Guardià alat

Un altre guardià de clau a afegir a l'inventari improvitsat que es va fent en aquest blog... Aquest, en forma d'ocellot d'una raça que sóc incapaç de determinar, corona la porta d'entrada de la casa Francesc Farreras que l'arquitecte Josep Pérez i Terraza va aixecar a la Rambla de Catalunya amb Mallorca.

Els pilars arboris de l'Eixample

La casa Antònia Burés no cridaria més l'atenció que qualsevol altra mostra d'aquell modernisme arquitectònic que compleix sense més (ni menys) tan típic de moltes cases l'Eixample si no fos per dos motius extraordinaris. Dues columnes esculpides com si de dos pins es tractessin, amb tots els ets i tots els uts, des de les escates del tronc als animalons amagats entre les fulles, un esquirol a l'esquerra i un colom a la dreta. La brillant idea s'atribueix al mestre d'obres que va construir la casa (el projecte va firmat per l'arquitecte Juli Batllevell), Enric Pi, que hauria homenatjat així el seu llinatge en una espècie de rampell de reivindicació autoral per part del membre d'una professió poc reconeguda. L'any 1992 es va restaurar, pero no li aniria malament una repassada. I qui busqui un local per llogar, el de sota aquest pi del carrer Ausiàs March, està, per ara lliure.

10-J 2010

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

Un altre guardià...

A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...

Doncs a mi m'agrada

Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc.
Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...

Barcelona en tramvia... fa cent anys

Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24.
Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu.
Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots:
·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut.
·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat.
·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res...
·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic.
·Inacabat: per sempre.
·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...

De farmàcia modernista a caixa foradada

Els oportuns comentaris d'en Met i La lectora corrent m'ha empès ha escriure aquesta entrada. El número 96 del carrer Pau Claris, cantonada Gran Via, s'hi troba la sucursal nº 8 de la Caja Castilla La Mancha, que ha estat d'actualitat per ser la primera de l'estat espanyola que el Banc d'Espanya ha cregut necessari intervenir per evitar-ne la fallida. Aquesta sucursal nº 8, que llueix uns cartells que criden UHHHH! (jajaja!), ocupa el local de la desapareguda Farmàcia Vilardell, emblemàtica oficina de farmàcia modernista, probablement la més bonica i complerta que hi havia a la nostra ciutat. Amb el canvi de propietaris, es va plantejar què es feia amb l'esplèndid mobiliari que allotjava l'establiment, sobretot amb la col·lecció de pots antics. La façana quedava protegida per estar catalogada, però l'interior...
En una entrevista apareguda al diari Avui el gener d'aquest any, el mestre Lluís Permanyer explicava: "L’únic que es pot salvar (d'un establiment que canvia de propietaris) és el paisatge exterior perquè a l’interior, si no té un grau dins del catàleg, com és el cas de Gaudí, l’Ajuntament no pot intervenir-hi. En el cas de la Farmàcia Vilardell jo encara vaig salvar una cosa perquè l’Ajuntament proposava només preservar la meitat de la decoració, amb la qual cosa hauria quedat trinxada. Vaig dir que no, que s’ho enduguessin tot perquè anés a parar al museu de la farmàcia, que encara no està obert, però que serà al campus de la Politècnica, a la Diagonal."
Aquest Museu de la Farmàcia està impulsat per la Fundació Privada Concòrdia Farmacèutica, l'objectiu de la qual és "el salvaguardar i el donar a conèixer el patrimoni històrico-professional de la farmàcia catalana, recollirà l'actual Museu mal allotjar a l'actual Facultat de Farmàcia i es trobarà al nou Parc Científic de la UB (no de la Politècnica) a la Diagonal, allà on hi havia l'antigua facultat de Geografia i Història i com comenten Permanyer i La lectora corrent, està en procés de construcció. Aquí es pot veure com anirà la "reconstrucció" de la Farmàcia Vilardell a partir del seu mobiliari:
www.pcb.ub.es/homepcb/docs/pdf/concursos/obraFaseII/COTES_FARMACIA_VILARDELL.pdf

Pa de tota la vida

La proliferació de falsos forns de pa, establiments que es dediquen a reescalfar pa congelat de cadenes panificadores, ha provocat un descens en la qualitat d'aquest producte bàsic: baguettes que t'endús calentones i cruixentes, al cap de mitja hora han esdevingut molla sense ànima i crosta endurida. Per compensar, en els darrers mesos han obert unes quantes fleques que recuperen les formes més tradicionals de fer el pa al mateix temps que es reivindiquen els forns de tota la vida que han mantingut el nivell d'aquesta feina artesana. Els millors forn de pa són els protagonistes del Time Out Barcelona d'aquesta setmana, on la tenda de la foto ocupa un dels primers llocs del rànking. La Fleca Balmes porta més de cent anys transmetent de generació en generació l'art d'amassar i coure el pa sense girar l'esquena a les innovacions. Pa de tota la vida, però també pa que no havíem tastat mai en un establiment que té com a reclam un cartell que no enganya: una contundent barra de mig (que no baguette) aguanta el nom de la botiga en ferro forjat.

L'església del mestre (neo)gòtic de Gaudí

Davant de l'església de Sant Francesc de Sales al Passeig de Sant Joan, hom diria que ens trobem en una ciutat centreeuropea més que en una de les avingudes més històriques (i en part oblidades) de Barcelona. L'edifici es va construir en un estil neogòtic que també té quelcom de fantasmal. Era un estil molt practicat pel seu arquitecte, Joan Martorell i Montells, que preferia inspirar-se en l'arquitectura medieval que en la de Grècia i Roma, i que d'aquesta manera va facilitar, a través de cert eclecticisme, el pas del neoclassicisme al modernisme. Martorell va ser mestre i promotor de Gaudí a qui va proporcionar contactes com del comerciant de mercaderies i éssers humans amb Amèrica Antonio López, també conegut com a Marquès de Comillas ,i el gendre d'aquest, Eusebi Güell.
L'església del Passeig de Sant Joan també se la coneix com la de les "Saleses" perquè pertany a un convent habitat primer per aquest orde de monges i ara ocupat pels maristes.

Fusteria farmacèutica

Entre les moltes farmàcies modernistes de Barcelona, la Nordbeck del carrer Ausiàs March destaca no només per aquest nom tan poc habitual a la ciutat de principis del segle XX (de fet, originàriament la farmàcia es deia Salamó, nom que va conservar com a mínim fins 1924) sinó sobretot per una façana revestida tota ella de panells de fusta treballada i les clàssiques cristelleres amb ferro forjat. A Pobles de Catalunya reivindinquen els responsables reals d'aquesta filigrana de l'ebanisteria per sobre de l'autor que apareix a la majoria de guies oficials.

Però no hi aneu a buscar el pa...

Darrera la façana que anuncia el Forn de la Concepció ja no s'hi troba la botiga d'antany. De fet, ni tan sols s'hi troba l'edifici d'antany, que es va enderrocar amb l'obligació de conservar la decoració modernista exterior de l'antiga 'Panadería de la Concepción'. El resultat té quelcom d'estrany, com si haguessin enganxat un pegat a l'antiga a un edifici nou. Però almenys han conservat una de les decoracions modernista de botiga més vistosa de la ciutat. La va firmar Josep Suñé el 1900 i es troba al carrer Girona 74. I no hi trobareu pa sinó una empresa de prevenció de recursos laborals.

El guardià de la clau

La majoria d'edificis contruïts al tombant del segle XIX al XX presenten un ric mostrari de detalls a les façanes, que molt sovint passen desapercebuts a la mirada en pla general i ràpida del vianant. Com aquesta careta que presideix l'entrada d'un edifici situat al xamfrà entre Trafalgar i Méndez Núñez, un rostre desafiant que guarda la clau de la casa.

Fanal nihilista

Fanal a l'interior de la parada de metro de la línia verda a la Plaça Catalunya...

Miró anunciador

El 29 de juny de 2005 va tancar un dels restaurants més històrics de la ciutat, l'Orotava. L'establiment es va fundar el 1929 amb el nom de l'Hostalet, però després de la Guerra Civil el propietari Josep Luna es va veure obligat a traduir-lo al castellà: L'Hostalito. Com que aquesta denominació no funcionava de cap de les maneres, van tornar a canviar-lo. Un viatge a les Canàries els va inspirar batejar-lo com a Orotava, com se'l va conéixer fins el seu tancament. L'Orotava va ser un dels llocs de trobada més habituals d'artistes i intel·lectuals amb possibles, convocats per tres generacions de la família Luna. Després del tancament, Josep Maria Luna, fill del fundador i ànima del restaurant en els darrers anys, va posar a subasta benèfica la impressionat col·lecció d'art que havien atresorat al llarg dels anys. A la paret de l'antic establiment encara roman la reproducció en ceràmica de Joan Gardy Artigas (fill de Llorens Artigas) d'un original que Miró va regalar a la família Luna en motiu del cinquantè anniversari de l'Orotava. 

Localització: Consell de Cent 335

Lluna lectora

Tombona amb faristol incorporat als Jardins del Palau del Doctor Robert. Podria ser d'en Brossa, però no. Per llegir sota la llum dels estels. 

Filosofia de l'estructura d'una ex farmàcia modernista

Només el mosaic anunciador, el fanalet que feia funcions de creu en l'era preelèctrica, i el treball amb el ferro forjat romanen d'aquesta farmàcia modernista. Quan s'aixeca la persiana a dins hi trobem un altre negoci tèxtil com tants que n'hi ha per aquest barri. La Farmàcia sembla que es deia Viladot, es va obrir a tot encetar el segle XX i és obra de Fèlix Cardellach, conegut i estudiat pels seus treballs teòrics sobre enginyeria industrial. Filosofia de les estructures és el bonic títol d'una de les seves obres de culte. 

Localització: Ronda de Sant Pere cantonada Bailèn.

El misteriós templet del carrer Bailèn

Al bell mig de l'Eixample, trencant-ne el seu previsible estil quadriculat, s'erigeix aquest templet neoclàssic d'aspecte misteriós. La seva història, tanmateix, és ben transparent. Aquesta va ser la casa taller dels germans Josep i Francesc Masriera, pintors, orfebres i joiers, molt populars a l'època, tot i que qui va esdevenir famós de veritat és el fill del primer, Lluís Masriera, el joier modernista. El seu estatus els hi va permetre construir-se una casa taller al seu gust: un edifici que sembla emular l'antic temple d'August, amb les seves columnes corínties. El va idear Josep Vilaseca, un dels arquitectes més interessants del premodernisme. A la ciutat hi ha més mostres dels seus edificis poc convencionals, el més popular i (enderrocable), l'Arc de Triomf, i el que més s'acosta en singularitat al Taller Masriera, la casa "oriental" Bruno Quadras de la Rambla. El joier Lluís també era molt afeccionat al teatre i el 1933 reconverteix l'estudi aixecat pel seu pare i oncle en la Sala Studium, dedicada sobretot a les representacions teatrals d'amateurs i afeccionats. La joieria Masriera ara té una seu igualment remarcable, la casa Amatller, i aquí hi viu una congregació religiosa de nom ben curiós (i real): la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús. Tot i el seu aparent aspecte decadent, d'aprop es pot apreciar que el lloc està molt ben cuidat i fins i tot hi ha un racó on les monges han deixat tot de cartells demanant que la gent no llenci bosses de roba usada per sobre la reixa!

Localització: carrer de Bailèn 70-72

Arquitecte: Josep Vilaseca i Casanova

Data: 1882

Una antiga 'teneria' amagada al Passeig de Gràcia

Pujant el Passeig de Gràcia, un cop atravessada la Gran Via i en el cantó de Besós hi ha un carreró que no té categoria de passatge i s'endinsa fins arribar a un curiós edifici la façana del qual apareix a la foto. Ara funciona com a aparcament però el rètol indica que havia estat el Saló d'exposició i vendes de la "Tenería moderna". "Teneria" és un gal·licisme que en espanyol s'utilitza per anomenar l'art d'adobar les pells i el cuir. A Mollet del Vallès va funcionar durant anys una molt important "Tenería moderna" i pot ser que aquesta fos la seva seu de venda a Barcelona, però no he trobat cap dada que ho confirmi. El racó té molta gràcia però no està en gaire bon estat.