El Parc Güell, sisplau?

L'Ajuntament treballa per millorar els accessos alternatius al Parc Güell perquè l'entrada pel carrer Olot, la del drac, no pateixi les actuals aglomeracions. No sé si aquesta indicació pintada a la cantonada entre els carrers Antequera i Sant Josep del Cottolengo és una iniciativa del consistori o d'uns veïns cansats de veure turistes perduts en un dels racons menys transitats i més fascinants de Barcelona

Modernisme amagat

Els actuals propietaris de la Torre Sant Jordi s'han escarrassat per mantenir-la mig oculta als vianants. I això que, situada en un carrer entre el barri del Coll i Vallcarca, no és que es trobi en un lloc de pas. Ni posant-te de puntetes a l'altre cantó del carrer arribes a veure molt més que l'esplèndida torratxa que desafia els arbres i l'alta tanca que amaga la major part de l'edifici. La Torre Sant Jordi és possiblement el segon millor exemple de l'arquitectura modernista de Salvador Valeri i Pupurull. Valeri té el mèrit d'haver signat un dels pocs edificis que s'admira més pel darrere que pel davant: la coneguda casa Comalat que s'encara a la Diagonal però ens fascina des del carrer Còrsega. És un d'aquells arquitectes que, potser perquè van arribar al Modernisme quan els grans mestres ja n'havien marcat les bases, resulta desconegut pel gran públic. I això que, per les fotos que he pogut veure dels interiors tant de la casa Comalat com d'aquesta Torre Sant Jordi, pocs altres noms van aconseguir portar aquest estil a tal grau de plenitud i d'exhuberància. No gaire lluny es troben altres exemples de l'arquitectura de Valeri i Pupurull, però aquests ja serien uns altres posts...

Racionalisme a Vallcarca

A partir de la guerra civil, Ricardo de Churruca y Dotres apareixia sovint als papers pels seus negocis com a empresari, pels seus cognoms de sang i pels cognoms de la seva esposa, una tal Colón de Carvajal. No sabem si el senyor Churruca trobava a faltar que algú se'n recordés d'ell com un dels fundadors del GATCPAC i com a responsable d'alguns dels exemples d'arquitectura racionalista a Barcelona, com aquest edifici a la Plaça Mons que data de 1931-1934. Se'l coneix com a Casa Barangé, com un altre habitatge signat per Duran i Reynals a Pedralbes.

Exin Albergs

L'Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat s'allotja a la sumptuosa mansió que va ser propietat de Josepa Marsans, de la Banca Marsans de tota la vida. L'edifici de dins llueix una decoració entre modernista i d'aires moriscos. La curiosa entrada sembla una construcció d'Exin Castillos, cosina germana de la caserna del Bruc. En fou l'arquitecte el també polític Juli Marial i Tey (que en la web oficial de l'alberg surt esmentat erròniament com a Juli Mariné).

Turistofòbia

Un titular d'un article d'opinió del diari El Pais d'avui, "Tourist=Terrorist", m'ha recordat una foto que vaig fer al cantó de la casa okupada de Sant Josep de la Muntanya. He clicat cap al text tot esperant, no sé per què, que Rafael Argullol compartís el sentiment que a mi em va provocar aquesta pintada: repugnància davant una equivalència tan demagògica. M'he trobat, un cop més, un text d'algú a qui se li considera un mínim de criteri intel·lectual justificant, que no denunciant, la fòbia més de moda entre barcelonins i barcelonines de totes les edats, barris, tendències polítiques i situacions socials: l'odi al turista. La turistofòbia, como totes les fòbies, és indiscriminada i irracional. Així que no val buscar-li justificacions (que no tenen res a veure amb ser crítics amb el model de relació amb el negoci turístic que ha desenvolupat la nostra ciutat). Seria com intentar justificar la xenofòbia (de fet, la turistofòbia no deixa de ser un subgènere de la xenofòbia), el racisme, l'homofòbia, la misogínia, l'antisemitisme, el classisme o, ja posats, la catalonofòbia. Per què algú que probablement posaria el crit al cel si veiés una pintada que proclamés "immigrant=terrorist" no té cap problema a firmar aquesta? Per què algú que no toleraria una pintada, posem-hi, al País Basc que digués "Spain=terrorist", li acaba mig donant la raó a aquesta? Coi, que el tema del terrorisme no és per frivolitzar-hi, sisplau. He de confessar que n'estic farta, molt farta, de la turistofòbia, sobretot quan la llegeixo en articles d'opinió de tants diaris... També no deixa de ser una manera de trobar un boc expiatori, un culpable fàcil d'una degradació urbana que té múltiples responsables...
Jo no sóc la Mercè i m'agrada fer la turista a Barcelona.

Barcelona torna a bategar

(La foto no mostra com batega de veritat: un 10 a qui va posar aquest "cache" just al semàfor intermitent).

Creueta, ni més ni menys

No és gran cosa la Creu que et trobes al capdamunt del Turó de la Creueta del Coll. No sé si va ser abans la creueta que va acabar batejant el turó o el nom del turó va portar a col·locar-hi una creu que s'adigués amb la denominació. Els encontorns tampoc no estan massa cuidats (tot i que el dia que hi vaig pujar hi havia un senyor segant les males herbes!) i sobta trobar allà dalt, a tocar, una casa d'aquestes autoconstruïdes. Impressiona la vista, sobretot del propi turó amb la queixalada que va suposar la pedrera. El Turó de la Creueta del Coll es pot visitar en una ruta pels sis turons, un dels vuit itineraris que es proposen per conèixer Barcelona a peu al Time Out Barcelona d'aquesta setmana.

Homenatge gracienc a Le Corbusier

Què hi fa aquest Modulor pintat a una paret mitgera de Travessera de Gràcia? En la tradició de Vitruvi i Leonardo da Vinci, Le Corbusier va intentar crear un cànon de proporcions humanes que li servís per aplicar als seus dissenys, i així arribar a assolir el seu gran objectiu d'aconseguir una arquitectura de mida humana. El Modulor, per exemple, va servir de base per la Cité Radieuse de Marsella, un dels projectes més aconseguits de l'arquitecta francès. Si aneu de visita a la Cité Radieuse veureu la representació del Modulor al vestíbul per manifestar que l'edifici es va construïr tot seguint aquesta regla antropomètrica. Però a Gràcia, què hi fa un Modulor?

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

Antiga estació d'auto-òmnibus

Als anys vint i trenta va existir una línia d'autobús que cobria el trajecte de la Plaça Lesseps al barri del Coll. Els propietaris del restaurant Casa Fausto han tingut a bé mantenir i restaurar el cartell de l'antiga estació de sortida, el local de la qual ara ocupen, on fins i tot encara està indicat el lloc de la sala d'espera. 

Situació: al carrer Funoses LLussà, a tocar del parc de la Creueta del Coll.