dijous, 16 d’abril del 2009

Doncs a mi m'agrada


Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...

3 comentaris:

Josep M. Maya ha dit...

Tens raó, i en general estic més d'acord amb tu que amb Permanyer. A l'edifici del carrer València sempre li he tingut una mica de mania, però vaig ser incapaç de qualificar-lo com horrorós, fins i tot “papanatas” pot resultar excessiu, ho podria deixar en “xocant”, tipus polp en el garatge. Aquest del carrer Pare Claret en canvi sempre m'ha semblat singular, en el bon sentit del terme, inevitablement té una mica d'elefant trepitjant el jardí, però em quedo amb el paquiderm, sobretot quan paso front del gran arc de l'entrada.
Crec que en els anys del desenvolupament franquista, part de l'arquitectura es va contaminar de l'estètica platjera, abandonat el lideratge del disseny i la companyia de les arts plàstiques, en favor de l'estètica que plantejava la publicitat i la producció industrial, confonent parcialment tècnica amb estil (per què recobrir amb marbre el que es pot cobrir de rajoles?, si tenim lletres transferibles per que dibuixar-les?, el que es pugui fer amb rotring no cal fer-lo a mà alçada o amb tiralínies). Però encara que ho pugui semblar, no és una crítica, després de tot, això era millor que el que havia, i representaba la llum del final del túnel. Salutacions.

Jo no sóc la Mercè ha dit...

sens dubte, l'edifici del carrer valència resulta menys defensable, sobretot per aquest aspecte quasi depriment que li donen el color i el material... Molt interessant l'anàlisi sobre com certa arquitectura va "confondre en part tècnica amb estil", moltes gràcies!

Met ha dit...

A mi tampoc em desagrada. Trobo més horrosos els repujats de l'eixample, on finques modernistes van erdre els seus ornaments per afegir-hi dos i fins i tot tres pisos més; àtic i sobreàtic, amb una estètica inextent. Tot per la pela, una mentalitat que si més no fins avui ha perdurat.
Temps al temp: Hi haurà edifics que seran ensorrats afortunadament i d'altres que seran les mostres de l'aqruitectura (bona/dolenta) de l'època. Que ja hi hagi una ruta de la Barcelona Lletja trobo que és el primer pas per a discernir quins tenen un valor i quins altres no.