Campanar brutalista

"Siquieres edificar hoy, pregúntale a Bordoy. Si quieres edificar sobre las aceras, pregúntale a Sotera. Si quieres edificar sobre los viales, pregúntale a Briales". Així caricaturitzaven als anys seixanta un porciolisme desmesurat i promocionat pels arquitectes municipals, els noms dels quals se citen en aquesta dita. El mallorquí Emilio Bordoy i Alcántara és responsable d'alguns dels desastres arquitectònics de la nostra ciutat, i de fet, pels seus mèrits d'arquitecte, més enllà de la mera tasca ultraurbanitzadora, només se'l sol anomenar per la parròquia de Sant Ot, mostra de les tendències arquitectòniques aplicades al edificis religiosos al segle XX que va firmar amb Francesc Salvans (el que va ser director de La Llotja?). Inevitablement l'església recorda l'obra de Le Corbusier (que amb la seva Chapelle de Ronchamp va marcar les directrius d'una nova arquitectura religiosa) no només pel temple sinó també pel campanar. Aquesta torre que s'aixeca molts metres per sobre Manuel Girona és construida tota de formigó, com era habitual en els corrents brutalistes derivats de les teories de Le Corbusier i mal explotats pel porciolisme. Aquest campanar podria ser un bon exemple d'una forma orginial i aconseguida de brutalisme, aplicada a una edificació que així ens recorda la xemenèia d'una fàbrica o a les populars torres de televisió dels antics països soviètics (els soviètics, ja se sap, van ser molt brutalistes), com la de Berlín.

La dolçor d'un sabre

A la Pastisseria Foix de Sarrià honoren a la santa preferida del barri de la manera més dolça.

Santa Eulàlia al Desert

Fins als inicis del segle XIX, la Rambla o Passeig de Santa Eulàlia es trobava a l'actual Passeig de Fabra i Puig. Des de llavors, el Passeig de Santa Eulàlia se situa en un indret conegut popularment com Desert de Sarrià. Diu la llegenda que aquí es trobava la casa pairal de la futura patrona de Barcelona, i el 1463 es va erigir una capella en el seu honor. L'església va passar a mans dels caputxins, que van fundar al seu cantó el seu primer convent i van convertir tot l'indret en un verger de plantes, arbres i fonts al qual els veïns van anomenar desert. El segle XIX desapareixen convent i capella. Al seu lloc ara s'hi troba un geriàtric, just al final d'aquest passeig de Santa Eulàlia flanquejat d'escoles i instituts varis.

Dansa al cinema

"És en el cinema on se celebra l'únic misteri absolutament modern" va sentenciar André Breton. És sabut que els surrealistes, i les avantguardes de principis del segle XX en general, van abraçar el cinema amb entusiasme apart de practicar-lo poc però radicalment. "Més m'estimo l'Edison" resava un cal·ligrama d'en Joan Salvat Papasseit. En el seu moment, cal dir que els cinemes no van abraçar, en canvi, amb gaire amor els surrealistes. El pobre mestre Luis Buñuel va patir atacs i tot a l'estrena de "L'age d'or". No sé si el nom d'aquest antic cinema ret homenatge al pare espiritual del surrealisme o algun homònim que no sabria situar. El Breton és un dels molts cinemes ja desapareguts que hi havia a Sarrià, juntament amb l'Edison, l'Spring o el Bonanova. Al Breton ara hi ha instal·lada una bonica escola de dansa, el Vàrium.

Localització: Jaume Piquet, 7

Gats amb domicili fixe

Els propietaris de Pompeia protegien els seus habitatges amb un avís de "compte amb el gos" ("Cave canem"). Molts barcelonins, en canvi, prefereixen comptar amb gats com a vigilants de les seves llars. A l'antic casino de Sarrià, a Major de Sarrià amb el carrer Palets, s'hi troben diferents felins negres que, segons diuen, van colocar els propietaris per espantar els coloms que enbrutien el carrer i la façana. Al carrer de les Monges, quasi davant de la parròquia de Sant Pacià, una silueta felina es barreja amb les ombres del migdia sobre el llindar d'una porta.

Encant anunciador en una lampisteria

Si algun cop decideixen abandonar la lampisteria, els Martret es podrien dedicar a l'aparadorisme. En el sarrienc carrer de Cornet i Mas m'he topat amb aquesta encantadora posada en escena per enunciar un establiment. El quadre està integrat en una porta que no conté cap altre cartell ni indici del que ofereix el local. 

Actualització del 21 de juny: Sembla que els Martret sí han decidit abandonar la lampisteria! A Segunda Mano hi ha aquest anunci de traspàs: www.segundamano.es/vi/10932080.htm?ca=8_s  Esperem que en la seva jubilació trobin temps per seguir creant aquestes petites joies... 

Les columnes de la casa Orlandai

Orlandai no surt al diccionari, però va ser el nom que van escollir els alumnes de l’antiga escola Talitha per batejar el seu nou centre d’ensenyament l’any 1974. Abans de funcionar com a col·legi, la casa Orlandai va ser propietat d'un directiu de la Cros, Manuel Galve, que al llarg de cinquanta anys va anar modificant un antic mas fins donar-li l'aspecte actual. Ara l'edifici és propietat de l'ajuntament que el va remodelar de dalt a baix, però el gestionen diverses associacions de ciutadans que li donen un ús de centre cívic. Rodejada d'una tanca, la casa Orlandai ha deixat fora un joc de columnes que parlen d'un antic pòrtic o similar des d'on es devia poder contemplar el tren de Sarrià, que ara les mig tapa amb una escala d'accés. 

Localització: carrer Jaume Piquet 23