Les (pen)últimes cases barates

Com el llogarret de l’Astèrix, la Colònia Castells ha resistit amb les seves modestes i petites cases blanques amagades entre estrets passatges a la progressiva invasió d’opulents edificis i grans centres comercials que afecta Les Corts. Però la menuda colònia fa mesos que viu una llarga agonia mentre es reubica els seus inquilins. El col·lectiu Salvem la Colònia Castells intenta parar la destrucció d’aquest indret singular a Barcelona i en els darrers anys, mentre es tapiaven algunes cases, ells n’han pintat i arranjat altres a més de revifar la Festa Major pròpia... (extracte del text publicat al Time Out Barcelona del 25 d'agost dins l'article dedicat a la Barcelona a punt de desaparèixer).

Antic Hotel Ideal

Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

Una cervesa a ca la sergidora

A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.

La resurrecció del Velódromo

S'ha fet esperar. En una entrada del març de 2008 anunciàvem la reobertura del Velódromo per l'estiu d'aquell mateix any, però no ha estat fins el juliol d'aquest 2009 que el mític bar del carrer Muntaner no ha tornat a aixecar la persiana. En el tastet del local que Moritz ens va oferir abans de l'obertura definitiva, vam poder comprovar com la restauració s'ha efectuat, segons el promès, amb una fidelitat a l'estructura, mobiliari i aroma originals digne de lloança. Ara només cal tornar-lo a omplir com abans i enyorar que no s'hagin dut a terme altres recuperacions com aquesta a Barcelona, ciutat que ha perdut els seus cafès clàssics com poques altres...

De tallers a guarderies

Actualizació del 29/07/2011
Les naus són obra de Modest Fei i Estrada, el principal arquitecte de Sants, que les va construïr per als germans Climent el 1925.

Que boniques aquestes dues naus d'obra vista que es troben al carrer Comtes de Bell-lloc, una tapiada a l'espera que alguna empresa o institució li torni a donar vida, i l'altra reconvertida en un aparcament lúdic de quitxalla. No he aconseguit trobar qui va ser el seu arquitecte, només que va allotjar fa anys els tallers de l'empresa Volquetes Ibáñez.

Roma a Barcelona

Les quatre columnes corínties del Temple d'August o Temple d'Hèrcules, aixecat al capdamunt del Mont Tàber, són el principal vestigi de la Barcino romana. Tres d'elles van romandre integrades a l'estructura de l'edifici gòtic que allotja actualment el Centre Excursionista de Catalunya durant segles, fins que a principis del segle XX es van dur a terme els treballs, comandats per Lluís Domènech i Montaner, per alliberar-les. La quarta columna no es trobava originàriament aquí sinó també aprofitada en un edifici del carrer Llibreteria. D'allà va passar a la plaça del Rei i a mitjans del segle XX es va retrobar amb les seves germanes al carrer Paradís encara que en una alineació que no era exactament la seva original. Tinc especial devoció per aquest racó insòlit. Crec que les quatre columnes a l'aire lliure no lluïrien tant com en aquest emplaçament tancat, amb aquesta il·luminació verdosa que els hi dóna un àura misteriosa. És com si entressis en una cambra secreta que et du a un altre temps... Josep Vilaseca s'hi va inspirar per construir el misteriós templet del carrer Bailèn.

Carabassa, Maryland o SaFa?

Ara és una de les escoles privades i religioses més conegudes del districte d'Horta, la Sagrada Família o SaFa. Però fins que la congregació Hermanos de la Sagrada Familia va comprar l'edifici a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, aquest edifici neoclàssic era conegut com Can Carabassa, una de les masies o cases pairals al voltant de les quals es van vertebrar el barri de La Font d'en Fargues. Encara va tenir un tercer nom, Villa Maryland. Així la van batejar els avis materns de l'escriptora Carmen Kurtz, que en van ser propietaris i volien recordar l'estat nord-americà on havia nascut l'àvia. La literata evoca els seus estius d'infantesa en els paradisíacs jardins de Can Carabassa a la seva primera novel·la, Duermen bajo las aguas.

Resistència gòtica al polígon

Es va construir com una torre senyorial, va perviure amb funcions de masia quan tot això eren camps, va estar a punt de desaparèixer a mitjans del segle XX quan el seu estat era ruinós, i finalment es va restaurar i habilitar com a centre cívic i biblioteca. La Torre Llobeta, amb les seves finestres de diferents estils gòtics (algunes originals, altres reciclades d'edificis enderrocats al segle XIX), perviu enmig d'un dels polígons urbans construïts després de la Guerra Civil espanyola al qual dóna nom. Ara està envoltada de pisos. Durant segles va restar aïllada a l'antic terme de Santa Eulàlia de Vilapicina, en el camí d'Horta a Sant Andreu.

Modernisme amb façana barroca

Entre l'exhuberància modernista del conjunt de l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu s'hi troben troballes inesperades. Com aquesta façana barroca integrada en l'antic pavelló modernista de Farmàcia ara reconvertit en cafeteria. A primera vista, té tot l'aspecte de tractar-se d'un cas d'edifici viatger, i així ho confirma el llibre sobre el tema de Jordi Peñarroja. La façana correspon a l'antiga església de Santa Marta que es trobava en un dels carrers de Ciutat Vella enderrocats per obrir la Via Laietana, la Riera de Sant Joan, on havia tingut l'estudi Pablo Picasso i on ara es troba l'avinguda de la Catedral. Quan es va tirar a terra l'església es va acordar conservar la seva façana que va viatjar fins el nou Hospital de la Santa Creu, en ple procés de construcció. Va ser Pere Domènech i Roure, que ja havia agafat el testimoni del seu pare Lluís Domènech i Montaner com a encarregat del projecte, qui va aconseguir que barroc i modernisme (entès d'una forma més austera que la del pare) lliguessin pel bé de l'estètica i la sanitat.

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

De farmàcia modernista a caixa foradada

Els oportuns comentaris d'en Met i La lectora corrent m'ha empès ha escriure aquesta entrada. El número 96 del carrer Pau Claris, cantonada Gran Via, s'hi troba la sucursal nº 8 de la Caja Castilla La Mancha, que ha estat d'actualitat per ser la primera de l'estat espanyola que el Banc d'Espanya ha cregut necessari intervenir per evitar-ne la fallida. Aquesta sucursal nº 8, que llueix uns cartells que criden UHHHH! (jajaja!), ocupa el local de la desapareguda Farmàcia Vilardell, emblemàtica oficina de farmàcia modernista, probablement la més bonica i complerta que hi havia a la nostra ciutat. Amb el canvi de propietaris, es va plantejar què es feia amb l'esplèndid mobiliari que allotjava l'establiment, sobretot amb la col·lecció de pots antics. La façana quedava protegida per estar catalogada, però l'interior...
En una entrevista apareguda al diari Avui el gener d'aquest any, el mestre Lluís Permanyer explicava: "L’únic que es pot salvar (d'un establiment que canvia de propietaris) és el paisatge exterior perquè a l’interior, si no té un grau dins del catàleg, com és el cas de Gaudí, l’Ajuntament no pot intervenir-hi. En el cas de la Farmàcia Vilardell jo encara vaig salvar una cosa perquè l’Ajuntament proposava només preservar la meitat de la decoració, amb la qual cosa hauria quedat trinxada. Vaig dir que no, que s’ho enduguessin tot perquè anés a parar al museu de la farmàcia, que encara no està obert, però que serà al campus de la Politècnica, a la Diagonal."
Aquest Museu de la Farmàcia està impulsat per la Fundació Privada Concòrdia Farmacèutica, l'objectiu de la qual és "el salvaguardar i el donar a conèixer el patrimoni històrico-professional de la farmàcia catalana, recollirà l'actual Museu mal allotjar a l'actual Facultat de Farmàcia i es trobarà al nou Parc Científic de la UB (no de la Politècnica) a la Diagonal, allà on hi havia l'antigua facultat de Geografia i Història i com comenten Permanyer i La lectora corrent, està en procés de construcció. Aquí es pot veure com anirà la "reconstrucció" de la Farmàcia Vilardell a partir del seu mobiliari:
www.pcb.ub.es/homepcb/docs/pdf/concursos/obraFaseII/COTES_FARMACIA_VILARDELL.pdf

Una antiga cort de Les Corts

O més concretament una quadra, pel que deduïm del cap de cavall que presideix aquest edifici d'obra del Carrer de Morales que ara alberga un d'aquells infernals centres d'esbarjo per la mainada amb el nom encara més infernal de "Kangurocity". Les cavallerisses pertanyien a la família Comas, que es dedicava al transport de mercaderies per la ciutat quan el barri del Camp de la Creu encara mantenia una identitat rural i industrial que lluita per no esvair-se del tot.

Es lloga edifici singular

Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...

Però no hi aneu a buscar el pa...

Darrera la façana que anuncia el Forn de la Concepció ja no s'hi troba la botiga d'antany. De fet, ni tan sols s'hi troba l'edifici d'antany, que es va enderrocar amb l'obligació de conservar la decoració modernista exterior de l'antiga 'Panadería de la Concepción'. El resultat té quelcom d'estrany, com si haguessin enganxat un pegat a l'antiga a un edifici nou. Però almenys han conservat una de les decoracions modernista de botiga més vistosa de la ciutat. La va firmar Josep Suñé el 1900 i es troba al carrer Girona 74. I no hi trobareu pa sinó una empresa de prevenció de recursos laborals.

Sanitaris celestials

En un exemplar de La Vanguardia de març de 1928 s'hi troba el següent anunci per paraules: "Rull. Loza sanitaria, Waters económicos, etc., etc. Salón de San Juan, 129 (junto a Arco de Triunfo)". En un del 1933 un altre anuncia la celebració del seu centenari! Crida molt més l'atenció aquest esgrafiat inmens a la seva antiga seu a l'antic Saló de San Joan i actual Passeig de Lluís Companys. En això l'empresa Roca no els ha pogut superar.

Modernisme a peu de carrer

Al carrer Ortigosa, a tocar de la Via Laietana i just a sota del Xinatown de Trafalgar s'hi troben aquestes quatre naus que probablement van tenir un passat industrial i ara acullen botigues de roba. No queda constància del seu arquitecte o propietari. Llàstima, perquè són un bon exemple d'aquestes aplicacions més funcionals del modernisme que ara criden tímidament l'atenció en un carrer mig amagat del barri de Sant Pere.

Els vidres són als gratacels de darrera

Cristalerías Planell era una de les dues grans fàbriques que van donar feina a molts habitants de Les Corts fins a mitjans del segle XX. L'altre era la fassina de Can Déu (i Mata). Va funcionar de 1913 fins a 1957, quan, pocs anys després de la mort de l'amo, en Leopoldo Planells, Hisenda la va tancar a causa dels deutes. Aquest estiu s'ha començat a enderrocar per acondicionar el gran solar que ocupava entre el carrer Anglesola, des d'on s'ha fet la foto, la Diagonal (entre les reixes de la porta s'entrelluca l'hotel Hilton), el c/ del Dr. Ibáñez i el c/ Vilamur. A l'espai buit el 2010 l'Ajuntament té previst traslladar la veïna llar d'infants Xiroi a més de construir una plaça i, per suposat, nous edificis.
No és casual que aquesta fàbrica que va ser importantísssima durant la primera meitat del segle XX estigués situada al carrer Anglesola. Aquesta via abans era coneguda com el carrer Major de Les Corts i recuperava el traçat en diagonal que unia aquest barri amb la carretera de Sarrià a Barcelona. Per aquí va passar el primer tramvia de Les Corts, amb el qual devien arribar molts treballadors de la fàbrica Planell. Tanmateix, ara fa pena passar per Anglesola. Primer el va escapçar la Diagonal. Després l'especulació immobiliària se'n va menjar un altre tros per construir-hi l'Illa literalment a sobre. Ara llangueix amb moltes cases ensorrades, altres a punt de ser-ho i vestigis del passat que podrien haver-se conservat millor. Perquè aquí encara es mantenia certa essència de Les Corts antigues que res tenen a veure amb aquest gran passeig comercial que és la zona nord del barri. Dubto molt que si el poeta Foix encara fos viu, escrivís quelcom així: "Quan passàvem, errants, davant la fàbrica de vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d'infant, allà on el foc guspira..."

Quan banyar-se era un luxe

Des del carrer de l'Arc del Teatre s'accedeix al passatge de Lluís Cutchet, l'entrada del qual està presidida per una antiga placa que anuncia el principal establiment del carreró durant anys: una casa de banys inaugurada el 1814. A principis del segle XIX els barcelonins i l'aigua no es freqüentaven massa sovint. Un establiment com aquest, que es considera un dels primers que es van obrir en l'edat contemporània a la ciutat, era un luxe a l'abast de ben pocs ciutadans. Inaugurada el mateix any que s'acabava la Guerra del Francès, aquesta casa de banys es considerava una "pijada" en el seu moment. Això d'anar-se a remullar per higiene es considerava precisament un costum afrancesat que només practivaven els nostres besavis "modernillos".

Les recuperades arquitectures de l'aigüa

Als barris de la Trinitat s'hi amaguen els vestigis arquitectònics dels antics camins de l'aigua de la ciutat. A principis del segle XX, l'arquitecte municipal Pere Falqués es va encarregar de la construcció de diferents infraestructures per reconduir l'aigua de Montcada fins al centre de la ciutat. Des d'aquests pavellons es bombejava i clorava el líquid abans de que arribés a l'aixeta dels ciutadans.

Situats a ambdós cantons de la Meridiana, aquests recintes formen dos racons amb encant sobretot després de les seves respectives remodelacions que els han salvat d’una decadència evident. A la Trinitat Nova, al carrer Garbí, el 2006 es van dur a terme els arrenjaments del recinte destinat a la cloració de l’aigua i de la casa del guarda adjacent. Els entorns es van adequar perquè actualment funcionin com a horts urbans d’ús individual i els seus usuaris disposen de serveis com taquilles i lavabos a la Casa del Guarda. A la Trinitat Vella, ala Carretera de Ribes, es trobava l’estació de bombeig, comunicada subterràniament amb l’edifici de la Trinitat Nova i Ciutat Vella, a on feien arribar l’aigua ja higienitzada. Aquests edificis també han estat restaurats recentment dins dels projectes de reformes inclosos a la Llei de Barris. Tanmateix, tot i que l’alcalde va inaugurar les millores el mes de juny, a mitjans de juliol encara era impossible accedir al recinte, que no s’obrirà definitivament fins setembre. La seva nova funció serà acollir un centre ocupacional per persones amb dificultats per accedir al món laboral, tot plegat gestionat per la Fundació Trinijove.

Aqüeducte cap a la torre Agbar

Perdó per la falsedat del titular. Ni això és realment un aqüeducte ni mena cap a la Torre Agbar. Fins als anys setanta aquí hi havia l'estació exterior de tren del Clot que ara està soterrada així com uns tallers de la RENFE. Els veïns van demanar que l'espai, un cop en desús, quedés pel barri i finalment així es va dur a terme. El Parc del Clot és un indret on s'ha sabut combinar la permanència d'antics elements fabrils amb el disseny d'uns jardins oberts on es pot tant passejar tot fugint del brogit com practicar diferents esports a l'aire lliure, i disposa de tot de racons amb encant. La torre Agbar s'ensorenix de la vista sobretot quan arriba el capvespre.