Masia acollidora

L'antic nucli de Sant Martí presenta una densitat inusual de masies. Al voltant de l'església que dóna nom al barri i al districte s'han conservat les cases pairals de l'època, Can Planes, Can Cadena i Ca l'Arnó, a molt pocs metres les unes de les altres, i reconvertides totes en equipaments municipals. Datada dels segles XVI i XVII, Can Planes en concret funciona des del 1999 com a Centre Residencial per a "persones sense sostre en situació avançada i/o consolidada de desarrelament social". Darrerement em ve de gust recordar què això de l'estat del benestar no és una entelèquia rovellada...

Hi és o no hi és?

El que té penjar fotos antigues. Tot buscant informació d'aquest edifici que vaig fotografiar fa un parell d'anys m'he adonat que potser ja ni existeix. Aquesta va ser fins a finals de 2008 la seu del Consell de Joventut de Barcelona i de l'Associació de Casals Juvenils. L'Ajuntament l'havia restaurat i inaugurat l'any 1983 com un dels primers espais que la ciutat destinava a la joventut. La casa és obra d'Antoni Millàs i Figuerola, i la part de dalt de la façana ens indica que va ser aixecada el 1925 per a la Companyia Auxiliar de Tramvies, empresa per a la qual Millàs va firmar altres projectes com ara les cotxeres que hi havia a la plaça Lesseps. Tot i tenir un arquitecte conegut al darrere i la seva interessant mescla entre modernisme tardà i funcionalitat industrial, he trobat un document de l'AJuntament de 2009 on explica que a l'edifici "s’han detectat problemes estructurals que en fan inviable la rehabilitació. Caldrà tramitar un canvi de qualificació per poder procedir a l’enderroc i posterior construcció d’un equipament nou". Al catàleg del patrimoni no surt inventariada, però confesso que no he anat ha comprovar personalment si el consistori ha tirat endavant els plans d'enderroc. A mi m'agradaria que no, però... Per cert, el pobre Antoni Millàs no té gaire sort amb la Casa Gran de la ciutat: l'edifici que havia d'anar a terra per construïr el tristament famós hotel del Palau, a Sant Pere Més Alt, també era seu. Però aquest per ara s'ha salvat...

A sol i serena...

Avui he descobert la web de la Societat Catalana de Gnomònica quan buscava informació sobre aquest rellotge de sol. Tenen una base de dades consultable sobre els quadrants dels Països Catalans, però no hi he sabut trobar aquest que vaig fotografiar al Guinardó entre els 137! que inventarïen de Barcelona. El lema que aprofita amb humor la polisèmia de serenes, però, entenc que és un dels més habituals entre els rellotges de sol catalans.

Trainspotting

Cada cop que agafo la Renfe la meva qualitat de vida cau en picat. Tanmateix, em segueixen facinant els paisatges ferroviaris. Com aquest pont de ferro quasi aïllat que travessa les vies del tren poc abans d'arribar a l'estació de Sant Andreu comtal, i uneix els barris del Bon Pastor i la Verneda.