La primera capella de Santa Eulàlia

El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.

Jo no sóc la Mercè...

Maria del Mar Bonet canta a la “Mercè”. No a qualsevol Mercè. La Mercè de la Maria del Mar és la seva mare, però també és Palma, la ciutat natal. Mercè García, dona i treballadora, mare, àvia i besàvia, esposa, vídua, va néixer a la Sagrera “on ara estan fent totes les obres de l’AVE. I d’allà anàvem al ball que organitzaven a la Lira de Sant Andreu”. Al barri es va conéixer amb en Josep. Es van casar i traslladar a Virrei Amat, a davant del mercat que porta el seu nom. Junts van treballar de valent per tirar endavant sis criatures, educades en l’esforç i la responsabilitat, en l’amor i l’alegria de viure. En Manolo, la Mercè (“Bites”), la Pili, la Jose i en Javi van volar del niu. A casa hi queda en Carles. “A mi m’agrada el meu barri, aquí ho tinc tot, fins i tot veig el Tibidabo, que m’entusiasma”, diu ella. I aquí la vénen a veure els seus fills, i els fills dels seus fills, i fins i tot en Jan, el petit de la seva néta Sandra, quan no és ella qui s’escapa de visita. Si els té aprop, no li cal res més, ni res és massa lleig. Perquè la Mercè García, com totes les Mercès, com Barcelona, és aquell centre de gravetat permanent entorn el qual no deixarem mai de gravitar. “Mercè, sempre tornaré a la nostra platja, les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me’n massa”. Perquè rodarem al món però sempre tornarem allà on visquis, Mercè.

Jo no sóc la Mercè, però ella sí. Ella i 49 més que protagonitzen el Time Out especial de les festes de l'altra patrona de Barcelona.

"El cel és ma regla"

Espècie en extinció, els rellotges de sol eren habituals en masies i cases pairals. A Barcelona encara se'n poden trobar un grapat, com aquest esgrafiat en un casalot del segle XVII, un dels més antics de Nou Barris, al passatge de Pi i Molist, 15.