Pioner a buscar-li les pessigolles al cel

A principis de segle XX a Barcelona ja s'encaparraven a portar com més turistes millor. Fins i tot va existir una 'Sociedad de Atracción de Forasteros', encarregada de posar la nostra ciutat al mapa de destinacions de vacances dels estrangers. La societat editava també una revista, "Barcelona Atracción", que l'any 1945 celebrava la inauguració del que van batejar com el primer gratacels barceloní. Veient-lo ara, poca gent potser el qualificaria com a tal. No crida l'atenció per la seva alçada aquest edifici que s'enfila per sobre la Plaça Urquinaona, a la cantonada entre Trafalgar i Jonqueres. Tanmateix cal admirar la seva elegància i el seu lleuger aire racionalista. El responsable, el madrileny Luis Rodríguez Soto, el va iniciar abans de la guerra com un dels arquitectes més moderns del moment (alguns del edificis més singulars dels anys trenta a la capital d'Espanya son seus, entre ells alguns antics cinemes) i el va acabar a la posguerra com un dels arquitectes preferits del franquisme. El nom oficial de l'edifici és (era?) Fàbregas però popularment molta gent el coneix per l'Abelux, per la tenda de llums que des de fa dècades ocupa els seus baixos. A Blog de FotosdeBarcelona.com es pot comprovar la patxoca que feia als anys quaranta.

Entre els pobres també hi ha classisme?

A l'Església de Santa Maria del Pi mantenen aquesta Fundació, el "Plat dels Pobres Vergonyants", vestigi de les formes de caritat d'antuvi, de la que ja existeixen notícies sobre la seva existència en el segle XIV. Els pobres vergonyants eren aquells que ho havien esdevingut, no que havien nascut com a tals. Persones adinerades que havien perdut el seu estatus per les circumstàncies que fos. Nous pobres, vaja. La seva antiga posició els impedia demanar caritat de forma activa. Els hi feia vergonya. Per això ho havien de fer de forma més discreta i es van crear institucions com aquesta per alleugir-los de la seva precarietat que, tanmateix, en cap moment els menava a barrejar-se amb els pobres de tota la vida. A la Barcelona medieval van arribar a existir Plats dels Pobres Vergonyants a les principals parròquies de l'època: Sant Pere de les Puel·les, Sant Miquel, Sant Cugat del Rec, Sant Jaume Apòstol, Sants Just i Pastor i sobretot el més conegut i antic a Santa Maria del Mar, on existeix igualment una Fundació del mateix nom, el llevador (llibre de comptes) de la qual va ser destruït durant una de les rauxes anticlericals de la guerra civil. No tinc constància si les ajudes també tenen ara una distribució classista.

Barcelona també té una Plaça Roja

Ciutat Meridiana és un dels barris més joves de Barcelona, tant per la seva recent urbanització com pel fet que representa una zona on no para d'arribar-hi població nova per instalar-s'hi. Situat a la punta nord de la ciutat, és un perfecte exemple de la política especulatòria dels anys seixanta i setanta. Es van edificar blocs de pisos barats en un cantó de Collserola on fins i tot s'havia desestimat la construcció d'un cementiri! Com que els responsables es van passar qualsevol planificació de la zona com a barri on hi havia de viure gent pels baixos, els veïns es van acostumar a reunir-se a la principal plaça del barri per reclamar tot allò que mancava a Ciutat Meridiana: des d'escales mecàniques i ascensors per solventar els increïbles desnivells entre carrer i carrer (que alguns s'anomenin Pedraforca o Agudes no saps si prendre-t'ho com un homenatge als habitants que els enfilen cada dia o com una ironia) o tota mena de serveis públics, els últims una major presència policial. Com que el terra de la plaça està enrajolada amb toxana vermella i ha esdevingut el punt de trobada per qualsevol reivindicació, no va costar massa que hom passés a batejar-la com a Plaça Roja, primer oficiosament i després ja de forma oficial.

Disculpes metalingüístiques (o l'interrogant que es repeteix sobre el bloc)

Actualització: Solucionat!!...
D'ençà fa un parell de dies, tots els posts d'aquest bloc publicats abans de l'agost apareixen empestats d'un romb amb el signe d'interrogant en el lloc que haurien d'aparèixer vocals accentuades, apòstrofs i demés signes ortogràfics que el llenguatge d'internet no reconeix habitualment com a signe únic. Després dels moments d'atabalement primers amb els quals la responsable d'aquest bloc va reaccionar a aquest fet, tot pensant-se que era un problema propi (insegurat pròpia de qualsevol persona que no controla massa l'eina i per qui les inseguretats en general li sobrevenen sense problemes), me n'he adonat que és un problema de Blogger que afecta a altres usuaris (des de blocaires que també utilitzen altres llengües llatines fins a aquells que escriuen en llengües d'alfabet cirílic), però els responsables de l'eina encara no s'han manifestat al respecte, ni tan sols per explicitar que això simplement està passant, més enllà de quines siguin les causes i les possibles solucions. Fins que no sàpiga com soluciona-ho, demano disculpes pel mal d'ulls que provoca tal situació.

La Barcelona rural

Camps de conreu, cases baixes de pedra, canyissars, basses i safareigs, conillets i ànecs configuren el paisatge de La Clota, el barri enfonsat entre la Vall d'Hebron, Horta i el Carmel. La seva situació li ha permès tant el seu relatiu aïllament i conseqüent preservació com el fet que es beneficïi de recs i rieres que enriqueixen la fertilitat de la terra. A La Clota a penes hi ha tendes i bars, i l'única plaça, que du el nom del barri, ja està situada en una confluència de carreteres que impedeix que funcioni com a centre de trobada social. Tot plegat fa encara més tranquil aquest petit barri que en aquests moments espera amb certa incertesa un pla de millora que treballarà tant en la preservació del seu ambient com en la necessària millora i per tant transformació de certes zones. Esperem que els conills, i els seus cuidadors, no hagin d'emigrar fora de la ciutat...

La rèplica de l'emplaçament original del 'Gernika'

Poca sort va tenir el GATCPAC, el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, un dels moviments més renovadors en la cultura del nostre país que va veure estroncada la major part dels seus projectes per la guerra civil i la dictadura. El seu màxim representant, Josep Lluís Sert, juntament amb l'arquitecte madrileny Luis Lacasa, va ser l'encarregat de dissenyar el Pavelló de la República per l'Exposició Universal organitzada a París el 1937, en plena guerra civil. El màxim protagonisme d'aquest pavelló, però, no se'l van endur els seus responsables arquitectònics sinó l'exposició del Gernika de Picasso, pintat per l'ocasió i l'emplaçament, el pati obert del pavelló. L'edifici va desaperèixer un cop acabat l'esdeveniment, però l'Ajuntament de Barcelona en va encarregar una rèplica pels Jocs Olímpics del 92 on fins i tot s'hi ha pintat un mural recordant on va penjar el quadre de Picasso. Ara és la seu d'una Biblioteca especialitzada precisament en la República, la Guerra Civil i la Dictadura.

Localització: Cardenal Vidal i Barraquer s/n

Gats amb domicili provisional

Al cor del Raval, mig amagat darrera unes reixes que garenteixen la tranquilitat dels habitants que hi resideixen, es troba el Jardinet dels Gats. Aquí acullen tots aquells petits felins abandonats del barri per tal d'evitar-los la dura vida del carrer. Els esterilitzen i vacunen, llestos per ser adoptats. Tot i que veient-los mandrejar a l'ombra sobre una catifa de flors de Tipuana, costa imaginar que trobin una llar més agradable. Tanmateix rebran encantats qualsevol proposta d'adopció. Per més informació: El Jardinet dels Gats.