skip to main |
skip to sidebar
Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?
PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.
M'he estat fent aquesta pregunta aquests darrers dies. Al contrari que París, Roma, Londres o Nova York, Barcelona té molt poca ficció romàntica associada. Les pel·lícules o llibres que prenen la ciutat com a escenari no es decanten precisament per històries de color de rosa. I quan tracten l'amor, ho fan sempre amb un punt de desencant o amargor... Tanmanteix, déu n'hi do la de racons romàntics que amaga la ciutat. A Time Out n'hem escollit una dotzena. De fet, n'hem trobat tants que fins i tot alguns com aquest templet de Susanna al bany de Théophile Eugène als Jardins de Joan Maragall ha quedat fora.
El relleu de Sant Jordi-Teseu a la Generalitat, la gran escultura de Sant Jordi a la Sagrada Família, aquesta porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent que abans allotjava l'Arxiu de la Corona d'Aragó... A Josep Maria Subirachs li agrada el patró de Catalunya com a motiu escultòric i a les nostres institucions els hi va agradar durant molts anys Josep Maria Subirachs com a escultor... La porta es va instal·lar el 1975 a la bonica escala que enfila des del pati del Palau, sembla que abans hi havia una altra escultura de Sant Jordi...
La sala hipòstila (sala amb un sostre pla aguantat per columnes típica de l'arquitectura egícpcia) més coneguda de Barcelona és la del Park Güell que sosté la famosa gran plaça central. En trobem una altra de més petita i amagada als Jardins de Ca N'Altimira, recuperats a principis dels anys 90. Aquest insòlit espai que sembla en etern procés de restauració (al principi s'hi feien exposicions) dóna una mínima idea de l'extravagància que devien tenir els jardins al complert: es parla de grotes amagades i canals inundats d'aigua per navegar-hi amb barqueta. Ara amb prou feines queda l'entrada a la sala i la font amb la que formen una mica de placeta, els dos ponts i clapes de vegetació frondosa. La Vanguàrdia parlava fa un any d'una amputació més per tal de construir una estació de la L9 però no he trobat més informació sobre el tema.
A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.
La parròquia de Santa Engràcia, construïda el 1928, no destaca per la seva bellesa arquitectònica. Tanmateix, aquesta església que va ser un dels primers edificis de la Prosperitat és tota una institució al barri. I no només per les seves tasques espirituals: la parròquia ha estat un element clau en les lluites veïnals que protagonitzen la història d'aquest racó de Nou Barris.
L'estatua del Parc de la Ciutadella no és l'única rèplica del Desconsol de Josep Llimona (l'original està salvaguardat al MNAC) que podem trobar a la ciutat. A Capitania en tenen una còpia que es va col·locar l'any 1940, després de restaurar aquest antic convent transformat en caserna al final de la guerra civil. Si no m'erro, encara existeix una quarta versió al Museu de Montserrat.
No és tan visible ni coneguda com la capella de la Baixada de Santa Eulàlia, però la patrona històrica de Barcelona té una altra fornícula en un altre carrer homònim, l'Arc o Volta de Santa Eulàlia. Aquí la figura està protegida per un vidre de robatoris com el que va protagonitzar la companya de la Baixada l'any passat, però ningú l'ha salvat dels empastifadors amb esprai. Diuen que a l'Arc hi havia la presó on va estar tancada i que per això el sol ja no vol iluminar aquest carrer excepte per la diada de la Santa...
No havia vist mai una placa de carrer en versió bilingüe, amb el nom amb què es coneixia durant el franquisme i que es va popularitzar tant que fins i tot va donar nom a una orquestra, i el de tota la vida (o per ser exactes, des de 1423) que es va recuperar amb la democràcia. Un interessant vestigi d'alguna decisió salomònica, pel que fa al nomenclàtor, de la transició?
Jo no sóc la Merce i prefereixo la V.O. (subtitulada en català, si pot ser).
Llegeixo a El Periódico que s'acaba de publicar un llibre que recull totes les masies de la ciutat: Masies de Barcelona, coeditat per l'Ajuntament i la Fundació Mas i Terra. Una referència bibliogràfica que caldrà afegir a les obres de consulta sobre la ciutat. Segur que s'hi troba informació de casalots com Can Querol a Horta, edifici del segle XVIII que va ser ocupat per la FAI durant la Guerra Civil i ara allotja una residència per a la tercera edat.
El cartell que penja de la Casa Tosquella sembla cosa de broma. Recorda que l'edifici és Patrimoni Arquitectònics però moltes de les lletres que ho enuncien han caigut i costa de llegir. La placa, per tant, està tan malmesa com la pròpia torre, construïda el 1906 per l'arquitecte Eduard Maria Balcells, que va treballar sobretot a Cerdanyola, Sant Cugat i altres municipis del Vallès. Ja el 1975 el Col·legi d'Arquitectes de la ciutat reclamava el seu arrenjament, en les mateixes dates que també es demanava que es protegís la porta i la reixa de la finca Miralles. Aquestes últimes, obres de Gaudí, s'han rehabilitat amb el temps. La Casa Tosquella segueix deteriorant-se, tot i la bellesa dels seus vitralls, persianes i ferros forjats. L'Associació de Veïns del Putget no es cansa de reclamar que es converteixi en dependència municipal com ha passat amb el altres xalets del districte, com la Casa Sagnier. Ara sembla que almenys se la miraran per evitar que es desplomi del tot quan es construeixi el túnel de la L9 que passa just per sota.
Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?
Al carrer Pere IV es troba aquesta insòlit magatzem quasi centenari i ben curiós per dins que sembla, fins i tot en el nom, una versió de la botiga El Indio del Raval però amb roba per a treballadors. Mantenen les portes obertes tot i que han les fàbriques del barri els obrers de les quals vestien han desaparegut la majoria. És un dels "secrets de Barcelona" que s'esmenten a l'especial de Descobrir Catalunya dedicat a la ciutat recent sortit als quioscos.
Encara que sempre ens quedi metafòricament lluny, la quinta forca es pot situar sobre el mapa. A la Trinitat Vella, al Coll de Finestrelles, s'hi va col·locar fa molts segles una forca que complementava les quatre plantades en els diferents camins d'entrada a Barcelona. Com recorda en Josep Maria Huertas, aquesta quinta forca era la més allunyada de la ciutat, d'aquí que es popularitzés la dita. A les restes no urbanitzades del Coll de Finestrelles també s'hi troba una reproducció de l'antiga creu de terme del municipi de Sant Andreu. N'hi ha que diu que aquesta còpia està situada precisament per indicar on era la quinta forca, però sembla difícil asseverar-ho, més si la creu en qüestió també s'ha anat traslladant segons s'ha anat edificant a la zona...
La portalada blanca i verda, que s'aproxima al modernisme (amb el seu trencadís i tot) des d'una perspectiva més humil, dóna pas al curiós passatge de Ministril, que baixa fins un altre carrer i disposa de diversos ponts que comuniquen ambdós nivells de cases.
A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...
Abans de la inauguració de la Via Sepulcral Romana, la necròpolis de l'antiga Barcino que ha recuperat el Museu d'Història de la Ciutat, dues gates convivien tranquil·lament amb les restes funeràries. Ara fa mesos que no se les veu. Aquestes ruïnes que es van descobrir a la Plaça Vila de Madrid al 1954 són el vestigi d'un dels antics camins d'entrada a la ciutat a les vores del qual s'alineaven les tombes entre els segles I i III d.C. Ara es poden visitar a través del MUHBA.
Però trobem a faltar les inquilines felines.
Podria recomenar 'Petit indi' de Marc Recha per diverses coses: per ser una bònica faula sobre la pèrdua de la inocència, per com de bé que s'explica la relació del protagonista amb els animals, per ser una de les mostres més interessants d'un cinema català i en català que mereixeria més atenció per part dels espectadors... Però la recomanarem per un altre dels seus grans mèrits: el retrat que fa de Barcelona. La major part del film està rodat a Vallbona, aquell barri del nord de la ciutat que es troba aïllat per autopistes, carreteres, vies del tren, rius i recs, i on conviu el paisatge urbà amb el rural. Aquest paisatge insòlit de Barcelona surt acompanyat d'altres indrets: el canòdrom de la Meridiana encara en servei (tot i que es va haver de reactivar pel rodatge), el bar d'ocellaires també a la Meridiana, els voltants del Besòs, la presó de dones... Un tros de ciutat normalment oblidada pel cinema i pels propis barcelonins...
Foto Petit Indi: www.petitindi.cat
Una escapada a una de les millors pizzeries de Barcelona, la Bella Napoli del carrer Margarit (on també és molt recomanable la pasta, servidora va prendre uns spaguetti al tartufo nero que hi cantaven els àngels), em va portar a aquest petit descobriment. Just davant de la pizzeria, un quasi passatge tancat donava al que sembla la part posterior d'una església. L'edifici era fàcil de situar: al carrer paral·lel, Tapioles, s'aixeca la parròquia de Santa Madrona. Però aquella espècie de façana barroca situada al cul d'una església no em va deixar de cridar l'atenció. Un cop més vaig trobar la solució del misteri al llibre Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja.
Fins a finals del segle XIX s'aixecava a la Riera de Sant Joan, un dels principals carrers desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, l'església de Sant Joan de Jerusalem (dels Cavallers de Sant Joan de Malta o Hospitalers). Era un lloc de culte molt conegut perquè allotjava les despulles de Pau Claris que sembla que despertaven un gran fervor popular, però va ser enderrocat el 1888. Com en el cas de l'Església de Santa Marta, al mateix carrer, se'n va conservar i traslladar la façana barroca, ara encastada al darrera de l'Església de Santa Madrona del carrer Tapioles i que es pot contemplar des del carrer Margarit com a aperitiu d'una gustosa pizza.
Zombies rising!
