Cristalerías Planell era una de les dues grans fàbriques que van donar feina a molts habitants de Les Corts fins a mitjans del segle XX. L'altre era la fassina de Can Déu (i Mata). Va funcionar de 1913 fins a 1957, quan, pocs anys després de la mort de l'amo, en Leopoldo Planells, Hisenda la va tancar a causa dels deutes. Aquest estiu s'ha començat a enderrocar per acondicionar el gran solar que ocupava entre el carrer Anglesola, des d'on s'ha fet la foto, la Diagonal (entre les reixes de la porta s'entrelluca l'hotel Hilton), el c/ del Dr. Ibáñez i el c/ Vilamur. A l'espai buit el 2010 l'Ajuntament té previst traslladar la veïna llar d'infants Xiroi a més de construir una plaça i, per suposat, nous edificis.
El nomenclàtor no oficial de Barcelona perviu a través dels noms de locals comercials, establiments i associacions. Els Quinze és el nom amb que els veïns de tota la vida anomenen la cruïlla entre Passeig Maragall i Avinguda de Borbó, confluència dels barris del Guinardó, Torre Llobeta i el Congrés. Se l'anomena així perquè el tramvia que abans arribava fins aquí des de plaça Urquinaona, el 46, costava 15 cèntims, i qui volia seguir fins a Horta havia de pagar un suplement de cinc cèntims més. Així que els passatgers, quan demanaven el bitllet, deien que anaven "fins als 15". En aquesta zona també van existir fins 2003 les cotxeres de Borbó construïdes precisament per allotjar els transports que arribaven fins aquí. Un bar a Passeig Maragall 221 s'ha batejat en record d'"els quinze".
La fàbrica d'alcohols Antich, que s'ubicava al carrer Jonquera del Front Marítim del Poble Nou, ja no existeix, però el cartell-mosaic que anunciava els seus productes al carrer Lleialtat cantonada Sant Pau roman com a vestigi d'aquesta publicitat que ha aconseguit integrar-se en el paisatge urbà de la nostra ciutat.
El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.
A principis de segle XX a Barcelona ja s'encaparraven a portar com més turistes millor. Fins i tot va existir una 'Sociedad de Atracción de Forasteros', encarregada de posar la nostra ciutat al mapa de destinacions de vacances dels estrangers. La societat editava també una revista, "Barcelona Atracción", que l'any 1945 celebrava la inauguració del que van batejar com el primer gratacels barceloní. Veient-lo ara, poca gent potser el qualificaria com a tal. No crida l'atenció per la seva alçada aquest edifici que s'enfila per sobre la Plaça Urquinaona, a la cantonada entre Trafalgar i Jonqueres. Tanmateix cal admirar la seva elegància i el seu lleuger aire racionalista. El responsable, el madrileny Luis Rodríguez Soto, el va iniciar abans de la guerra com un dels arquitectes més moderns del moment (alguns del edificis més singulars dels anys trenta a la capital d'Espanya son seus, entre ells alguns antics cinemes) i el va acabar a la posguerra com un dels arquitectes preferits del franquisme. El nom oficial de l'edifici és (era?) Fàbregas però popularment molta gent el coneix per l'Abelux, per la tenda de llums que des de fa dècades ocupa els seus baixos. A Blog de FotosdeBarcelona.com es pot comprovar la patxoca que feia als anys quaranta.
Des del carrer de l'Arc del Teatre s'accedeix al passatge de Lluís Cutchet, l'entrada del qual està presidida per una antiga placa que anuncia el principal establiment del carreró durant anys: una casa de banys inaugurada el 1814. A principis del segle XIX els barcelonins i l'aigua no es freqüentaven massa sovint. Un establiment com aquest, que es considera un dels primers que es van obrir en l'edat contemporània a la ciutat, era un luxe a l'abast de ben pocs ciutadans. Inaugurada el mateix any que s'acabava la Guerra del Francès, aquesta casa de banys es considerava una "pijada" en el seu moment. Això d'anar-se a remullar per higiene es considerava precisament un costum afrancesat que només practivaven els nostres besavis "modernillos".
Perdó per la falsedat del titular. Ni això és realment un aqüeducte ni mena cap a la Torre Agbar. Fins als anys setanta aquí hi havia l'estació exterior de tren del Clot que ara està soterrada així com uns tallers de la RENFE. Els veïns van demanar que l'espai, un cop en desús, quedés pel barri i finalment així es va dur a terme. El Parc del Clot és un indret on s'ha sabut combinar la permanència d'antics elements fabrils amb el disseny d'uns jardins oberts on es pot tant passejar tot fugint del brogit com practicar diferents esports a l'aire lliure, i disposa de tot de racons amb encant. La torre Agbar s'ensorenix de la vista sobretot quan arriba el capvespre. 
El 29 de juny de 2005 va tancar un dels restaurants més històrics de la ciutat, l'Orotava. L'establiment es va fundar el 1929 amb el nom de l'Hostalet, però després de la Guerra Civil el propietari Josep Luna es va veure obligat a traduir-lo al castellà: L'Hostalito. Com que aquesta denominació no funcionava de cap de les maneres, van tornar a canviar-lo. Un viatge a les Canàries els va inspirar batejar-lo com a Orotava, com se'l va conéixer fins el seu tancament. L'Orotava va ser un dels llocs de trobada més habituals d'artistes i intel·lectuals amb possibles, convocats per tres generacions de la família Luna. Després del tancament, Josep Maria Luna, fill del fundador i ànima del restaurant en els darrers anys, va posar a subasta benèfica la impressionat col·lecció d'art que havien atresorat al llarg dels anys. A la paret de l'antic establiment encara roman la reproducció en ceràmica de Joan Gardy Artigas (fill de Llorens Artigas) d'un original que Miró va regalar a la família Luna en motiu del cinquantè anniversari de l'Orotava. 
Escultura de sorra a la Barceloneta, una de les moltes activitats que es poden dur a terme a les platges de la ciutat, tal i com es recull a l'especial Platges de la revista Time Out del 26 de juny al 3 de juliol.
"És en el cinema on se celebra l'únic misteri absolutament modern" va sentenciar André Breton. És sabut que els surrealistes, i les avantguardes de principis del segle XX en general, van abraçar el cinema amb entusiasme apart de practicar-lo poc però radicalment. "Més m'estimo l'Edison" resava un cal·ligrama d'en Joan Salvat Papasseit. En el seu moment, cal dir que els cinemes no van abraçar, en canvi, amb gaire amor els surrealistes. El pobre mestre Luis Buñuel va patir atacs i tot a l'estrena de "L'age d'or". No sé si el nom d'aquest antic cinema ret homenatge al pare espiritual del surrealisme o algun homònim que no sabria situar. El Breton és un dels molts cinemes ja desapareguts que hi havia a Sarrià, juntament amb l'Edison, l'Spring o el Bonanova. Al Breton ara hi ha instal·lada una bonica escola de dansa, el Vàrium.
Aquesta façana lateral de la basílica de la Mercè trenca amb el poc atractiu estil barroc de l'edifici consagrat a l'altra patrona de Barcelona. N'he descobert la història en un llibre més que recomenable: Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (Llibres de l'Índex, 2007) on es ressenya la curiosa trajectòria de molts edificis de la nostra ciutat d'aquests que cada dia hi passem per davant (per exemple, aquesta foto està feta molt abans de llegir el llibre) i que fa uns segles es trobaven situats en altres localitzacions. Aquesta portalada renaixentista amb encara certs elements gòtics coronada per l'arcàngel Sant Miquel lluitant contra el dimoni era la façana de la ja desapareguda església de Sant Miquel que es trobava a la plaça del mateix nom rera l'Ajuntament. Relata Peñarroja que per motius no massa clars, el consistori revolucionari de 1868 va decidir enderrocar l'església però la façana es va conservar, desmuntar i traslladar al seu emplaçament actual el 1870. 
Només el mosaic anunciador, el fanalet que feia funcions de creu en l'era preelèctrica, i el treball amb el ferro forjat romanen d'aquesta farmàcia modernista. Quan s'aixeca la persiana a dins hi trobem un altre negoci tèxtil com tants que n'hi ha per aquest barri. La Farmàcia sembla que es deia Viladot, es va obrir a tot encetar el segle XX i és obra de Fèlix Cardellach, conegut i estudiat pels seus treballs teòrics sobre enginyeria industrial. Filosofia de les estructures és el bonic títol d'una de les seves obres de culte. 
Als anys vint i trenta va existir una línia d'autobús que cobria el trajecte de la Plaça Lesseps al barri del Coll. Els propietaris del restaurant Casa Fausto han tingut a bé mantenir i restaurar el cartell de l'antiga estació de sortida, el local de la qual ara ocupen, on fins i tot encara està indicat el lloc de la sala d'espera. 
Espècie en extinció, els rellotges de sol eren habituals en masies i cases pairals. A Barcelona encara se'n poden trobar un grapat, com aquest esgrafiat en un casalot del segle XVII, un dels més antics de Nou Barris, al passatge de Pi i Molist, 15.
