Perdó per la falsedat del titular. Ni això és realment un aqüeducte ni mena cap a la Torre Agbar. Fins als anys setanta aquí hi havia l'estació exterior de tren del Clot que ara està soterrada així com uns tallers de la RENFE. Els veïns van demanar que l'espai, un cop en desús, quedés pel barri i finalment així es va dur a terme. El Parc del Clot és un indret on s'ha sabut combinar la permanència d'antics elements fabrils amb el disseny d'uns jardins oberts on es pot tant passejar tot fugint del brogit com practicar diferents esports a l'aire lliure, i disposa de tot de racons amb encant. La torre Agbar s'ensorenix de la vista sobretot quan arriba el capvespre. 
El 29 de juny de 2005 va tancar un dels restaurants més històrics de la ciutat, l'Orotava. L'establiment es va fundar el 1929 amb el nom de l'Hostalet, però després de la Guerra Civil el propietari Josep Luna es va veure obligat a traduir-lo al castellà: L'Hostalito. Com que aquesta denominació no funcionava de cap de les maneres, van tornar a canviar-lo. Un viatge a les Canàries els va inspirar batejar-lo com a Orotava, com se'l va conéixer fins el seu tancament. L'Orotava va ser un dels llocs de trobada més habituals d'artistes i intel·lectuals amb possibles, convocats per tres generacions de la família Luna. Després del tancament, Josep Maria Luna, fill del fundador i ànima del restaurant en els darrers anys, va posar a subasta benèfica la impressionat col·lecció d'art que havien atresorat al llarg dels anys. A la paret de l'antic establiment encara roman la reproducció en ceràmica de Joan Gardy Artigas (fill de Llorens Artigas) d'un original que Miró va regalar a la família Luna en motiu del cinquantè anniversari de l'Orotava. 
Escultura de sorra a la Barceloneta, una de les moltes activitats que es poden dur a terme a les platges de la ciutat, tal i com es recull a l'especial Platges de la revista Time Out del 26 de juny al 3 de juliol.
"És en el cinema on se celebra l'únic misteri absolutament modern" va sentenciar André Breton. És sabut que els surrealistes, i les avantguardes de principis del segle XX en general, van abraçar el cinema amb entusiasme apart de practicar-lo poc però radicalment. "Més m'estimo l'Edison" resava un cal·ligrama d'en Joan Salvat Papasseit. En el seu moment, cal dir que els cinemes no van abraçar, en canvi, amb gaire amor els surrealistes. El pobre mestre Luis Buñuel va patir atacs i tot a l'estrena de "L'age d'or". No sé si el nom d'aquest antic cinema ret homenatge al pare espiritual del surrealisme o algun homònim que no sabria situar. El Breton és un dels molts cinemes ja desapareguts que hi havia a Sarrià, juntament amb l'Edison, l'Spring o el Bonanova. Al Breton ara hi ha instal·lada una bonica escola de dansa, el Vàrium.
Aquesta façana lateral de la basílica de la Mercè trenca amb el poc atractiu estil barroc de l'edifici consagrat a l'altra patrona de Barcelona. N'he descobert la història en un llibre més que recomenable: Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (Llibres de l'Índex, 2007) on es ressenya la curiosa trajectòria de molts edificis de la nostra ciutat d'aquests que cada dia hi passem per davant (per exemple, aquesta foto està feta molt abans de llegir el llibre) i que fa uns segles es trobaven situats en altres localitzacions. Aquesta portalada renaixentista amb encara certs elements gòtics coronada per l'arcàngel Sant Miquel lluitant contra el dimoni era la façana de la ja desapareguda església de Sant Miquel que es trobava a la plaça del mateix nom rera l'Ajuntament. Relata Peñarroja que per motius no massa clars, el consistori revolucionari de 1868 va decidir enderrocar l'església però la façana es va conservar, desmuntar i traslladar al seu emplaçament actual el 1870. 
Només el mosaic anunciador, el fanalet que feia funcions de creu en l'era preelèctrica, i el treball amb el ferro forjat romanen d'aquesta farmàcia modernista. Quan s'aixeca la persiana a dins hi trobem un altre negoci tèxtil com tants que n'hi ha per aquest barri. La Farmàcia sembla que es deia Viladot, es va obrir a tot encetar el segle XX i és obra de Fèlix Cardellach, conegut i estudiat pels seus treballs teòrics sobre enginyeria industrial. Filosofia de les estructures és el bonic títol d'una de les seves obres de culte. 
Als anys vint i trenta va existir una línia d'autobús que cobria el trajecte de la Plaça Lesseps al barri del Coll. Els propietaris del restaurant Casa Fausto han tingut a bé mantenir i restaurar el cartell de l'antiga estació de sortida, el local de la qual ara ocupen, on fins i tot encara està indicat el lloc de la sala d'espera. 
Espècie en extinció, els rellotges de sol eren habituals en masies i cases pairals. A Barcelona encara se'n poden trobar un grapat, com aquest esgrafiat en un casalot del segle XVII, un dels més antics de Nou Barris, al passatge de Pi i Molist, 15.
Al port de Barcelona hi ha ancorat en Samy, un vaixell de càrrega en desús del qual els seus responsables se'n van desentendre. Abandonat i inutilitzat, el Samy va recobrar momentàniament la vida quan va servir d'escenari de la pel·lícula "Cargo" (Clive Gordon, 2005) on en Daniel Brühl encarnava a un polissó que patia la vida dura del mar. El Samy també va veure com els seus antics mariners aguantaven abord tot esperant uns sous que mai no van arribar. I és que aquest vaixell representa la cara més fosca de la vida marinera. 
Una de les poques empreses autòctones de begudes gasoses que ha aconseguit mantenir-se al mercat tot i la competència de les grans marques nord-americanes és Sanmy. L'origen de Sanmy, ara amb seu a Terrassa, és una fàbrica de sifons que es trobava a l'avinguda Roma 105, on actualment hi ha un taller mecànic. Com a vestigi dels orígens de la Sanmy, fundada pels avis de l'actual president Santiago Puértolas, els germans aragonesos Santiago i Francisco Puértolas, encara podem admirar el simpàtic sifó que identificava la fàbrica Puértolas amb un rellotge que funciona a l'hora. Un bon indicador per saber l'hora del vemut, tema de portada de la revista Time Out del 22 al 28 de maig.
Els propietaris de Pompeia protegien els seus habitatges amb un avís de "compte amb el gos" ("Cave canem"). Molts barcelonins, en canvi, prefereixen comptar amb gats com a vigilants de les seves llars. A l'antic casino de Sarrià, a Major de Sarrià amb el carrer Palets, s'hi troben diferents felins negres que, segons diuen, van colocar els propietaris per espantar els coloms que enbrutien el carrer i la façana. Al carrer de les Monges, quasi davant de la parròquia de Sant Pacià, una silueta felina es barreja amb les ombres del migdia sobre el llindar d'una porta.
