Una masia plena de llibres

Can Rosés és una de les tres masies supervivents que recorden el passat agrari de Les Corts. Salvat de l'urbanització salvatge del barri, aquest casalot construït el 1716 allotja actualment una biblioteca pública. Es troba amagat darrera l'Illa.

El passatge del Farró

Un dels menys coneguts de Barcelona, el barri del Farró es va edificar a mitjans del segle XIX en el procés d'urbanització de Sant Gervasi. És un barri petit, tant que l'Ajuntament va considerar que no tenia prou consistència per erigir-se ell sol com a tal i, atenint-nos a l'oficialitat administrativa, hem de parlar del barri del Putget-Farró. En la vintena de carrers que el conformen es troben vestigis de les cases senyorials d'antany que conviuen amb construccions més noves, funcionals i no especialment boniques. De fet, es considera una de les zones més degradades de l'opulent districte de Sarrià-Sant Gervasi. Juntament amb la Plaça de Sant Joaquim, el passatge de Sant Felip deu ser un dels racons més bonics del Farró i un dels passatges més privilegiats de Barcelona. Qui pogués viure en una d'aquestes cases amb jardí a tocar de la Plaça Molina!

Esbarjo eulalienc

Aprop de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina es troba el centenari Centre Eulalienc, una de les moltes mostres de l'associacionisme típic de la nostra ciutat que segueix oferint una oferta d'activitats i serveis de lleure i cultura pel barri.

El misteri de la santa desapareguda

En els darrers mesos, els vianants que tot passejant per la Baixada de Santa Eulàlia enlairaven els ulls cap a la capelleta que li és dedicada comprobaven astorats que la figura havia desaparegut. Segons informava l'Avui, l'estatueta ha estat robada i, per iniciativa dels veïns, restituida per una de nova aquests dies. Ultradevoció, pillatge o pura bretolada? Diuen que la nit que va desaparéixer algú va veure la geganta de la Mercè passar per allà...

Santa i gegantona

La gegantona Laia (quina mania a evitar el nom d'Eulàlia) està inspirada en el cartell que en honor de la patrona de Barcelona va dibuixar la Carme Solé, i va néixer el 12 de febrer de 1998. Diuen que no vol representar tant la santa com una adolescent de la seva edat tal i com vestia el segle IV, tot i que a les mans porta els dos símbols de la santa. La carreguen els nens i nenes de la colla gegantera i només surt per la seva festa. Això sí, té l'elegància de convidar-hi la geganta de l'altra patrona de Barcelona.

La dolçor d'un sabre

A la Pastisseria Foix de Sarrià honoren a la santa preferida del barri de la manera més dolça.

Santa Eulàlia al Desert

Fins als inicis del segle XIX, la Rambla o Passeig de Santa Eulàlia es trobava a l'actual Passeig de Fabra i Puig. Des de llavors, el Passeig de Santa Eulàlia se situa en un indret conegut popularment com Desert de Sarrià. Diu la llegenda que aquí es trobava la casa pairal de la futura patrona de Barcelona, i el 1463 es va erigir una capella en el seu honor. L'església va passar a mans dels caputxins, que van fundar al seu cantó el seu primer convent i van convertir tot l'indret en un verger de plantes, arbres i fonts al qual els veïns van anomenar desert. El segle XIX desapareixen convent i capella. Al seu lloc ara s'hi troba un geriàtric, just al final d'aquest passeig de Santa Eulàlia flanquejat d'escoles i instituts varis.

Pedró de la mort

La Plaça del Pedró, on conflueixen el carrer Hospital i el carrer del Carme, és un dels indrets on diu la llegenda que es va exposar el cos de Santa Eulàlia clavada a una creu de Sant Andreu i on una nevada oportuna va cobrir pudorosament les seves despulles nues. Aquí el segle XVII es va erigir una escultura en honor a Santa Eulàlia que va ser decapitada i destrossada durant la Guerra Civil (coi, quasi sembla un homenatge al martiri). Frederic Marés es va encarregar d'esculpir aquesta rèplica que no es por apreciar en tot el seu valor de tan alta que està col·locada. Mentre la santa mira cap al cel, al seus peus encara raja una font del segle 1826 que va ser la primera en portar aigua al barri. Es considera que és el monument que roman al seu lloc original des de fa més temps.

La primera capella de Santa Eulàlia

El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.

Però no hi aneu a buscar el pa...

Darrera la façana que anuncia el Forn de la Concepció ja no s'hi troba la botiga d'antany. De fet, ni tan sols s'hi troba l'edifici d'antany, que es va enderrocar amb l'obligació de conservar la decoració modernista exterior de l'antiga 'Panadería de la Concepción'. El resultat té quelcom d'estrany, com si haguessin enganxat un pegat a l'antiga a un edifici nou. Però almenys han conservat una de les decoracions modernista de botiga més vistosa de la ciutat. La va firmar Josep Suñé el 1900 i es troba al carrer Girona 74. I no hi trobareu pa sinó una empresa de prevenció de recursos laborals.

El guardià de la clau

La majoria d'edificis contruïts al tombant del segle XIX al XX presenten un ric mostrari de detalls a les façanes, que molt sovint passen desapercebuts a la mirada en pla general i ràpida del vianant. Com aquesta careta que presideix l'entrada d'un edifici situat al xamfrà entre Trafalgar i Méndez Núñez, un rostre desafiant que guarda la clau de la casa.

Llarga vida a les tres xemeneies

Qui no vam conèixer el paisatge de la desembocadura del Besòs abans de la construcció de la central tèrmica de FECSA ens hem acostumat al paisatge perfilat per les tres xemeneies sense cap mena de rancúnia. Probablement, l'horitzó fa cinquanta anys, quan encara no s'havia aixecat tot aquest complex de ciment, era molt més blau, transparent i bonic. Però les rares persones a qui ens fascina el paisatge industrial tant o més que el natural estem encantades que els ciutadans i ciutadanes de Sant Adrià del Besòs votessinn en referèndum a favor de la conservació d'aquests tres gegants que acompanyen en els viatges en tren cap al Maresme. Ara la qüestió és què es fa amb aquestes tres carcasses mastodòntiques. Els adriencs també han reflexionat sobre el tema.

Multes a l'antiga

Sembla que l'afany de recaptar diner a través de les multes per part de les institucions públiques és quelcom molt actual. Però pintades com aquesta que es troba als pòrtics del Passeig de Picasso demostra que les multes a qui no respecta la normativa cívica ja existien fa anys...

Un adéu gens trist

Darrera aquesta façana hi han viscut fins desembre del 2008 els joves presos de Barcelona. La presó de la Trinitat Vella va tancar a finals de l'any passat en un procés de remodelació que vol, per una part, recuperar aquest espai pel barri, i per l'altra, anar renovant els establiments penitenciaris catalans. Els joves tancats a la Trinitat van ser traslladats a la més nova presó de Quatre Camins i aquest mes s'han iniciat els treballs d'enderrocament d'aquest edifici que es va aixecar els anys seixanta com a presó de dones gestionada per les "Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey" que seguien les teories feixistes de psiquiatres de mal record com Vallejo Nájera que consideraven que les dones republicanes patien deformacions mentals per suposat molt pitjors que les dels homes amb les mateixes idees. Durant la democràcia la presó es va reconvertir per acollir els presos més joves que fins ara conviïen amb els adults i durant anys va formar el triumvirat penitenciari barceloní amb Wad Ras i la Model. Ara la Trinititat podrà reivindicar un nom de barri que per fi deixa de ser associacit quasi exclusivament a una presó.

La pell del lleó

Aquest lleó de pedra ara es troba al carrer Portal Nou però, com indica el panell informatiu situat a sota, va presidir durant anys la seu del Gremi dels Pellaires que es trobava al veí carrer dels petons, on hi ha gent que encara recorda les tines on s'adobaven les pells i omplenaven el barri d'aquella fortor tan difícil de soportar... El lleó era símbol d'altres gremis com demostren altres felins de pedra repartits per la ciutat...

Sanitaris celestials

En un exemplar de La Vanguardia de març de 1928 s'hi troba el següent anunci per paraules: "Rull. Loza sanitaria, Waters económicos, etc., etc. Salón de San Juan, 129 (junto a Arco de Triunfo)". En un del 1933 un altre anuncia la celebració del seu centenari! Crida molt més l'atenció aquest esgrafiat inmens a la seva antiga seu a l'antic Saló de San Joan i actual Passeig de Lluís Companys. En això l'empresa Roca no els ha pogut superar.

Modernisme a peu de carrer

Al carrer Ortigosa, a tocar de la Via Laietana i just a sota del Xinatown de Trafalgar s'hi troben aquestes quatre naus que probablement van tenir un passat industrial i ara acullen botigues de roba. No queda constància del seu arquitecte o propietari. Llàstima, perquè són un bon exemple d'aquestes aplicacions més funcionals del modernisme que ara criden tímidament l'atenció en un carrer mig amagat del barri de Sant Pere.

Últims vestigis d'un metro modernista

Fa un parell d'anys una colla de ciutadans atents van posar el crit al cel en adonar-se que les obres del metro del Liceu havien fet desaparèixer les històriques baranes de ferro forjat de les boques. Després de veure durant uns quants mesos unes entrades construïdes en vidre, les baranes de ferro forjat s'han reinstal·lat. Afortunadament, perquè amb prou feines es poden trobar vestigis de l'estil modernista tardà amb què es va construir gran part del Metro de Barcelona. Apart de les baranes de Liceu, l'única entrada de la qual tinc constància que manté part del seu encant modernista és la d'Urquinaona a la Ronda de Sant Pere, encant de fet una mica forçat perquè aquesta estació es va inaugurar el 1932, quan aquest corrent ja estava finiquitat.

El gegant del pi fumava?

Em cauen simpàtics aquests Mistos. Sobretot si els enganxes en situacions de poesia brossaniana com la de la foto. Els van escampar la parella d'escultors pop Coosje van Bruggen i Claes Oldenburg, a qui els encanta col·locar per les ciutats reproduccions gegantines d'objectes quotidians: una pinça de la roba a Philadelphia , un cucurutxo de gelat caigut sobre un edifici de Colònia, una pala que s'ha deixat clavada en un parc de Nova York... Aquí els trobem a la Vall d'Hebron, a l'avinguda Vidal i Barraquer.

El cul (pel qual li donen...)

Estàtua La República a la plaça Llucmajor. Obra de Josep Viladomat, aquesta escultura ha passat tants maldecaps i menysteniments com el règim al qual honora. De fet es tracta d'un homenatge a Francesc Pi i Margall, que va ser un dels presidents de la I República espanyola, que es va inaugurar l'any 1936, durant la Segona República, al Cinc d'Oros, l'encreuament entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal que ara es diu oficialment Plaça Joan Carles I, cinismes del Nomenclàtor. O coherència, perquè un cop iniciada la dictadura i retirada l'estàtua republicana al mateix lloc se'n va aixecar una altra per celebrar la victòria franquista: és la figura femenina obra de Frederic Marés que encara roman a la cruïlla, davant de l'obelisc que va servir de peu a l'estàtua de La República. Mentrestant, s'ordena la destrucció d'aquesta escultura que tanmateix s'aconsegueix amagar a uns magatzems municipals fins la restauració de la democràcia. Un cop redescoberta, comença a moure's per Nou Barris, de la plaça Sóller a la seu del districte, fins que el 1990 se li adequa un emplaçament definitiu a la plaça Llucmajor. L'autor és Josep Viladomat, que també va esculpir altres figures ben conegudes de la ciutat com la de Pau Casals a l'avinguda del seu nom o la de Raquel Meller al Paral·lel... a més de l'estatua eqüestre de Franco que hi havia al Castell de Montjuïc... (i que ara deu haver anat a parar a algun magatzem?), que es va veure obligat a esculpir per compensar el seu passat republicà però mai no va arribar a signar.