Les movilitzacions veïnals, un cop més, van aconseguir que no anés a terra el darrer mas del Camp de l'Arpa, datat del 1736. Ara la masia s'ha reconvertit en un restaurant que ha pres el nom del casalot, Can Miralletes, i el voltant s'ha adequat com a jardí pels veïns. Abans, tot això eren camps...
A la Catedral de Barcelona no només es vetlla per la bona salut de l'ànima dels seus feligresos. També es tenen en compte les necessitats més prosaiques. En un racó del claustre, al cantó del brollador i de les simpàtiques oques de Santa Eulàlia, s'hi troben un parell de labavos discriminats per sexe i mig camuflats enmig de la vegetació.
La façana posterior de la seu de la Unitat Muntada de la Guàrdia Urbana sempre m'ha recordat a una estació abandonada. Fins que l'arribada del Tram que acaba un dels seus recorreguts just al davant han fet que em recordi a una estació en funcionament. Aquest és un dels edificis més desconeguts que romanen de l'Exposició Universal de 1888, tot i que no es conserva en la seva totalitat, i està inclòs dins del Parc de la Ciutadella. 
La web de l'Ajuntament ofereix un nou servei: el Nomenclàtor que permet esbrinar l'origen dels noms dels carrers de Barcelona. La consulta, però, té un doble fil. Per una banda permet acabar amb la intriga oferida per tants i tants de noms. Per exemple, per què un carrer en record de les Penedides? La web respon "L'any 1699 bastiren les Filles Penedides de Santa Magdalena el seu convent en el carrer de Sant Pau cantonada amb el carreró que, des d'aleshores, porta aquest nom. El convent hi romangué fins a l'any 1835." D'acord, dubte aclarit. Però ara ens trobem amb l'altra banda del fil. La informació també minva el caràcter poètic que tenen tants noms. Resulta més bonic imaginar-se qui eren les penedides que descobrir que només era el nom d'una congregació de monges. Passa amb altres carrers, els meus preferits, el del malnom, el ja-hi-som (hi ha una pujada a Vallvidrera que es diu així!) i sobretot, la plaça del dubte. Aquesta, afortunadament, fa honor al seu nom i no es pot asseverar una única explicació pel seu origen.
Fins el furor urbanitzador dels Jocs Olímpics, la torre Colom (o Torre Marítima) podia presumir de ser, amb els seus 110 metres d'alçada, l'edifici més alt de Barcelona... fruit del furor constructor cap a les altures dels anys setanta. També s'ennorgulleix de ser un dels projectes arquitectònics més odiats pels barcelonins, sobretot per l'altivesa amb què viola l'homogeni skyline de Ciutat Vella. Com amb tanta arquitectura d'aquesta dècada, m'ha costat trenta anys habituar-m'hi i ara fins i tot em comença a agradar. La part de darrera llueix una escala d'emergència en forma de tirabuixó escortada per les màquines d'aire condicionat que li dóna un cert punt retrofuturista. Agafada en pla general, s'assembla massa a una torre de control, de fet fins i tot sembla aquesta la seva funció: vigilar el port. El mateix trio d'arquitextes va dissenyar el Garatge Catedral del carrer Capellans, enderrocat fa poc per edificar-hi un altre hotel...
Al bell mig de l'Eixample, trencant-ne el seu previsible estil quadriculat, s'erigeix aquest templet neoclàssic d'aspecte misteriós. La seva història, tanmateix, és ben transparent. Aquesta va ser la casa taller dels germans Josep i Francesc Masriera, pintors, orfebres i joiers, molt populars a l'època, tot i que qui va esdevenir famós de veritat és el fill del primer, Lluís Masriera, el joier modernista. El seu estatus els hi va permetre construir-se una casa taller al seu gust: un edifici que sembla emular l'antic temple d'August, amb les seves columnes corínties. El va idear Josep Vilaseca, un dels arquitectes més interessants del premodernisme. A la ciutat hi ha més mostres dels seus edificis poc convencionals, el més popular i (enderrocable), l'Arc de Triomf, i el que més s'acosta en singularitat al Taller Masriera, la casa "oriental" Bruno Quadras de la Rambla. El joier Lluís també era molt afeccionat al teatre i el 1933 reconverteix l'estudi aixecat pel seu pare i oncle en la Sala Studium, dedicada sobretot a les representacions teatrals d'amateurs i afeccionats. La joieria Masriera ara té una seu igualment remarcable, la casa Amatller, i aquí hi viu una congregació religiosa de nom ben curiós (i real): la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús. Tot i el seu aparent aspecte decadent, d'aprop es pot apreciar que el lloc està molt ben cuidat i fins i tot hi ha un racó on les monges han deixat tot de cartells demanant que la gent no llenci bosses de roba usada per sobre la reixa!
L'obertura de la Rambla del Raval no va acabar amb la prostitució al barri, simplement la va desplaçar de lloc. Al carrer de Sant Ramon s'hi concentra actualment bona part del comerç sexual de la zona, pel que un local com el de la foto resulta d'allò més escaient.
Pujant el Passeig de Gràcia, un cop atravessada la Gran Via i en el cantó de Besós hi ha un carreró que no té categoria de passatge i s'endinsa fins arribar a un curiós edifici la façana del qual apareix a la foto. Ara funciona com a aparcament però el rètol indica que havia estat el Saló d'exposició i vendes de la "Tenería moderna". "Teneria" és un gal·licisme que en espanyol s'utilitza per anomenar l'art d'adobar les pells i el cuir. A Mollet del Vallès va funcionar durant anys una molt important "Tenería moderna" i pot ser que aquesta fos la seva seu de venda a Barcelona, però no he trobat cap dada que ho confirmi. El racó té molta gràcia però no està en gaire bon estat.
La basílica gòtica dels Sants Just i Pastor amaga multitud de petits detalls fascinadors. Per exemple, en el deambulatori rera l'altar es troba aquesta representació tridimensional de 
Si l'arquitectura delirant de Gaudí té un punt místic, la del seu col·lega Josep Maria Jujol, no menys delirant, desprèn més aviat un cert aire oníric. Almenys en aquest encisador edifici que alguns experts prefereixen vincular amb certa arquitectura expressionista alemanya, sobretot la representada per Erich Mendelsohn (el responsable de la flipant Einstein Turm prop de Berlín), que no pas amb un modernisme que, quan es va aixecar l'edifici per encàrrec del constructor Evelí Planells, ja quasi s'havia donat per liquitad. També recorda un altre dels exemples excèntrics i poc coneguts del modernisme barceloní, la casa Comalat per darrera. La casa Planells sembla encaixada quasi a la força a una cantonada entre la Diagonal i Sicília. De fet, tot a la casa Planells sembla descol·locat espacial, temporal i arquitectònicament, amb aquesta façana que sobresurt com un mascaró de proa que ha assumit la forma de les ones. 
L'estàtua de Francesc Cambó a la via Laietana té una utilitat que no li coneixia. Aquests adolescents anglosaxons, en canvi, la tenien clara en vistes de com anaven de preparats per fer acrobàcies amb les seves bicis. La mà de Cambó, sempre a punt de clavar una bufa a algú, avui semblava més disposada que mai a caure sobre els xavals, però ells l'han sabut esquivar en tot moment.
Divendres sant no hi ha misses: Déu fill ha mort. Però sí via crucis. Com el de la Plaça de la Catedral, amb altaveus i en bilingüe.
Podia ser la façana, però no. Aquesta és l'esquena de l'antic cinema Pelayo, després Pelai, ara Lauren Universitat, tal i com es veu des de la Plaça Castella. No pot presumir de la bellesa d'altres sales de cinema històriques, però tal i com es manté comença a ser un vestigi quasi únic de l'arquitectura típica d'aquests centres d'oci, sobretot per la identificativa façana construïda amb plafons de vidres translúcids. No he pogut descobrir si tenien una funcionalitat específica o va ser un capritx arquitectònic que es va anar perpetuant.
