dissabte, 6 d’agost del 2011

El Parc Güell, sisplau?


L'Ajuntament treballa per millorar els accessos alternatius al Parc Güell perquè l'entrada pel carrer Olot, la del drac, no pateixi les actuals aglomeracions. No sé si aquesta indicació pintada a la cantonada entre els carrers Antequera i Sant Josep del Cottolengo és una iniciativa del consistori o d'uns veïns cansats de veure turistes perduts en un dels racons menys transitats i més fascinants de Barcelona

dissabte, 23 de juliol del 2011

La veritable Casa Urrutia






La darrera entrada en aquest blog abans de quedar-se massa temps aturat batejava lliurement com a Casa Urrutia Bates un edifici de Nou Barris del qual la Carme de Memòria dels barris ofereix informació més complerta i precisa. Això d'Urrutia venia del passeig on està ubicada, perquè ja existeix una Casa Urrutia, aquesta sí de nom oficial a Barcelona. Es troba a la cantonada entre Àngel Guimerà i el carrer Rosari, tocant a la Via Augusta. Al Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament n'ofereixen molt poca informació, excepte informar entre parèntesi que era l'antic Casino de les Tres Torres. Pista que a mi, per ara, no m'ha conduït enlloc. La veritable Casa Urrutia és un d'aquells casalots amb un petit jardí posterior que semblen escapats d'una novel·la de Mercè Rodoreda.

Hi sóc o no hi sóc?

Circumstàncies vàries, entre elles haver extraviat la càmera de fotos i viure un pic de feina que calia aprofitar abans que arribi la gran davallada, m'han obligat a deixar aquest blog en estat gairebé de coma durant massa temps. Des d'avui, espero reanimar-lo i que torni a mantenir unes constants vitals més o menys regulars...

diumenge, 3 d’abril del 2011

Casa Urrutia Bates


Entre el casalot sinistre de la "mare" de Norman Bates a Psicosi i mansió decadent que fa de mascaró de proa del Parc Central de Nou Barris, aquest edifici cantoner ha resistit les mutacions del districte fins al punt que funciona com a vèrtex de dues línies de nous edificis de protecció oficial. Apareix en el catàleg del patrimoni, però no ofereixen cap informació sobre la seva història ni responsables, el que potencia el seu punt misteriós.

dissabte, 26 de març del 2011

Masia acollidora


L'antic nucli de Sant Martí presenta una densitat inusual de masies. Al voltant de l'església que dóna nom al barri i al districte s'han conservat les cases pairals de l'època, Can Planes, Can Cadena i Ca l'Arnó, a molt pocs metres les unes de les altres, i reconvertides totes en equipaments municipals. Datada dels segles XVI i XVII, Can Planes en concret funciona des del 1999 com a Centre Residencial per a "persones sense sostre en situació avançada i/o consolidada de desarrelament social". Darrerement em ve de gust recordar què això de l'estat del benestar no és una entelèquia rovellada...

dissabte, 19 de març del 2011

Hi és o no hi és?


El que té penjar fotos antigues. Tot buscant informació d'aquest edifici que vaig fotografiar fa un parell d'anys m'he adonat que potser ja ni existeix. Aquesta va ser fins a finals de 2008 la seu del Consell de Joventut de Barcelona i de l'Associació de Casals Juvenils. L'Ajuntament l'havia restaurat i inaugurat l'any 1983 com un dels primers espais que la ciutat destinava a la joventut. La casa és obra d'Antoni Millàs i Figuerola, i la part de dalt de la façana ens indica que va ser aixecada el 1925 per a la Companyia Auxiliar de Tramvies, empresa per a la qual Millàs va firmar altres projectes com ara les cotxeres que hi havia a la plaça Lesseps. Tot i tenir un arquitecte conegut al darrere i la seva interessant mescla entre modernisme tardà i funcionalitat industrial, he trobat un document de l'AJuntament de 2009 on explica que a l'edifici "s’han detectat problemes estructurals que en fan inviable la rehabilitació. Caldrà tramitar un canvi de qualificació per poder procedir a l’enderroc i posterior construcció d’un equipament nou". Al catàleg del patrimoni no surt inventariada, però confesso que no he anat ha comprovar personalment si el consistori ha tirat endavant els plans d'enderroc. A mi m'agradaria que no, però... Per cert, el pobre Antoni Millàs no té gaire sort amb la Casa Gran de la ciutat: l'edifici que havia d'anar a terra per construïr el tristament famós hotel del Palau, a Sant Pere Més Alt, també era seu. Però aquest per ara s'ha salvat...

divendres, 18 de març del 2011

A sol i serena...


Avui he descobert la web de la Societat Catalana de Gnomònica quan buscava informació sobre aquest rellotge de sol. Tenen una base de dades consultable sobre els quadrants dels Països Catalans, però no hi he sabut trobar aquest que vaig fotografiar al Guinardó entre els 137! que inventarïen de Barcelona. El lema que aprofita amb humor la polisèmia de serenes, però, entenc que és un dels més habituals entre els rellotges de sol catalans.

dijous, 10 de març del 2011

Trainspotting



Cada cop que agafo la Renfe la meva qualitat de vida cau en picat. Tanmateix, em segueixen facinant els paisatges ferroviaris. Com aquest pont de ferro quasi aïllat que travessa les vies del tren poc abans d'arribar a l'estació de Sant Andreu comtal, i uneix els barris del Bon Pastor i la Verneda.

divendres, 11 de febrer del 2011

Festes de Santa Eulàlia


La gegantona de Santa Eulàlia exerceix d'amfitriona a l'exposició de bestiari festiu de granja vingut d'arreu de Catalunya que s'ha muntat (molt bé, per cert) al Palau de la Virreina. Avui divendres comencen les festes en honor a la primera patrona de la ciutat. Al llarg del cap de setmana es pot aprofitar per conèixer alguns dels museus i institucions municipals que organitzen jornades de portes obertes. Per consultar el programa: http://www.bcn.cat/cultura/santaeulalia/2011/ca/presentacio.html

dimecres, 9 de febrer del 2011

Guardià alat


Un altre guardià de clau a afegir a l'inventari improvitsat que es va fent en aquest blog... Aquest, en forma d'ocellot d'una raça que sóc incapaç de determinar, corona la porta d'entrada de la casa Francesc Farreras que l'arquitecte Josep Pérez i Terraza va aixecar a la Rambla de Catalunya amb Mallorca.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Els pilars arboris de l'Eixample



La casa Antònia Burés no cridaria més l'atenció que qualsevol altra mostra d'aquell modernisme arquitectònic que compleix sense més (ni menys) tan típic de moltes cases l'Eixample si no fos per dos motius extraordinaris. Dues columnes esculpides com si de dos pins es tractessin, amb tots els ets i tots els uts, des de les escates del tronc als animalons amagats entre les fulles, un esquirol a l'esquerra i un colom a la dreta. La brillant idea s'atribueix al mestre d'obres que va construir la casa (el projecte va firmat per l'arquitecte Juli Batllevell), Enric Pi, que hauria homenatjat així el seu llinatge en una espècie de rampell de reivindicació autoral per part del membre d'una professió poc reconeguda. L'any 1992 es va restaurar, pero no li aniria malament una repassada. I qui busqui un local per llogar, el de sota aquest pi del carrer Ausiàs March, està, per ara lliure.

dissabte, 29 de gener del 2011

Els primers dúplexs


En el Time Out Barcelona d'aquesta setmana proposen diversos itineraris en autobús per descobrir la ciutat. Si no em faltés temps, m'agradaria perdre'm més sovint en un viatge en bus o en metro sense destinació definida com si fos un personatge d'un conte de Cortázar. Com que no sempre pot ser així, cal aprofitar altres ocasions què t'obliguen a agafar un bus concret, mirar per la finestra i fixar-te, per exemple, en el primer edifici que Josep Lluís Sert va firmar a Barcelona. Els pisos del carrer Muntaner es consideren els primers dúplexs que es van contruir a la ciutat. La seva estructura, estil i disposició resultaven totalment trencadors quan es va aixecar l'immoble, el 1929, any de fundació del GATCPAC. Fins al punt, que alguns edificis colindants, tot i ser posteriors, semblen molt més antics.

dilluns, 24 de gener del 2011



Els carrerons que s'enfilen per sobre el Passeig de la Bonanova amaguen moltes sorpreses. En una zona dominada per les institucions educatives de La Salle es troba aquest casalot modernista obra de Manuel Joaquim Raspall i Mayol. Aquest prolífic arquitecte va treballar en diferents estils, aplicacions arquitectònicas i localitats. Aquesta casa modernista, una de les seves primeres obres, sembla que es va construir per a Sofía Cuadros de Fournier i ara funcionaria com a residència religiosa. Raspall també té mostres d'edificis noucentistes i posteriors a La Garriga i l'Ametlla del Vallès. A Barcelona va firmar molts cinemes i teatres, com El Molino.

diumenge, 16 de gener del 2011

Modernisme amagat


Els actuals propietaris de la Torre Sant Jordi s'han escarrassat per mantenir-la mig oculta als vianants. I això que, situada en un carrer entre el barri del Coll i Vallcarca, no és que es trobi en un lloc de pas. Ni posant-te de puntetes a l'altre cantó del carrer arribes a veure molt més que l'esplèndida torratxa que desafia els arbres i l'alta tanca que amaga la major part de l'edifici. La Torre Sant Jordi és possiblement el segon millor exemple de l'arquitectura modernista de Salvador Valeri i Pupurull. Valeri té el mèrit d'haver signat un dels pocs edificis que s'admira més pel darrere que pel davant: la coneguda casa Comalat que s'encara a la Diagonal però ens fascina des del carrer Còrsega. És un d'aquells arquitectes que, potser perquè van arribar al Modernisme quan els grans mestres ja n'havien marcat les bases, resulta desconegut pel gran públic. I això que, per les fotos que he pogut veure dels interiors tant de la casa Comalat com d'aquesta Torre Sant Jordi, pocs altres noms van aconseguir portar aquest estil a tal grau de plenitud i d'exhuberància. No gaire lluny es troben altres exemples de l'arquitectura de Valeri i Pupurull, però aquests ja serien uns altres posts...