Hi és o no hi és?

El que té penjar fotos antigues. Tot buscant informació d'aquest edifici que vaig fotografiar fa un parell d'anys m'he adonat que potser ja ni existeix. Aquesta va ser fins a finals de 2008 la seu del Consell de Joventut de Barcelona i de l'Associació de Casals Juvenils. L'Ajuntament l'havia restaurat i inaugurat l'any 1983 com un dels primers espais que la ciutat destinava a la joventut. La casa és obra d'Antoni Millàs i Figuerola, i la part de dalt de la façana ens indica que va ser aixecada el 1925 per a la Companyia Auxiliar de Tramvies, empresa per a la qual Millàs va firmar altres projectes com ara les cotxeres que hi havia a la plaça Lesseps. Tot i tenir un arquitecte conegut al darrere i la seva interessant mescla entre modernisme tardà i funcionalitat industrial, he trobat un document de l'AJuntament de 2009 on explica que a l'edifici "s’han detectat problemes estructurals que en fan inviable la rehabilitació. Caldrà tramitar un canvi de qualificació per poder procedir a l’enderroc i posterior construcció d’un equipament nou". Al catàleg del patrimoni no surt inventariada, però confesso que no he anat ha comprovar personalment si el consistori ha tirat endavant els plans d'enderroc. A mi m'agradaria que no, però... Per cert, el pobre Antoni Millàs no té gaire sort amb la Casa Gran de la ciutat: l'edifici que havia d'anar a terra per construïr el tristament famós hotel del Palau, a Sant Pere Més Alt, també era seu. Però aquest per ara s'ha salvat...

Trainspotting

Cada cop que agafo la Renfe la meva qualitat de vida cau en picat. Tanmateix, em segueixen facinant els paisatges ferroviaris. Com aquest pont de ferro quasi aïllat que travessa les vies del tren poc abans d'arribar a l'estació de Sant Andreu comtal, i uneix els barris del Bon Pastor i la Verneda.

Restes fantasmes de l'altre funicular de Montjuïc (o quan els altres contesten)

Acumulo moltes fotos: algunes només esperen que trobi temps per penjar-les al blog, altres resten arraconades perquè no he trobat què dir o explicar sobre elles. Excepcionalment, alguna d'aquestes troben un motiu per sortir a la llum quan en descobreixo informació en un altre blog. Vaig fer aquesta foto a Montjuïc fa mesos sense saber què coi estava enfocant i me'n vaig oblidar. Fins que l'altre dia vaig llegir aquest post on trobava resposta a què era allò: http://barcelofilia.blogspot.com/2010/12/funicular-al-palau-nacional-de-montjuic.html
No tenia ni idea que a Montjuïc, durant l'Exposició Universal del 29, havia existit un altre funicular que portava només fins al Palau Nacional i m'ha fet gràcia haver-ne fotografiat les restes sense saber-ho. Un dels descobriments d'aquest any!
PD. També en Miquel des de Tot Barcelona li va dedicar una entrada molt informativa!

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

L'home de llauna del metro

Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?

I això què coi és?

Encara queden uns quants d'aquests armaris de ferro plantats al terra de Barcelona. En principi no tenia massa clar quina era la seva funció però n'he tret l'aigua clara gràcies a un post del Fòrum de Transport Català: això és probablement una antiga caixa de la xarxa de tramvies. Aquesta es troba al capdavall de Roger de Flor però al Fòrum de Transport Català podreu trobar un mapa amb totes les que han localitzat ells!

perdoni, la parada de metro més propera?

Molts barris de Barcelona s'han cansat de reivindicar l'arribada del Metro. En alguns fins i tot van construir parades o indicadors falsos per senyalar els llocs per on calia que passés el suburbà. Com aquesta senyal que encara perviu a Ciutat Meridiana, on ja hi arriba la L11, també se'n van aixecar al Carmel (que encara estan esperant), la plaça Karl Marx o Torre Baró. I si no ho van fer, també n'haguessin pogut construir a la Zona Franca o el Bon Pastor...

La sortida fantasma de Clot-Aragó

Cal endinsar-se fins al final de l'andana de l'estació de RENFE del Clot-Aragó. Les escales mecàniques estan inutilitzades i tapades, però res impideix pujar pels graons convencionals. Els fluorescents il·luminen uns passadissos plens de pintades, basses, pixums i grafits. Tot plegat té cert aspecte de film de ciència-ficció postapocalíptic. Unes escales duen a una sortida al carrer tapiada. És un altre dels petits racons fantasmes que ens reserven els transports subterranis de la nostra ciutat...

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

Últims vestigis d'un metro modernista

Fa un parell d'anys una colla de ciutadans atents van posar el crit al cel en adonar-se que les obres del metro del Liceu havien fet desaparèixer les històriques baranes de ferro forjat de les boques. Després de veure durant uns quants mesos unes entrades construïdes en vidre, les baranes de ferro forjat s'han reinstal·lat. Afortunadament, perquè amb prou feines es poden trobar vestigis de l'estil modernista tardà amb què es va construir gran part del Metro de Barcelona. Apart de les baranes de Liceu, l'única entrada de la qual tinc constància que manté part del seu encant modernista és la d'Urquinaona a la Ronda de Sant Pere, encant de fet una mica forçat perquè aquesta estació es va inaugurar el 1932, quan aquest corrent ja estava finiquitat.

Quinze són quinze

El nomenclàtor no oficial de Barcelona perviu a través dels noms de locals comercials, establiments i associacions. Els Quinze és el nom amb que els veïns de tota la vida anomenen la cruïlla entre Passeig Maragall i Avinguda de Borbó, confluència dels barris del Guinardó, Torre Llobeta i el Congrés. Se l'anomena així perquè el tramvia que abans arribava fins aquí des de plaça Urquinaona, el 46, costava 15 cèntims, i qui volia seguir fins a Horta havia de pagar un suplement de cinc cèntims més. Així que els passatgers, quan demanaven el bitllet, deien que anaven "fins als 15". En aquesta zona també van existir fins 2003 les cotxeres de Borbó construïdes precisament per allotjar els transports que arribaven fins aquí. Un bar a Passeig Maragall 221 s'ha batejat en record d'"els quinze".

El tren de la mina

L’any 1855 es va construir una galeria subterrània per dur aigua des del pantà de Vallvidrera fins a Sarrià: la Mina Grott. A l’enginyer Carles F. Montañés se li va ocórrer que es podia fer passar un trenet per aquest túnel que transportés els cada cop més barcelonins que acudien a Collserola a gaudir del seu temps de lleure. Mig miniferrocarril subterrani pioner, mig atracció de fira, el trenet de la Mina Grott es va inaugurar el 1908 i es va tancar el 1916. No costa massa trobar l’entrada a la Mina Grott entre la vegetació del camí que ens du al pantà de Vallvidrera...
(Text sencer al resportatge aparegut al Time Out Barcelona. La Mina Grott també ha estat protagonista de l'especial sobre Collserola que aquesta revista ha publicat la setmana del 17 d'octubre).

L'estació fantasma de Gaudí

El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.


Aquest també va ser un tema del reportatge aparegut a Time Out Barcelona sobre la Barcelona que fa por.

Antiga estació d'auto-òmnibus

Als anys vint i trenta va existir una línia d'autobús que cobria el trajecte de la Plaça Lesseps al barri del Coll. Els propietaris del restaurant Casa Fausto han tingut a bé mantenir i restaurar el cartell de l'antiga estació de sortida, el local de la qual ara ocupen, on fins i tot encara està indicat el lloc de la sala d'espera. 

Situació: al carrer Funoses LLussà, a tocar del parc de la Creueta del Coll.