La Barcelona rural

Camps de conreu, cases baixes de pedra, canyissars, basses i safareigs, conillets i ànecs configuren el paisatge de La Clota, el barri enfonsat entre la Vall d'Hebron, Horta i el Carmel. La seva situació li ha permès tant el seu relatiu aïllament i conseqüent preservació com el fet que es beneficïi de recs i rieres que enriqueixen la fertilitat de la terra. A La Clota a penes hi ha tendes i bars, i l'única plaça, que du el nom del barri, ja està situada en una confluència de carreteres que impedeix que funcioni com a centre de trobada social. Tot plegat fa encara més tranquil aquest petit barri que en aquests moments espera amb certa incertesa un pla de millora que treballarà tant en la preservació del seu ambient com en la necessària millora i per tant transformació de certes zones. Esperem que els conills, i els seus cuidadors, no hagin d'emigrar fora de la ciutat...

La rèplica de l'emplaçament original del 'Gernika'

Poca sort va tenir el GATCPAC, el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, un dels moviments més renovadors en la cultura del nostre país que va veure estroncada la major part dels seus projectes per la guerra civil i la dictadura. El seu màxim representant, Josep Lluís Sert, juntament amb l'arquitecte madrileny Luis Lacasa, va ser l'encarregat de dissenyar el Pavelló de la República per l'Exposició Universal organitzada a París el 1937, en plena guerra civil. El màxim protagonisme d'aquest pavelló, però, no se'l van endur els seus responsables arquitectònics sinó l'exposició del Gernika de Picasso, pintat per l'ocasió i l'emplaçament, el pati obert del pavelló. L'edifici va desaperèixer un cop acabat l'esdeveniment, però l'Ajuntament de Barcelona en va encarregar una rèplica pels Jocs Olímpics del 92 on fins i tot s'hi ha pintat un mural recordant on va penjar el quadre de Picasso. Ara és la seu d'una Biblioteca especialitzada precisament en la República, la Guerra Civil i la Dictadura.

Localització: Cardenal Vidal i Barraquer s/n

Gats amb domicili provisional

Al cor del Raval, mig amagat darrera unes reixes que garenteixen la tranquilitat dels habitants que hi resideixen, es troba el Jardinet dels Gats. Aquí acullen tots aquells petits felins abandonats del barri per tal d'evitar-los la dura vida del carrer. Els esterilitzen i vacunen, llestos per ser adoptats. Tot i que veient-los mandrejar a l'ombra sobre una catifa de flors de Tipuana, costa imaginar que trobin una llar més agradable. Tanmateix rebran encantats qualsevol proposta d'adopció. Per més informació: El Jardinet dels Gats.

Quan banyar-se era un luxe

Des del carrer de l'Arc del Teatre s'accedeix al passatge de Lluís Cutchet, l'entrada del qual està presidida per una antiga placa que anuncia el principal establiment del carreró durant anys: una casa de banys inaugurada el 1814. A principis del segle XIX els barcelonins i l'aigua no es freqüentaven massa sovint. Un establiment com aquest, que es considera un dels primers que es van obrir en l'edat contemporània a la ciutat, era un luxe a l'abast de ben pocs ciutadans. Inaugurada el mateix any que s'acabava la Guerra del Francès, aquesta casa de banys es considerava una "pijada" en el seu moment. Això d'anar-se a remullar per higiene es considerava precisament un costum afrancesat que només practivaven els nostres besavis "modernillos".

Lo rat penat barceloní

Lo Rat Penat com a símbol iconogràfic s'associa sobretot a València. Però durant segles va ser una presència comuna, heretada de Jaume I, als escuts de tres de les capitals dels Països Catalans, Ciutat de Palma, Barcelona i València. Per raons que desconec només han conservat la imatge del simpàtic mamífer alat els valencians, però per Barcelona encara es poden trobar mostres de l'escut amb la rata pinyada. Com aquest de pedra que corona la font al centre de la Plaça Catalana, una rotonda a la part baixa del Guinardó que encara guarda certa funcionalitat i encant de les places antigues: sense massa guarniments serveix de punt de reunió dels veïns que busquen trobar-se a l'aire lliure a recer del sol (aquesta és una de les poques places de Barcelona on encara hi queden plàtans). Sobre la font no he trobat informació. La web de l'ajuntament dedicada a les fonts públiques ignora sense més explicacions el districte d'Horta Guinardó (amb els de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris!)

Tradicions postals

El carrer Pelai és com la lluna. Té un cantó que coneix i per on hi passeja gairebé tota la ciutat. Tanmateix la vorera del davant és quasi intransitada i manté establiments en els quals a penes ningú s'hi fixa mai. Com la Filatèlica Majó, fundada el 1919 i una de les més prestigioses del país entre els afeccionats al tema, que manté la seva aparença de fa dècades i s'anuncia amb un cartell de quan els carters encara anaven a cavall.

Les recuperades arquitectures de l'aigüa

Als barris de la Trinitat s'hi amaguen els vestigis arquitectònics dels antics camins de l'aigua de la ciutat. A principis del segle XX, l'arquitecte municipal Pere Falqués es va encarregar de la construcció de diferents infraestructures per reconduir l'aigua de Montcada fins al centre de la ciutat. Des d'aquests pavellons es bombejava i clorava el líquid abans de que arribés a l'aixeta dels ciutadans.

Situats a ambdós cantons de la Meridiana, aquests recintes formen dos racons amb encant sobretot després de les seves respectives remodelacions que els han salvat d’una decadència evident. A la Trinitat Nova, al carrer Garbí, el 2006 es van dur a terme els arrenjaments del recinte destinat a la cloració de l’aigua i de la casa del guarda adjacent. Els entorns es van adequar perquè actualment funcionin com a horts urbans d’ús individual i els seus usuaris disposen de serveis com taquilles i lavabos a la Casa del Guarda. A la Trinitat Vella, ala Carretera de Ribes, es trobava l’estació de bombeig, comunicada subterràniament amb l’edifici de la Trinitat Nova i Ciutat Vella, a on feien arribar l’aigua ja higienitzada. Aquests edificis també han estat restaurats recentment dins dels projectes de reformes inclosos a la Llei de Barris. Tanmateix, tot i que l’alcalde va inaugurar les millores el mes de juny, a mitjans de juliol encara era impossible accedir al recinte, que no s’obrirà definitivament fins setembre. La seva nova funció serà acollir un centre ocupacional per persones amb dificultats per accedir al món laboral, tot plegat gestionat per la Fundació Trinijove.

La misteriosa heroïna de la Guerra del Francès

El passat 11 de juliol de 2008 va aparéixer una misteriosa figura femenina entre el grup escultòric que va forjar el mestre Josep Llimona en record dels màrtirs barcelonins de la Guerra del Francès, monument que ha estat restaurat recentment. Entre el sots-tinent José Navarro, els religiosos Joan Gallifa i Joaquim Pou, el corredor de canvis Salvador Aulet i l'oficial Joan Massana (també es recorda els tres joves que van fer sonar la Tomassa durant l'execució dels cins herois i per això van ser ajusticiats just després, l'esparter Julià Portet, el serraller Pere Lastortras i el fuster Ramon Mas) s'amagava una silueta de dona vestida amb roba esport i actual. Una reivindicació d'alguna Agustina de Aragón local? No. Una intal·lació de Mark Jenkins a la Plaça Garriga i Bachs...

Aqüeducte cap a la torre Agbar

Perdó per la falsedat del titular. Ni això és realment un aqüeducte ni mena cap a la Torre Agbar. Fins als anys setanta aquí hi havia l'estació exterior de tren del Clot que ara està soterrada així com uns tallers de la RENFE. Els veïns van demanar que l'espai, un cop en desús, quedés pel barri i finalment així es va dur a terme. El Parc del Clot és un indret on s'ha sabut combinar la permanència d'antics elements fabrils amb el disseny d'uns jardins oberts on es pot tant passejar tot fugint del brogit com practicar diferents esports a l'aire lliure, i disposa de tot de racons amb encant. La torre Agbar s'ensorenix de la vista sobretot quan arriba el capvespre.

Cargolada arquitectònica

On podeu anar a buscar cargols a Barcelona? Doncs al carrer Tamarit 89 i 91, cantonada Entença, a tocar del Paral·lel. Tot i que no es tracta de cargols de closca i babes, sinó de pedra i ferro, ocupant les baranes, enfilant-se pels balcons i trucant a la porta dels edificis del xamfrà. Al Time Out van explicar la llegenda que acompanya aquesta Casa dels Cargols. 

Periodistes, urbanos... i?

El Palau o Casa de la Premsa és un dels edificis emblemàtics de l'Exposició Universal de 1929. Com indica el seu nom, es va construir com l'espai per acollir tots els periodistes arribats per cobrir l'esdeveniment. L'edifici és obra de Pere Domènech i Roura, fill de Domènec i Muntaner i autor també de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Durant dècades ha estat la Prefectura de la Guàrdia Urbana , però l'edifici roman actualment mig inutilitzat. L'any 2003 va existir el projecte d'instal·lar-hi el Centre Internacional de la Cultura del Menjar (sic), però la idea no va tirar endavant sembla que per manca d'inversions. L'impulsor de la iniciativa, Antoni Miralda, va enterrar el projecte el dimecres de cendra de 2007. 

Miró anunciador

El 29 de juny de 2005 va tancar un dels restaurants més històrics de la ciutat, l'Orotava. L'establiment es va fundar el 1929 amb el nom de l'Hostalet, però després de la Guerra Civil el propietari Josep Luna es va veure obligat a traduir-lo al castellà: L'Hostalito. Com que aquesta denominació no funcionava de cap de les maneres, van tornar a canviar-lo. Un viatge a les Canàries els va inspirar batejar-lo com a Orotava, com se'l va conéixer fins el seu tancament. L'Orotava va ser un dels llocs de trobada més habituals d'artistes i intel·lectuals amb possibles, convocats per tres generacions de la família Luna. Després del tancament, Josep Maria Luna, fill del fundador i ànima del restaurant en els darrers anys, va posar a subasta benèfica la impressionat col·lecció d'art que havien atresorat al llarg dels anys. A la paret de l'antic establiment encara roman la reproducció en ceràmica de Joan Gardy Artigas (fill de Llorens Artigas) d'un original que Miró va regalar a la família Luna en motiu del cinquantè anniversari de l'Orotava. 

Localització: Consell de Cent 335

Lluna lectora

Tombona amb faristol incorporat als Jardins del Palau del Doctor Robert. Podria ser d'en Brossa, però no. Per llegir sota la llum dels estels. 

No tingueu por dels caimans: és l'hora de remullar-se!

Escultura de sorra a la Barceloneta, una de les moltes activitats que es poden dur a terme a les platges de la ciutat, tal i com es recull a l'especial Platges de la revista Time Out del 26 de juny al 3 de juliol.

Dansa al cinema

"És en el cinema on se celebra l'únic misteri absolutament modern" va sentenciar André Breton. És sabut que els surrealistes, i les avantguardes de principis del segle XX en general, van abraçar el cinema amb entusiasme apart de practicar-lo poc però radicalment. "Més m'estimo l'Edison" resava un cal·ligrama d'en Joan Salvat Papasseit. En el seu moment, cal dir que els cinemes no van abraçar, en canvi, amb gaire amor els surrealistes. El pobre mestre Luis Buñuel va patir atacs i tot a l'estrena de "L'age d'or". No sé si el nom d'aquest antic cinema ret homenatge al pare espiritual del surrealisme o algun homònim que no sabria situar. El Breton és un dels molts cinemes ja desapareguts que hi havia a Sarrià, juntament amb l'Edison, l'Spring o el Bonanova. Al Breton ara hi ha instal·lada una bonica escola de dansa, el Vàrium.

Localització: Jaume Piquet, 7

Sant Miquel viatger

Aquesta façana lateral de la basílica de la Mercè trenca amb el poc atractiu estil barroc de l'edifici consagrat a l'altra patrona de Barcelona. N'he descobert la història en un llibre més que recomenable: Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (Llibres de l'Índex, 2007) on es ressenya la curiosa trajectòria de molts edificis de la nostra ciutat d'aquests que cada dia hi passem per davant (per exemple, aquesta foto està feta molt abans de llegir el llibre) i que fa uns segles es trobaven situats en altres localitzacions. Aquesta portalada renaixentista amb encara certs elements gòtics coronada per l'arcàngel Sant Miquel lluitant contra el dimoni era la façana de la ja desapareguda església de Sant Miquel que es trobava a la plaça del mateix nom rera l'Ajuntament. Relata Peñarroja que per motius no massa clars, el consistori revolucionari de 1868 va decidir enderrocar l'església però la façana es va conservar, desmuntar i traslladar al seu emplaçament actual el 1870. 

Situació actual: carrer Ample a tocar de la plaça de la Mercè

Data de construcció: 1516-1519 (traslladada el 1870).

Arquitecte: Jeroni Descoll

Constructors: Gabriel Pellicer i Pau Mateu

Escultor: René Ducloux

 

Filosofia de l'estructura d'una ex farmàcia modernista

Només el mosaic anunciador, el fanalet que feia funcions de creu en l'era preelèctrica, i el treball amb el ferro forjat romanen d'aquesta farmàcia modernista. Quan s'aixeca la persiana a dins hi trobem un altre negoci tèxtil com tants que n'hi ha per aquest barri. La Farmàcia sembla que es deia Viladot, es va obrir a tot encetar el segle XX i és obra de Fèlix Cardellach, conegut i estudiat pels seus treballs teòrics sobre enginyeria industrial. Filosofia de les estructures és el bonic títol d'una de les seves obres de culte. 

Localització: Ronda de Sant Pere cantonada Bailèn.

Ruïnes de luxe a l'Arrabassada

Les ruïnes de l'antic Hotel, Casino i Parc d'Atraccions de l'Arrabassada es troben en mig del boscatge de Collserola. Vestigis de l'opulència de finals del segle XIX i principis del XX, aquestes pedres permeten fer volar la imaginació per balconades suntuoses plenes de barcelonins engalanats, muntanyes russes d'infinits revolts i una ostentació del luxe que només podia acabar en fascinant decadència. Sens subte, el número u en la nostra llista particular dels llocs més fantàstics de la Barcelona Fantasma. També va aparéixer en el reportatge de Time Out dedicat al tema. 

Al web Fotos de Barcelona, dedicat a publicar imatges antigues de la ciutat comparant-les amb el seu aspecte actual, tenen disponible un ampli estudi sobre el Casino amb multitud de fotos del lloc. Fascinant! 

La bàscula de la fàbrica de xocolata

Estret, curt i fosc, el carrer Flassaders és un dels que més ha mutat dins tot el procés de modernització i desarrelament barrial del Born. Fa pocs anys gairebé ningú, fora dels veïns, s'endinsaba per aquesta travessa entre el Passeig del Born i Princesa que, tanmateix, va ser la seu de dues fàbriques de gran importància històrica: una, "La Seca", va encunyar moneda oficial fins el segle XIX. L'altra cuinava dolços. Flassaders ara està ple a vessar de botigues de mobles o roba de disseny i restaurants cool. Un d'aquests restaurants, La Báscula, que ofereix cuina vegetariana i multiculti, ha sabut reaprofitar amb molt de senderi l'antiga "Fábrica de Dulces P. Mauri" on s'hi cuinaven turrons i xocolates, com encara es pot llegir (amb dificultat, el carrer és tan angost que no ofereix persepectiva) encara a la façana. Al gran vestíbul d'entrada del local encara es veu perfectament la bàscula a peu de terra així com també antigues màquines xocolaters. L'empresa de caramels Mauri ara forma part del grup aragonès Lacasa. A Flassaders encara queda (si no ha tancat en els darrers mesos, l'últim cop que hi vaig passar tenia penjat el cartell de "es traspassa) la cafeteria i pastisseria Mauri, fundada el 1840 i, suposo, despatx de venda al detall de la fàbrica. Esperem que algú en sàpiga prendre el relleu sense canviar massa el seu encant modernista. 

Antiga estació d'auto-òmnibus

Als anys vint i trenta va existir una línia d'autobús que cobria el trajecte de la Plaça Lesseps al barri del Coll. Els propietaris del restaurant Casa Fausto han tingut a bé mantenir i restaurar el cartell de l'antiga estació de sortida, el local de la qual ara ocupen, on fins i tot encara està indicat el lloc de la sala d'espera. 

Situació: al carrer Funoses LLussà, a tocar del parc de la Creueta del Coll.