Restes fantasmes de l'altre funicular de Montjuïc (o quan els altres contesten)

Acumulo moltes fotos: algunes només esperen que trobi temps per penjar-les al blog, altres resten arraconades perquè no he trobat què dir o explicar sobre elles. Excepcionalment, alguna d'aquestes troben un motiu per sortir a la llum quan en descobreixo informació en un altre blog. Vaig fer aquesta foto a Montjuïc fa mesos sense saber què coi estava enfocant i me'n vaig oblidar. Fins que l'altre dia vaig llegir aquest post on trobava resposta a què era allò: http://barcelofilia.blogspot.com/2010/12/funicular-al-palau-nacional-de-montjuic.html
No tenia ni idea que a Montjuïc, durant l'Exposició Universal del 29, havia existit un altre funicular que portava només fins al Palau Nacional i m'ha fet gràcia haver-ne fotografiat les restes sense saber-ho. Un dels descobriments d'aquest any!
PD. També en Miquel des de Tot Barcelona li va dedicar una entrada molt informativa!

Antic camí de València

Aquest cop el títol de l'entrada és literal: aquest és el nom del passatge de la foto, situat al desconegut barri de la Satalia. Aroma de poble a la Barcelona del segle XXI. Més informació al primer Time Out de juliol, a la ruta el Montjuïc més natural dins l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

Barcelona és romàntica?

M'he estat fent aquesta pregunta aquests darrers dies. Al contrari que París, Roma, Londres o Nova York, Barcelona té molt poca ficció romàntica associada. Les pel·lícules o llibres que prenen la ciutat com a escenari no es decanten precisament per històries de color de rosa. I quan tracten l'amor, ho fan sempre amb un punt de desencant o amargor... Tanmanteix, déu n'hi do la de racons romàntics que amaga la ciutat. A Time Out n'hem escollit una dotzena. De fet, n'hem trobat tants que fins i tot alguns com aquest templet de Susanna al bany de Théophile Eugène als Jardins de Joan Maragall ha quedat fora.

L'ermita de l'altra patrona arraconada

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.

Periodistes, urbanos... i?

El Palau o Casa de la Premsa és un dels edificis emblemàtics de l'Exposició Universal de 1929. Com indica el seu nom, es va construir com l'espai per acollir tots els periodistes arribats per cobrir l'esdeveniment. L'edifici és obra de Pere Domènech i Roura, fill de Domènec i Muntaner i autor també de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Durant dècades ha estat la Prefectura de la Guàrdia Urbana , però l'edifici roman actualment mig inutilitzat. L'any 2003 va existir el projecte d'instal·lar-hi el Centre Internacional de la Cultura del Menjar (sic), però la idea no va tirar endavant sembla que per manca d'inversions. L'impulsor de la iniciativa, Antoni Miralda, va enterrar el projecte el dimecres de cendra de 2007.