centenàries que encara li donaven cert encant a un dels carrers més lletjos de Barcelona, el Portal de l'Àngel. Ja fa temps que no funcionava com a "fábrica de peines" però a dins matenien tant el preciós mobiliari antic com aquests articles de qualitat pels cabells: pintes, pinces, peinetes, raspalls... (cal dir que a preus poc adients per una avinguda que ven productes d'usar i tirar). Ara s'hi instal·larà una franquícia, una altra. Portal de l'Àngel és l'exemple perfecte del pitjor dels centres comercials de les ciutats neocapitalistes: els negocis de tota la vida desapareguts i substituits per franquícies impersonals, repetides, lletges, desagradables, amb una relació qualitat-preu d'enganyifa i un tracte ben fred... És aquell extrem on neocapitalisme i estalinisme es toquen: a tot arreu les mateixes tendes, sense possibilitat de diferència, però tampoc d'iniciativa empresarial individual. Quin petit o mitjà emprenedor pot tirar endavant un negoci personal en aquests llocs? Quina diferència hi ha entre passejar-te entre un carrer comercial de Barcelona, París, Berlín o Roma? Odio les franquícies...
Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...
En un ràpid passeig pel Poble Sec, em vaip topar amb dues curioses evidències d'una nova Barcelona. L'arribada de nova població comporta també l'arribada de nous cultes religiosos sense tradició a la nostra ciutat. En lloc de contruir les seves pròpies esglésies de bell nou (per manca d'espai i de diners, suposo), aquests fidels solen adeqüar qualsevol establiment per dur a terme les seves litúrgies. I així el que sembla una entrada a un magatzem al carrer de Lafont resulta ser l'església Jesus is Lord, una doctrina pentecostal originada a les Filipines i ja extesa per mig món que utilitza només l'anglès com a llengua de prèdica (per molt que el tagal sigui sent la parla d'ús habitual entre els filipins) i que subratlla en la seva autodefinició que "no és sectaria". I al carrer Creu de Molers, en el que sembla ser un antic forn, trobem aquesta "Iglesia Cristiana Volviendo a la Senda Antigua" que, al contrari de la primera, ni tan sols apareix censada entre els llocs de culte religiós del barri i el nom de la qual, indiscutiblement reaccionari, provoca certa esgarrifança. Ambues confirmen que, al contrari del que ha posat en pràctica el catolicisme durant segles, els nous cultes cristians no troben important inspirar les característiques del seu Déu (poder, bellesa, recolliment, grandesa...) a través de l'arquitectura de les seves "cases" terrenals.
L'obertura de la plaça Sabartés, darrera el museu Picasso, a partir de la demolició de l'illa de cases dels carrers Cremat Gran i Cremat Xic, ara reconvertits en un d'únic, va donar perspectiva a una de les façanes del carrer Flassaders, un dels més estrets del Born. Així van sortir a la llum uns esplèndids esgrafiats fins llavors condemnats a les tenebres. Són els de la casa Codina, construïda el 1780 i restaurada entre 2004 i 2005. Les pintures estan relacionades amb el món del cacau: l'home de baix a la dreta representa un xocolater, la senyora de sobre es presenta rodejada per plantes de cacau, el que no deixa de tenir la seva gràcia si és té en compte que en aquest mateix carrer hi ha l'antiga fàbrica de xocolata Mauri. Els esgrafiats es coronen amb un enganyatall ben simpàtic: la falsa barana del balcó superior. Llàstima que el cartell de la botiga dels baixos desentoni tant...
Davant de l'església de Sant Francesc de Sales al Passeig de Sant Joan, hom diria que ens trobem en una ciutat centreeuropea més que en una de les avingudes més històriques (i en part oblidades) de Barcelona. L'edifici es va construir en un estil neogòtic que també té quelcom de fantasmal. Era un estil molt practicat pel seu arquitecte, Joan Martorell i Montells, que preferia inspirar-se en l'arquitectura medieval que en la de Grècia i Roma, i que d'aquesta manera va facilitar, a través de cert eclecticisme, el pas del neoclassicisme al modernisme. Martorell va ser mestre i promotor de Gaudí a qui va proporcionar contactes com del comerciant de mercaderies i éssers humans amb Amèrica Antonio López, també conegut com a Marquès de Comillas ,i el gendre d'aquest, Eusebi Güell.
L'església del Passeig de Sant Joan també se la coneix com la de les "Saleses" perquè pertany a un convent habitat primer per aquest orde de monges i ara ocupat pels maristes.
Les diferències de classe no només es fan notar en vida. Els cementiris també són una bona mostra dels perfils socials dels habitants de la ciutat. Per exemple, el de Sant Gervasi, inaugurat a la segona meitat del segle XIX, és un dels més selectes de Barcelona, recollit i ple de filigranes escultòriques que embelleixen tombes i panteons, i parlen del poder adquisitiu del seus residents. Apart, disposa d'una esplèndida vista sobre la ciutat.
Més informació al reportatge Barcelona fa por al Time Out Barcelona.
No se'n sap del cert ni l'arquitecte ni la data exacte de construcció, a finals del selgle XIX. Aquesta manca de dades se suma al fet que la plaça Masadas sempre hagi estat menystinguda i maltractada per la ciutat, tot i ser una de les poques places porxades de Barcelona, construïda tot emmirallant-se en la Plaça Reial o la del Mercadal de Sant Andreu, és a dir a la moda francesa de l'època. Va ser la plaça del mercat de la Sagrera fins el 1993, quan les grues van tirar a terra l'edifici construït el 1955, que va viure una llarga decadència abans de desaparèixer per sempre. Renovada en la seva major part, encara són visibles a la plaça Masadas les mutacions que ha patit en els darrers anys. Té un aire poc barceloní. Els tarongers i els pisos i arcs blancs amb un aspecte un xic colonial et transporten a alguna capital de províncies llunyana. Ara la plaça Masadas és un punt de trobada habitual pels amants del col·leccionisme, el modelisme, l'slot i les joguines antigues pel mercat tradicional que hi organitza cada primer diumenge de mes l'Agrupament Ferroviari de Barcelona.
