I això què coi és?

Encara queden uns quants d'aquests armaris de ferro plantats al terra de Barcelona. En principi no tenia massa clar quina era la seva funció però n'he tret l'aigua clara gràcies a un post del Fòrum de Transport Català: això és probablement una antiga caixa de la xarxa de tramvies. Aquesta es troba al capdavall de Roger de Flor però al Fòrum de Transport Català podreu trobar un mapa amb totes les que han localitzat ells!

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

Adéu a la ciutad (o odio les franquícies)

Actualització: El 18 de febrer vaig penjar aquesta entrada amb només la foto de la tenda i "fábrica de peines" Ciutad. Després del seu tancament i unes setmanes on la façana apareixia tapada per una lona rera la qual es duien a terme obres, ara ja han inaugurat la nova franquícia de Portal de l'Àngel: impersonal, repetida, lletja, desagradable, freda... Snif.

Text entrada del 18 de febrer:
Tenia feta aquesta foto de fa temps. Guardada per qualsevol dia que m'abellís parlar de botigues centenàries. Però tot llegint El Periódico aquest matí no he pogut evitar rescatar-la per escriure aquesta entrada. Ciutad era una de les tendes centenàries que encara li donaven cert encant a un dels carrers més lletjos de Barcelona, el Portal de l'Àngel. Ja fa temps que no funcionava com a "fábrica de peines" però a dins matenien tant el preciós mobiliari antic com aquests articles de qualitat pels cabells: pintes, pinces, peinetes, raspalls... (cal dir que a preus poc adients per una avinguda que ven productes d'usar i tirar). Ara s'hi instal·larà una franquícia, una altra. Portal de l'Àngel és l'exemple perfecte del pitjor dels centres comercials de les ciutats neocapitalistes: els negocis de tota la vida desapareguts i substituits per franquícies impersonals, repetides, lletges, desagradables, amb una relació qualitat-preu d'enganyifa i un tracte ben fred... És aquell extrem on neocapitalisme i estalinisme es toquen: a tot arreu les mateixes tendes, sense possibilitat de diferència, però tampoc d'iniciativa empresarial individual. Quin petit o mitjà emprenedor pot tirar endavant un negoci personal en aquests llocs? Quina diferència hi ha entre passejar-te entre un carrer comercial de Barcelona, París, Berlín o Roma? Odio les franquícies...

Es lloga edifici singular

Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...

Un adéu gens trist

Darrera aquesta façana hi han viscut fins desembre del 2008 els joves presos de Barcelona. La presó de la Trinitat Vella va tancar a finals de l'any passat en un procés de remodelació que vol, per una part, recuperar aquest espai pel barri, i per l'altra, anar renovant els establiments penitenciaris catalans. Els joves tancats a la Trinitat van ser traslladats a la més nova presó de Quatre Camins i aquest mes s'han iniciat els treballs d'enderrocament d'aquest edifici que es va aixecar els anys seixanta com a presó de dones gestionada per les "Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey" que seguien les teories feixistes de psiquiatres de mal record com Vallejo Nájera que consideraven que les dones republicanes patien deformacions mentals per suposat molt pitjors que les dels homes amb les mateixes idees. Durant la democràcia la presó es va reconvertir per acollir els presos més joves que fins ara conviïen amb els adults i durant anys va formar el triumvirat penitenciari barceloní amb Wad Ras i la Model. Ara la Trinititat podrà reivindicar un nom de barri que per fi deixa de ser associacit quasi exclusivament a una presó.