L'ermita de l'altra patrona arraconada

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.