Hi és o no hi és?

El que té penjar fotos antigues. Tot buscant informació d'aquest edifici que vaig fotografiar fa un parell d'anys m'he adonat que potser ja ni existeix. Aquesta va ser fins a finals de 2008 la seu del Consell de Joventut de Barcelona i de l'Associació de Casals Juvenils. L'Ajuntament l'havia restaurat i inaugurat l'any 1983 com un dels primers espais que la ciutat destinava a la joventut. La casa és obra d'Antoni Millàs i Figuerola, i la part de dalt de la façana ens indica que va ser aixecada el 1925 per a la Companyia Auxiliar de Tramvies, empresa per a la qual Millàs va firmar altres projectes com ara les cotxeres que hi havia a la plaça Lesseps. Tot i tenir un arquitecte conegut al darrere i la seva interessant mescla entre modernisme tardà i funcionalitat industrial, he trobat un document de l'AJuntament de 2009 on explica que a l'edifici "s’han detectat problemes estructurals que en fan inviable la rehabilitació. Caldrà tramitar un canvi de qualificació per poder procedir a l’enderroc i posterior construcció d’un equipament nou". Al catàleg del patrimoni no surt inventariada, però confesso que no he anat ha comprovar personalment si el consistori ha tirat endavant els plans d'enderroc. A mi m'agradaria que no, però... Per cert, el pobre Antoni Millàs no té gaire sort amb la Casa Gran de la ciutat: l'edifici que havia d'anar a terra per construïr el tristament famós hotel del Palau, a Sant Pere Més Alt, també era seu. Però aquest per ara s'ha salvat...

Guardià alat

Un altre guardià de clau a afegir a l'inventari improvitsat que es va fent en aquest blog... Aquest, en forma d'ocellot d'una raça que sóc incapaç de determinar, corona la porta d'entrada de la casa Francesc Farreras que l'arquitecte Josep Pérez i Terraza va aixecar a la Rambla de Catalunya amb Mallorca.

Els pilars arboris de l'Eixample

La casa Antònia Burés no cridaria més l'atenció que qualsevol altra mostra d'aquell modernisme arquitectònic que compleix sense més (ni menys) tan típic de moltes cases l'Eixample si no fos per dos motius extraordinaris. Dues columnes esculpides com si de dos pins es tractessin, amb tots els ets i tots els uts, des de les escates del tronc als animalons amagats entre les fulles, un esquirol a l'esquerra i un colom a la dreta. La brillant idea s'atribueix al mestre d'obres que va construir la casa (el projecte va firmat per l'arquitecte Juli Batllevell), Enric Pi, que hauria homenatjat així el seu llinatge en una espècie de rampell de reivindicació autoral per part del membre d'una professió poc reconeguda. L'any 1992 es va restaurar, pero no li aniria malament una repassada. I qui busqui un local per llogar, el de sota aquest pi del carrer Ausiàs March, està, per ara lliure.

L'última sessió

Amb tot l'enrenou al voltant de la prohibició dels toros (mai tinc clar com es diuen les "corridas" en català) el tancament del Cinema Rex, del qual me'n vaig assabentar per un article a La Vanguardia, passa totalment desapercebut. Entre els circuits cinèfils ja fa temps que es comentava. L'empresa Balañá tenia previst tancar-lo en un breu termini de temps: la suposada davallada en l'assistència als cinemes (les dades oficials diuen el contrari, però els exhibidors ho oculten), la crisi de les sales úniques (um, un edifici sense pisos en mig de la Gran Via, quin espai més desaprofitat) i la propera obertura d'uns multisales al complex de les Arenes ratificaven la sentència de mort del Rex. Llàstima, per mi és el cinema més bonic de Barcelona amb el Club Coliseum, els dos decorats pel mateix dissenyador, Antoni Bonamusa. Sempre m'ha estranyat el menysteniment cap a aquest tipus de sales per part d'una ciutat que s'enorgulleix tant, tant i tant de ser capdavantera en el disseny. El Rex era una meravella: amb els seus llums globus blancs, les portes i l'interior vermell, el llautó (crec) rematant tots els elements decoratius, l'encantador taulell del petit bar... si no l'haguessin deixat decaure es podria considerar una petita joia de Barcelona, el típic cinema que te'l trobes a Nova York i et sembla que has fet la troballa de l'any... en fi... Els cinemes pateixen el mateix menyspreu per part de les elits culturals pel seu continent que pel seu contingut...
Per cert, la relació entre sales de cinema i toros no és tant casual. En aquest mateix blog ja ho vaig relacionar en una entrada, i no oblidem que la Monumental i el Rex estan gestionats per la mateixa empresa.

PD. L'última sessió del Rex no és la de la foto, feta de fa temps...

10-J 2010

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

L'home de llauna del metro

Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?

Un altre guardià...

A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...

La resurrecció del Velódromo

S'ha fet esperar. En una entrada del març de 2008 anunciàvem la reobertura del Velódromo per l'estiu d'aquell mateix any, però no ha estat fins el juliol d'aquest 2009 que el mític bar del carrer Muntaner no ha tornat a aixecar la persiana. En el tastet del local que Moritz ens va oferir abans de l'obertura definitiva, vam poder comprovar com la restauració s'ha efectuat, segons el promès, amb una fidelitat a l'estructura, mobiliari i aroma originals digne de lloança. Ara només cal tornar-lo a omplir com abans i enyorar que no s'hagin dut a terme altres recuperacions com aquesta a Barcelona, ciutat que ha perdut els seus cafès clàssics com poques altres...

Un altre triomf esportiu català

El de l'USAP de Perpinyà que s'ha proclamat guanyador de la Lliga francesa de Rugbi. A l'Avinguda Mistral trobem l'Escola de Rugbi de l'USAP Barcelona, un acord entre el club nord-català i l'històric BUC.

Doncs a mi m'agrada

Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

De farmàcia modernista a caixa foradada

Els oportuns comentaris d'en Met i La lectora corrent m'ha empès ha escriure aquesta entrada. El número 96 del carrer Pau Claris, cantonada Gran Via, s'hi troba la sucursal nº 8 de la Caja Castilla La Mancha, que ha estat d'actualitat per ser la primera de l'estat espanyola que el Banc d'Espanya ha cregut necessari intervenir per evitar-ne la fallida. Aquesta sucursal nº 8, que llueix uns cartells que criden UHHHH! (jajaja!), ocupa el local de la desapareguda Farmàcia Vilardell, emblemàtica oficina de farmàcia modernista, probablement la més bonica i complerta que hi havia a la nostra ciutat. Amb el canvi de propietaris, es va plantejar què es feia amb l'esplèndid mobiliari que allotjava l'establiment, sobretot amb la col·lecció de pots antics. La façana quedava protegida per estar catalogada, però l'interior...
En una entrevista apareguda al diari Avui el gener d'aquest any, el mestre Lluís Permanyer explicava: "L’únic que es pot salvar (d'un establiment que canvia de propietaris) és el paisatge exterior perquè a l’interior, si no té un grau dins del catàleg, com és el cas de Gaudí, l’Ajuntament no pot intervenir-hi. En el cas de la Farmàcia Vilardell jo encara vaig salvar una cosa perquè l’Ajuntament proposava només preservar la meitat de la decoració, amb la qual cosa hauria quedat trinxada. Vaig dir que no, que s’ho enduguessin tot perquè anés a parar al museu de la farmàcia, que encara no està obert, però que serà al campus de la Politècnica, a la Diagonal."
Aquest Museu de la Farmàcia està impulsat per la Fundació Privada Concòrdia Farmacèutica, l'objectiu de la qual és "el salvaguardar i el donar a conèixer el patrimoni històrico-professional de la farmàcia catalana, recollirà l'actual Museu mal allotjar a l'actual Facultat de Farmàcia i es trobarà al nou Parc Científic de la UB (no de la Politècnica) a la Diagonal, allà on hi havia l'antigua facultat de Geografia i Història i com comenten Permanyer i La lectora corrent, està en procés de construcció. Aquí es pot veure com anirà la "reconstrucció" de la Farmàcia Vilardell a partir del seu mobiliari:
www.pcb.ub.es/homepcb/docs/pdf/concursos/obraFaseII/COTES_FARMACIA_VILARDELL.pdf

Pa de tota la vida

La proliferació de falsos forns de pa, establiments que es dediquen a reescalfar pa congelat de cadenes panificadores, ha provocat un descens en la qualitat d'aquest producte bàsic: baguettes que t'endús calentones i cruixentes, al cap de mitja hora han esdevingut molla sense ànima i crosta endurida. Per compensar, en els darrers mesos han obert unes quantes fleques que recuperen les formes més tradicionals de fer el pa al mateix temps que es reivindiquen els forns de tota la vida que han mantingut el nivell d'aquesta feina artesana. Els millors forn de pa són els protagonistes del Time Out Barcelona d'aquesta setmana, on la tenda de la foto ocupa un dels primers llocs del rànking. La Fleca Balmes porta més de cent anys transmetent de generació en generació l'art d'amassar i coure el pa sense girar l'esquena a les innovacions. Pa de tota la vida, però també pa que no havíem tastat mai en un establiment que té com a reclam un cartell que no enganya: una contundent barra de mig (que no baguette) aguanta el nom de la botiga en ferro forjat.

De ferros i colors

Entre les farmàcies modernistes de Barcelona, la Farmàcia Enrich fundada el 1902 destaca pel treball amb el ferro forjat i els vitralls de colors. La contundència del cartell, per exemple, contrasta amb altres filigranes més "refinades" d'alguns establiments similars, i combina molt bé amb el joc de llum i colors que ofereix amb simplicitat la disposició geomètrica dels vitralls. Tot plegat li dóna un aspecte d'allò més singular. Per cert, no he sabut identificar l'altre instrument que apareix en un dels medallons amb simetria amb el microscopi.

L'església del mestre (neo)gòtic de Gaudí

Davant de l'església de Sant Francesc de Sales al Passeig de Sant Joan, hom diria que ens trobem en una ciutat centreeuropea més que en una de les avingudes més històriques (i en part oblidades) de Barcelona. L'edifici es va construir en un estil neogòtic que també té quelcom de fantasmal. Era un estil molt practicat pel seu arquitecte, Joan Martorell i Montells, que preferia inspirar-se en l'arquitectura medieval que en la de Grècia i Roma, i que d'aquesta manera va facilitar, a través de cert eclecticisme, el pas del neoclassicisme al modernisme. Martorell va ser mestre i promotor de Gaudí a qui va proporcionar contactes com del comerciant de mercaderies i éssers humans amb Amèrica Antonio López, també conegut com a Marquès de Comillas ,i el gendre d'aquest, Eusebi Güell.
L'església del Passeig de Sant Joan també se la coneix com la de les "Saleses" perquè pertany a un convent habitat primer per aquest orde de monges i ara ocupat pels maristes.

Fusteria farmacèutica

Entre les moltes farmàcies modernistes de Barcelona, la Nordbeck del carrer Ausiàs March destaca no només per aquest nom tan poc habitual a la ciutat de principis del segle XX (de fet, originàriament la farmàcia es deia Salamó, nom que va conservar com a mínim fins 1924) sinó sobretot per una façana revestida tota ella de panells de fusta treballada i les clàssiques cristelleres amb ferro forjat. A Pobles de Catalunya reivindinquen els responsables reals d'aquesta filigrana de l'ebanisteria per sobre de l'autor que apareix a la majoria de guies oficials.

Però no hi aneu a buscar el pa...

Darrera la façana que anuncia el Forn de la Concepció ja no s'hi troba la botiga d'antany. De fet, ni tan sols s'hi troba l'edifici d'antany, que es va enderrocar amb l'obligació de conservar la decoració modernista exterior de l'antiga 'Panadería de la Concepción'. El resultat té quelcom d'estrany, com si haguessin enganxat un pegat a l'antiga a un edifici nou. Però almenys han conservat una de les decoracions modernista de botiga més vistosa de la ciutat. La va firmar Josep Suñé el 1900 i es troba al carrer Girona 74. I no hi trobareu pa sinó una empresa de prevenció de recursos laborals.

El guardià de la clau

La majoria d'edificis contruïts al tombant del segle XIX al XX presenten un ric mostrari de detalls a les façanes, que molt sovint passen desapercebuts a la mirada en pla general i ràpida del vianant. Com aquesta careta que presideix l'entrada d'un edifici situat al xamfrà entre Trafalgar i Méndez Núñez, un rostre desafiant que guarda la clau de la casa.

Fanal nihilista

Fanal a l'interior de la parada de metro de la línia verda a la Plaça Catalunya...