El gat bibliòfil

Amoinada estava qui no és la Mercè perquè els darrers cops que havia passat davant de la lliberia de vell del carrer Banys Nous no haviar arribat a veure-hi un dels gats més carismàtics de la ciutat. Però aquesta setmana, amb la botiga ja tancada, va aconseguir veure més enllà de l'aparador el simpàtic felí, com sempre atent i vigilant els llibres que ja fa anys parlaven sobre Barcelona...

10-J 2010

Secessionisme a Vallvidrera? (Actualitzat)

Actualització II: ai, un altre cop entre dubtes. A Tot Barcelona, en Miquel també treu una entrada sobre aquesta casa. Ell va poder parlar amb el propietari in situ i li va donar el nom d'un altre arquitecte...

Actualització: la Mireia Grau, propiètaria de la finca, ens informa des dels comentaris que l'edifici és obra de Bonaventura Conill, l'arquitecte que ha deixat més petja a Vallvidrera. També són seves la preciosa estació del Funicular i aquella casa que fa cantonada al carrer de l'Església (de la qual precisament es comenta a Patrimoni Arquitectònic que té elements d'estil secessionista. N'he de penjar fotos. Aquesta casa, però, no apareix a la web de l'ajuntament de Patrimoni...

Text del 30/04/2010
El passat 13 de març els veïns de Vallvidrera participaven en una consulta on es preguntava "Creus que un govern des de la muntanya milloraria la gestió i els serveis de Collserola?". Hi va participar un 38,65% del cens del qual un 98,5 % es va decantar pel sí. No crec que la pregunta permeti afirmar rotundament que una bona part dels habitants de Vallvidrera vulguin independentizar-se de Barcelona però sí que els resultats manifesten el gran descontetament d'un barri amb necessitats específiques que se sent abandonat pel consistori municipal. L'Associació de Veïns de Vallvidrera us n'informarà millor que jo...
Perquè a Vallvidrera vaig trobar un altre tipus de Secessionisme que no he pogut ratificar de cap manera (en una recerca ràpida i només on-line). Entre el camí del Pantà i Santa Maria s'albira entre el boscatge una bonica casa el disseny de la qual recorda algun dels corrents modernistes centre-europeus que s'allunyaven de les floritures i el sobrecarregament decoratiu i apostaven per les línees sòbries, com és el cas del Secessionisme Vienès. Però la veritat és que no tinc ni idea de qui va ser l'arquitecte o a quina època es va construir... Qualsevol pista serà benvinguda.

Negre sobre quatribarrat

El divendres 9 de juliol vaig descobrir que al carrer Petritxol havien penjat tot de banderes catalanes amb crespons negres. No sé des de quan hi són ni qui ha decidit col·locar-les (l'associació de veïns del carrer?)... sí que espero que no hi hagin de romandre gaire temps.

Antic Hotel Ideal

Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

Una cervesa a ca la sergidora

A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.

Antic camí de València

Aquest cop el títol de l'entrada és literal: aquest és el nom del passatge de la foto, situat al desconegut barri de la Satalia. Aroma de poble a la Barcelona del segle XXI. Més informació al primer Time Out de juliol, a la ruta el Montjuïc més natural dins l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

(Cartell de) carrer autoconstruït

Al barri de les Roquetes estan tan acostumats a l'autosuficiència, des de construïr-se les cases a muntar-se ells mateixos les infraestructures, que fins i tot sembla que es dissenyen les plaques pels carrers. La senyora Eulàlia Briquets era la propietària dels terrenys on es va aixecar el barri... Per aquest carrer es pot passar si es fa la ruta 'El castell fantasma' de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

El submarí sota la sorra

Entre el Parc de les Aigües i la Plaça de la Font Castellana, als jardins d'Hiroshima, navega sota la sorra aquest submarí dissenyat per Josep Maria Riera i Aragó, artista que té debilitat pels mitjans de transport: també ha esculpit avions, zepellins o barques. Més informació a l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, dins la ruta 'El cor verd de Barcelona'.

(La Barcelona de "Biutiful")

Parèntesi dins del parèntesi per parlar de l'única pel·lícula del Festival de Canes rodada a Barcelona: Biutiful d'Alejandro González Iñárritu. Si Woody Allen ens mostrava quasi exclussivament la Barcelona de postal turística, el cineasta mexicà es decanta per enquadrar només la Barcelona (i rodalies) de la immigració i la misèria. Alguns plànols generals recurs amb la Sagrada Família, la torre Agbar o la panoràmica que es veu des del Turó de la Rovira s'alternen amb les imatges d'una Barcelona metropolina de barri. Moltes de les escenes es van filmar en el barri de la Salut de Badalona i un enquadre referent és el d'uns tallers industrials amb les tres xemeneies de Sant Adrià al fons. També s'identifiquen fàcilment localitzacions de Barcelona com l'escola al cantó de Sant Pau del Camp, l'església amb l'escena marinera pintada a la façana de la Barceloneta, molts espais del Barri Gòtic, Rambla inclosa, on té lloc una redada contra els "manteros" (en Saura quedarà content amb la imatge de violència que es dóna dels Mossos), el Peix del Carmel, el cementiri de Montjuïc, la platja de Sant Sebastià i tot el litoral, i l'estació de França. Encara que aquest no és un blog de comentari cinematogràfic, no em puc estar de dir que Biutiful possiblement sigui de les pitjors i més odiables pel·lícules que he vist a la meva vida.

Foto: Alejandro González Iñárritu rodant a la Plaça Reial (crèdit foto: Festival de Cannes).

(Parèntesi canenc 2010)

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

Barcelona és romàntica?

M'he estat fent aquesta pregunta aquests darrers dies. Al contrari que París, Roma, Londres o Nova York, Barcelona té molt poca ficció romàntica associada. Les pel·lícules o llibres que prenen la ciutat com a escenari no es decanten precisament per històries de color de rosa. I quan tracten l'amor, ho fan sempre amb un punt de desencant o amargor... Tanmanteix, déu n'hi do la de racons romàntics que amaga la ciutat. A Time Out n'hem escollit una dotzena. De fet, n'hem trobat tants que fins i tot alguns com aquest templet de Susanna al bany de Théophile Eugène als Jardins de Joan Maragall ha quedat fora.

Sant Jordi segons Subirachs #1

El relleu de Sant Jordi-Teseu a la Generalitat, la gran escultura de Sant Jordi a la Sagrada Família, aquesta porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent que abans allotjava l'Arxiu de la Corona d'Aragó... A Josep Maria Subirachs li agrada el patró de Catalunya com a motiu escultòric i a les nostres institucions els hi va agradar durant molts anys Josep Maria Subirachs com a escultor... La porta es va instal·lar el 1975 a la bonica escala que enfila des del pati del Palau, sembla que abans hi havia una altra escultura de Sant Jordi...

La sala hipòstila que no és de Gaudí

La sala hipòstila (sala amb un sostre pla aguantat per columnes típica de l'arquitectura egícpcia) més coneguda de Barcelona és la del Park Güell que sosté la famosa gran plaça central. En trobem una altra de més petita i amagada als Jardins de Ca N'Altimira, recuperats a principis dels anys 90. Aquest insòlit espai que sembla en etern procés de restauració (al principi s'hi feien exposicions) dóna una mínima idea de l'extravagància que devien tenir els jardins al complert: es parla de grotes amagades i canals inundats d'aigua per navegar-hi amb barqueta. Ara amb prou feines queda l'entrada a la sala i la font amb la que formen una mica de placeta, els dos ponts i clapes de vegetació frondosa. La Vanguàrdia parlava fa un any d'una amputació més per tal de construir una estació de la L9 però no he trobat més informació sobre el tema.

L'ermita de l'altra patrona arraconada

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.

Església pròspera

La parròquia de Santa Engràcia, construïda el 1928, no destaca per la seva bellesa arquitectònica. Tanmateix, aquesta església que va ser un dels primers edificis de la Prosperitat és tota una institució al barri. I no només per les seves tasques espirituals: la parròquia ha estat un element clau en les lluites veïnals que protagonitzen la història d'aquest racó de Nou Barris.

Un altre desconsol

L'estatua del Parc de la Ciutadella no és l'única rèplica del Desconsol de Josep Llimona (l'original està salvaguardat al MNAC) que podem trobar a la ciutat. A Capitania en tenen una còpia que es va col·locar l'any 1940, després de restaurar aquest antic convent transformat en caserna al final de la guerra civil. Si no m'erro, encara existeix una quarta versió al Museu de Montserrat.

Tampoc no és la Mercè, faltaria...

No és tan visible ni coneguda com la capella de la Baixada de Santa Eulàlia, però la patrona històrica de Barcelona té una altra fornícula en un altre carrer homònim, l'Arc o Volta de Santa Eulàlia. Aquí la figura està protegida per un vidre de robatoris com el que va protagonitzar la companya de la Baixada l'any passat, però ningú l'ha salvat dels empastifadors amb esprai. Diuen que a l'Arc hi havia la presó on va estar tancada i que per això el sol ja no vol iluminar aquest carrer excepte per la diada de la Santa...

Versió bilingüe

No havia vist mai una placa de carrer en versió bilingüe, amb el nom amb què es coneixia durant el franquisme i que es va popularitzar tant que fins i tot va donar nom a una orquestra, i el de tota la vida (o per ser exactes, des de 1423) que es va recuperar amb la democràcia. Un interessant vestigi d'alguna decisió salomònica, pel que fa al nomenclàtor, de la transició?

Jo no sóc la Merce i prefereixo la V.O. (subtitulada en català, si pot ser).