L'estel de Betlem

L'església barroca de Betlem a la Rambla està coronada per un estel que llueix sobretot els dies de cel clar. Un guarniment més bonic que la majoria dels que col·loquen per carrers i botigues...
Bon Nadal!

L'ermita de l'altra patrona arraconada

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.

Església pròspera

La parròquia de Santa Engràcia, construïda el 1928, no destaca per la seva bellesa arquitectònica. Tanmateix, aquesta església que va ser un dels primers edificis de la Prosperitat és tota una institució al barri. I no només per les seves tasques espirituals: la parròquia ha estat un element clau en les lluites veïnals que protagonitzen la història d'aquest racó de Nou Barris.

El cul barroc de Santa Madrona

Una escapada a una de les millors pizzeries de Barcelona, la Bella Napoli del carrer Margarit (on també és molt recomanable la pasta, servidora va prendre uns spaguetti al tartufo nero que hi cantaven els àngels), em va portar a aquest petit descobriment. Just davant de la pizzeria, un quasi passatge tancat donava al que sembla la part posterior d'una església. L'edifici era fàcil de situar: al carrer paral·lel, Tapioles, s'aixeca la parròquia de Santa Madrona. Però aquella espècie de façana barroca situada al cul d'una església no em va deixar de cridar l'atenció. Un cop més vaig trobar la solució del misteri al llibre Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja.
Fins a finals del segle XIX s'aixecava a la Riera de Sant Joan, un dels principals carrers desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, l'església de Sant Joan de Jerusalem (dels Cavallers de Sant Joan de Malta o Hospitalers). Era un lloc de culte molt conegut perquè allotjava les despulles de Pau Claris que sembla que despertaven un gran fervor popular, però va ser enderrocat el 1888. Com en el cas de l'Església de Santa Marta, al mateix carrer, se'n va conservar i traslladar la façana barroca, ara encastada al darrera de l'Església de Santa Madrona del carrer Tapioles i que es pot contemplar des del carrer Margarit com a aperitiu d'una gustosa pizza.

Hi ha església nova a la ciutat

L'ampliació del Palau de la Música a principis de segle va comportar que anés a terra l'Església de Sant Francesc de Pàola que hi havia al cantó (i de la qual no he estat capaç de trobar cap foto). L'arquebisbat va demanar a canvi que se'ls hi atorgués un altre espai per traslladar la parròquia. La nova església de Sant Francesc de Pàola, dissenyada per Tomás Ivars & Guillermo Maluenda, va entrar en funcionament fa pocs mesos a Diagonal Mar. El seu estil s'ha adequat a aquesta arquitectura del segle XXI que desprèn tota la zona. Crida l'atenció l'immens plafó metàl·lic que s'erigeix per sobre la porta, on s'hi poden llegir frases religioses vàries (he identificat alguna benaurança, com a molt) si hi passa la llum...

L'església barata

És l'única església del barri, situada a l'única plaça del barri i al costat de l'únic bloc de pisos del barri. L'església de Sant Francesc Xavier era la capella de la desapareguda masia de Can Peguera, que es trobava al carrer Petrarca i l'únic edifici antic en aquest barri construït a finals de la dècada dels vint. Manté l'austeritat de les ermites que conjuga amb la senzillesa de les cases de la zona, conegudes popularment com les cases barates de Ramon Albó, tot i que els veïns van reclamar com a nom oficial el de la masia originària. Com tot el barri, s'aguanta erecte sobre un dels vessants del Turó de la Peira.

Modernisme amb façana barroca

Entre l'exhuberància modernista del conjunt de l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu s'hi troben troballes inesperades. Com aquesta façana barroca integrada en l'antic pavelló modernista de Farmàcia ara reconvertit en cafeteria. A primera vista, té tot l'aspecte de tractar-se d'un cas d'edifici viatger, i així ho confirma el llibre sobre el tema de Jordi Peñarroja. La façana correspon a l'antiga església de Santa Marta que es trobava en un dels carrers de Ciutat Vella enderrocats per obrir la Via Laietana, la Riera de Sant Joan, on havia tingut l'estudi Pablo Picasso i on ara es troba l'avinguda de la Catedral. Quan es va tirar a terra l'església es va acordar conservar la seva façana que va viatjar fins el nou Hospital de la Santa Creu, en ple procés de construcció. Va ser Pere Domènech i Roure, que ja havia agafat el testimoni del seu pare Lluís Domènech i Montaner com a encarregat del projecte, qui va aconseguir que barroc i modernisme (entès d'una forma més austera que la del pare) lliguessin pel bé de l'estètica i la sanitat.

Noves arquitectures per noves fes

En un ràpid passeig pel Poble Sec, em vaip topar amb dues curioses evidències d'una nova Barcelona. L'arribada de nova població comporta també l'arribada de nous cultes religiosos sense tradició a la nostra ciutat. En lloc de contruir les seves pròpies esglésies de bell nou (per manca d'espai i de diners, suposo), aquests fidels solen adeqüar qualsevol establiment per dur a terme les seves litúrgies. I així el que sembla una entrada a un magatzem al carrer de Lafont resulta ser l'església Jesus is Lord, una doctrina pentecostal originada a les Filipines i ja extesa per mig món que utilitza només l'anglès com a llengua de prèdica (per molt que el tagal sigui sent la parla d'ús habitual entre els filipins) i que subratlla en la seva autodefinició que "no és sectaria". I al carrer Creu de Molers, en el que sembla ser un antic forn, trobem aquesta "Iglesia Cristiana Volviendo a la Senda Antigua" que, al contrari de la primera, ni tan sols apareix censada entre els llocs de culte religiós del barri i el nom de la qual, indiscutiblement reaccionari, provoca certa esgarrifança. Ambues confirmen que, al contrari del que ha posat en pràctica el catolicisme durant segles, els nous cultes cristians no troben important inspirar les característiques del seu Déu (poder, bellesa, recolliment, grandesa...) a través de l'arquitectura de les seves "cases" terrenals.

L'església del mestre (neo)gòtic de Gaudí

Davant de l'església de Sant Francesc de Sales al Passeig de Sant Joan, hom diria que ens trobem en una ciutat centreeuropea més que en una de les avingudes més històriques (i en part oblidades) de Barcelona. L'edifici es va construir en un estil neogòtic que també té quelcom de fantasmal. Era un estil molt practicat pel seu arquitecte, Joan Martorell i Montells, que preferia inspirar-se en l'arquitectura medieval que en la de Grècia i Roma, i que d'aquesta manera va facilitar, a través de cert eclecticisme, el pas del neoclassicisme al modernisme. Martorell va ser mestre i promotor de Gaudí a qui va proporcionar contactes com del comerciant de mercaderies i éssers humans amb Amèrica Antonio López, també conegut com a Marquès de Comillas ,i el gendre d'aquest, Eusebi Güell.
L'església del Passeig de Sant Joan també se la coneix com la de les "Saleses" perquè pertany a un convent habitat primer per aquest orde de monges i ara ocupat pels maristes.

Campanar brutalista

"Siquieres edificar hoy, pregúntale a Bordoy. Si quieres edificar sobre las aceras, pregúntale a Sotera. Si quieres edificar sobre los viales, pregúntale a Briales". Així caricaturitzaven als anys seixanta un porciolisme desmesurat i promocionat pels arquitectes municipals, els noms dels quals se citen en aquesta dita. El mallorquí Emilio Bordoy i Alcántara és responsable d'alguns dels desastres arquitectònics de la nostra ciutat, i de fet, pels seus mèrits d'arquitecte, més enllà de la mera tasca ultraurbanitzadora, només se'l sol anomenar per la parròquia de Sant Ot, mostra de les tendències arquitectòniques aplicades al edificis religiosos al segle XX que va firmar amb Francesc Salvans (el que va ser director de La Llotja?). Inevitablement l'església recorda l'obra de Le Corbusier (que amb la seva Chapelle de Ronchamp va marcar les directrius d'una nova arquitectura religiosa) no només pel temple sinó també pel campanar. Aquesta torre que s'aixeca molts metres per sobre Manuel Girona és construida tota de formigó, com era habitual en els corrents brutalistes derivats de les teories de Le Corbusier i mal explotats pel porciolisme. Aquest campanar podria ser un bon exemple d'una forma orginial i aconseguida de brutalisme, aplicada a una edificació que així ens recorda la xemenèia d'una fàbrica o a les populars torres de televisió dels antics països soviètics (els soviètics, ja se sap, van ser molt brutalistes), com la de Berlín.

La primera capella de Santa Eulàlia

El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.

Entre els pobres també hi ha classisme?

A l'Església de Santa Maria del Pi mantenen aquesta Fundació, el "Plat dels Pobres Vergonyants", vestigi de les formes de caritat d'antuvi, de la que ja existeixen notícies sobre la seva existència en el segle XIV. Els pobres vergonyants eren aquells que ho havien esdevingut, no que havien nascut com a tals. Persones adinerades que havien perdut el seu estatus per les circumstàncies que fos. Nous pobres, vaja. La seva antiga posició els impedia demanar caritat de forma activa. Els hi feia vergonya. Per això ho havien de fer de forma més discreta i es van crear institucions com aquesta per alleugir-los de la seva precarietat que, tanmateix, en cap moment els menava a barrejar-se amb els pobres de tota la vida. A la Barcelona medieval van arribar a existir Plats dels Pobres Vergonyants a les principals parròquies de l'època: Sant Pere de les Puel·les, Sant Miquel, Sant Cugat del Rec, Sant Jaume Apòstol, Sants Just i Pastor i sobretot el més conegut i antic a Santa Maria del Mar, on existeix igualment una Fundació del mateix nom, el llevador (llibre de comptes) de la qual va ser destruït durant una de les rauxes anticlericals de la guerra civil. No tinc constància si les ajudes també tenen ara una distribució classista.

Sant Miquel viatger

Aquesta façana lateral de la basílica de la Mercè trenca amb el poc atractiu estil barroc de l'edifici consagrat a l'altra patrona de Barcelona. N'he descobert la història en un llibre més que recomenable: Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja (Llibres de l'Índex, 2007) on es ressenya la curiosa trajectòria de molts edificis de la nostra ciutat d'aquests que cada dia hi passem per davant (per exemple, aquesta foto està feta molt abans de llegir el llibre) i que fa uns segles es trobaven situats en altres localitzacions. Aquesta portalada renaixentista amb encara certs elements gòtics coronada per l'arcàngel Sant Miquel lluitant contra el dimoni era la façana de la ja desapareguda església de Sant Miquel que es trobava a la plaça del mateix nom rera l'Ajuntament. Relata Peñarroja que per motius no massa clars, el consistori revolucionari de 1868 va decidir enderrocar l'església però la façana es va conservar, desmuntar i traslladar al seu emplaçament actual el 1870. 

Situació actual: carrer Ample a tocar de la plaça de la Mercè

Data de construcció: 1516-1519 (traslladada el 1870).

Arquitecte: Jeroni Descoll

Constructors: Gabriel Pellicer i Pau Mateu

Escultor: René Ducloux

 

L'infern crema a Sants Just i Pastor

La basílica gòtica dels Sants Just i Pastor amaga multitud de petits detalls fascinadors. Per exemple, en el deambulatori rera l'altar es troba aquesta representació tridimensional de l'infern del purgatori (edito després del missatge deixat per Pablo Molucas que m'ha fet veure que això és el purgatori i no l'infern) amb les flames devorant purgant almenys tres damnats ànimes. (La llum que surt de la verge amb el nen no prové de la intervenció divina sinó de la poca experiència de la fotògrafa...)

Els arcs gòtics de l'antic convent de Sant Antoni Abat

El convent i l'església que dóna nom al barri de Sant Antoni es trobava en l'antic portal del Raval, és a dir a l'entrada de la muralla que ara correspon al carrer Sant Antoni Abad, el que condueix del mercat del mateix nom a la Plaça del Pedró. L'església es va construir el segle XV però la van cremar en una de les rauxes anticlericals de la Setmana Tràgica. L'any 1936 van enderrocar el poc que en quedava. Només n'han sobreviscut aquests tres arcs mal encaixats al carrer de Sant Antoni. Als incendis també s'hi va perdre un retaule d'en Jaume Huguet. Rera els arcs s'hi han vist tota mena d'establiments, el que més recordo una matalasseria, però també un parell de bars. Cap d'ells ha sabut mai treure profit a l'insòlit del seu marc.

L'església enfonsada de l'antic Mental

Rera l’actual seu del districte de Nou Barris es troba una església en runes que s’enfonsa literalment en el que ara s’anomena Parc Central de Nou Barris. El quadre resulta força espectacular: es deixa enrerra la part restaurada de l’antic Hospital Mental reconvertit en edifici de serveis pels barris i ens trobem com la seva part posterior, ocupada per la Guàrida Urbana, encara no ha estat arreglada. Enfilant-se per sobre l’edifici hi veiem l’antiga masia de Ca n’Ensenya, també recuperada pel districte i aquesta misteriosa església enfonsada.

El responsable tant de l’església com de l’hospital psiquiàtic al qual servia va ser l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, lligat també a dues altres edificacions amb funcions mèdiques: l’Hospital i casa de Beneficiència de Sabadell i el balneari de la Puda a Montserrat. A Oriol Bernadet caldria fer-li justícia algun dia: tot i que el Mental s’ha recuperat en part, l’església és evident que està deixada de la mà de Déu i dels homes; el balneari montserratí és un dels llocs del nostre territori que, tot i mantenir-se en bon estat, resta totalment abandonat, i la Casa de Caritat sabadallenca es va enderrocar els anys setanta per ampliar la plaça de l’Alcalde Marcer. Un altre dels edificis que va firmar Bernadet va ser Can Ricart...

En un DOGC d'abril de 2005 es publicava el següent: "Es preveu la rehabilitació de l'antiga Capella de l'Institut Mental en les condicions que defineixi la fitxa corresponent del PE de Protecció del Patrimoni, i l'eventual ampliació per allotjar-hi la parròquia i els serveis parroquials, actualment ubicats en dependències fora d'ordenació".

Localització: c/ de Marie Curie

Arquitecte: Josep Oriol Bernadet

Any: 1889