Totes les masies de Barcelona

Llegeixo a El Periódico que s'acaba de publicar un llibre que recull totes les masies de la ciutat: Masies de Barcelona, coeditat per l'Ajuntament i la Fundació Mas i Terra. Una referència bibliogràfica que caldrà afegir a les obres de consulta sobre la ciutat. Segur que s'hi troba informació de casalots com Can Querol a Horta, edifici del segle XVIII que va ser ocupat per la FAI durant la Guerra Civil i ara allotja una residència per a la tercera edat.

Rehabilitació, ja!

El cartell que penja de la Casa Tosquella sembla cosa de broma. Recorda que l'edifici és Patrimoni Arquitectònics però moltes de les lletres que ho enuncien han caigut i costa de llegir. La placa, per tant, està tan malmesa com la pròpia torre, construïda el 1906 per l'arquitecte Eduard Maria Balcells, que va treballar sobretot a Cerdanyola, Sant Cugat i altres municipis del Vallès. Ja el 1975 el Col·legi d'Arquitectes de la ciutat reclamava el seu arrenjament, en les mateixes dates que també es demanava que es protegís la porta i la reixa de la finca Miralles. Aquestes últimes, obres de Gaudí, s'han rehabilitat amb el temps. La Casa Tosquella segueix deteriorant-se, tot i la bellesa dels seus vitralls, persianes i ferros forjats. L'Associació de Veïns del Putget no es cansa de reclamar que es converteixi en dependència municipal com ha passat amb el altres xalets del districte, com la Casa Sagnier. Ara sembla que almenys se la miraran per evitar que es desplomi del tot quan es construeixi el túnel de la L9 que passa just per sota.

L'home de llauna del metro

Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?

El Indio obrer i meridià

Al carrer Pere IV es troba aquesta insòlit magatzem quasi centenari i ben curiós per dins que sembla, fins i tot en el nom, una versió de la botiga El Indio del Raval però amb roba per a treballadors. Mantenen les portes obertes tot i que han les fàbriques del barri els obrers de les quals vestien han desaparegut la majoria. És un dels "secrets de Barcelona" que s'esmenten a l'especial de Descobrir Catalunya dedicat a la ciutat recent sortit als quioscos.

La quinta forca, literal

Encara que sempre ens quedi metafòricament lluny, la quinta forca es pot situar sobre el mapa. A la Trinitat Vella, al Coll de Finestrelles, s'hi va col·locar fa molts segles una forca que complementava les quatre plantades en els diferents camins d'entrada a Barcelona. Com recorda en Josep Maria Huertas, aquesta quinta forca era la més allunyada de la ciutat, d'aquí que es popularitzés la dita. A les restes no urbanitzades del Coll de Finestrelles també s'hi troba una reproducció de l'antiga creu de terme del municipi de Sant Andreu. N'hi ha que diu que aquesta còpia està situada precisament per indicar on era la quinta forca, però sembla difícil asseverar-ho, més si la creu en qüestió també s'ha anat traslladant segons s'ha anat edificant a la zona...

Passatge en pendent

La portalada blanca i verda, que s'aproxima al modernisme (amb el seu trencadís i tot) des d'una perspectiva més humil, dóna pas al curiós passatge de Ministril, que baixa fins un altre carrer i disposa de diversos ponts que comuniquen ambdós nivells de cases.

Un altre guardià...

A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...

Gates romanes

Abans de la inauguració de la Via Sepulcral Romana, la necròpolis de l'antiga Barcino que ha recuperat el Museu d'Història de la Ciutat, dues gates convivien tranquil·lament amb les restes funeràries. Ara fa mesos que no se les veu. Aquestes ruïnes que es van descobrir a la Plaça Vila de Madrid al 1954 són el vestigi d'un dels antics camins d'entrada a la ciutat a les vores del qual s'alineaven les tombes entre els segles I i III d.C. Ara es poden visitar a través del MUHBA. Però trobem a faltar les inquilines felines.

La Barcelona de 'Petit Indi'

Podria recomenar 'Petit indi' de Marc Recha per diverses coses: per ser una bònica faula sobre la pèrdua de la inocència, per com de bé que s'explica la relació del protagonista amb els animals, per ser una de les mostres més interessants d'un cinema català i en català que mereixeria més atenció per part dels espectadors... Però la recomanarem per un altre dels seus grans mèrits: el retrat que fa de Barcelona. La major part del film està rodat a Vallbona, aquell barri del nord de la ciutat que es troba aïllat per autopistes, carreteres, vies del tren, rius i recs, i on conviu el paisatge urbà amb el rural. Aquest paisatge insòlit de Barcelona surt acompanyat d'altres indrets: el canòdrom de la Meridiana encara en servei (tot i que es va haver de reactivar pel rodatge), el bar d'ocellaires també a la Meridiana, els voltants del Besòs, la presó de dones... Un tros de ciutat normalment oblidada pel cinema i pels propis barcelonins...
Foto Petit Indi: www.petitindi.cat

El cul barroc de Santa Madrona

Una escapada a una de les millors pizzeries de Barcelona, la Bella Napoli del carrer Margarit (on també és molt recomanable la pasta, servidora va prendre uns spaguetti al tartufo nero que hi cantaven els àngels), em va portar a aquest petit descobriment. Just davant de la pizzeria, un quasi passatge tancat donava al que sembla la part posterior d'una església. L'edifici era fàcil de situar: al carrer paral·lel, Tapioles, s'aixeca la parròquia de Santa Madrona. Però aquella espècie de façana barroca situada al cul d'una església no em va deixar de cridar l'atenció. Un cop més vaig trobar la solució del misteri al llibre Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja.
Fins a finals del segle XIX s'aixecava a la Riera de Sant Joan, un dels principals carrers desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, l'església de Sant Joan de Jerusalem (dels Cavallers de Sant Joan de Malta o Hospitalers). Era un lloc de culte molt conegut perquè allotjava les despulles de Pau Claris que sembla que despertaven un gran fervor popular, però va ser enderrocat el 1888. Com en el cas de l'Església de Santa Marta, al mateix carrer, se'n va conservar i traslladar la façana barroca, ara encastada al darrera de l'Església de Santa Madrona del carrer Tapioles i que es pot contemplar des del carrer Margarit com a aperitiu d'una gustosa pizza.

(Parèntesi suburenc)

Zombies rising!

(Parèntesi Jim Jarmusch 1 - Mercè 0)

Jo no sóc la Mercè i tampoc no sóc a Barcelona. Aquests dies, ja se sap, sempre hi fa molt mal temps. (PD. Per cert, ja ens agradaria que Woody Allen hagués rodat Barcelona com Jim Jarmusch filma Madrid al seu últim film "Los límites del control").

Exin Albergs

L'Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat s'allotja a la sumptuosa mansió que va ser propietat de Josepa Marsans, de la Banca Marsans de tota la vida. L'edifici de dins llueix una decoració entre modernista i d'aires moriscos. La curiosa entrada sembla una construcció d'Exin Castillos, cosina germana de la caserna del Bruc. En fou l'arquitecte el també polític Juli Marial i Tey (que en la web oficial de l'alberg surt esmentat erròniament com a Juli Mariné).

I si la repetim de bell nou?

Xiulades a tort i a dret de gent de tot tipus a grups de tota mena, l'IC cagant-la amb el tema Noa fins al punt que ell mateixos se'n van adonar però ja no es podien tirar enrera, la cançó espantosa i enganxifosa de La vida és bella, l'ambaixador d'Israel que es creu que pot llançar acusacions d'antisemitisme i terrorisme com si fossin caramels de reis, la Dharma que són com la versió musical de la condemna de l'etern retorn, el Laporta xupant càmera, TVC disculpant-se per no sé què coi de la imitació del President, (no ho vaig comprovar així que no sé si aquest any els de la CAJEI han tornat a empastifar el patrimoni del país, Santa Maria del Mar i rodalies, amb pintades estúpides), i el pitjor de tot... els coloms s'han cagat sobre el pobre ruquet que cada any posem al balcó!
La Diada d'aquest any, i si la repetim de bell nou?

Turistofòbia

Un titular d'un article d'opinió del diari El Pais d'avui, "Tourist=Terrorist", m'ha recordat una foto que vaig fer al cantó de la casa okupada de Sant Josep de la Muntanya. He clicat cap al text tot esperant, no sé per què, que Rafael Argullol compartís el sentiment que a mi em va provocar aquesta pintada: repugnància davant una equivalència tan demagògica. M'he trobat, un cop més, un text d'algú a qui se li considera un mínim de criteri intel·lectual justificant, que no denunciant, la fòbia més de moda entre barcelonins i barcelonines de totes les edats, barris, tendències polítiques i situacions socials: l'odi al turista. La turistofòbia, como totes les fòbies, és indiscriminada i irracional. Així que no val buscar-li justificacions (que no tenen res a veure amb ser crítics amb el model de relació amb el negoci turístic que ha desenvolupat la nostra ciutat). Seria com intentar justificar la xenofòbia (de fet, la turistofòbia no deixa de ser un subgènere de la xenofòbia), el racisme, l'homofòbia, la misogínia, l'antisemitisme, el classisme o, ja posats, la catalonofòbia. Per què algú que probablement posaria el crit al cel si veiés una pintada que proclamés "immigrant=terrorist" no té cap problema a firmar aquesta? Per què algú que no toleraria una pintada, posem-hi, al País Basc que digués "Spain=terrorist", li acaba mig donant la raó a aquesta? Coi, que el tema del terrorisme no és per frivolitzar-hi, sisplau. He de confessar que n'estic farta, molt farta, de la turistofòbia, sobretot quan la llegeixo en articles d'opinió de tants diaris... També no deixa de ser una manera de trobar un boc expiatori, un culpable fàcil d'una degradació urbana que té múltiples responsables...
Jo no sóc la Mercè i m'agrada fer la turista a Barcelona.

Barcelona torna a bategar

(La foto no mostra com batega de veritat: un 10 a qui va posar aquest "cache" just al semàfor intermitent).

"Get Drunk Cheap"

Sense comentaris...

I això què coi és?

Encara queden uns quants d'aquests armaris de ferro plantats al terra de Barcelona. En principi no tenia massa clar quina era la seva funció però n'he tret l'aigua clara gràcies a un post del Fòrum de Transport Català: això és probablement una antiga caixa de la xarxa de tramvies. Aquesta es troba al capdavall de Roger de Flor però al Fòrum de Transport Català podreu trobar un mapa amb totes les que han localitzat ells!

perdoni, la parada de metro més propera?

Molts barris de Barcelona s'han cansat de reivindicar l'arribada del Metro. En alguns fins i tot van construir parades o indicadors falsos per senyalar els llocs per on calia que passés el suburbà. Com aquesta senyal que encara perviu a Ciutat Meridiana, on ja hi arriba la L11, també se'n van aixecar al Carmel (que encara estan esperant), la plaça Karl Marx o Torre Baró. I si no ho van fer, també n'haguessin pogut construir a la Zona Franca o el Bon Pastor...

De torre de les aigües a mirador

La va dissenyar en Pere Falquès, aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, per encàrrec de la companyia Aguas del Besós, que volia explotar les aigües d'aquest riu per distribuir-les al Poblenou. Però potabilitzar el líquid va resultar una empresa gens rendible, així que, després de canviar de mans un parell de cops, la torre va passar a formar part de les instal·lacions de Can Girona. Una placa col·locada el 2001 sobre els maons de la torre recorda les persones que van treballar en aquesta empresa, també coneguda com a Macosa, que va marcar el paisatge industrial del barri fins a 1993. Ara aquesta torre de les aigües està a l'espera de la rehabilitació que ha de dur a terme l'ajuntament per reconvertir-la en equipaments del barri i mirador. Esperem que també posin a l'hora el petit i auster rellotge que es veu al final de l'escala exterior.