On es feien els discos

En un passeig per Sant Adrià Nord vaig descobrir un dels edificis fabrils més bonics de la zona metropolitana de Barcelona, l'antiga fàbrica Polydor (o Polidor) ara reconvertida en un centre cultural per a joves (a la dreta de la foto). Aquí s'hi van fabricar discos durant dècades, fins que l'edifici va quedar abandonat i en ja en le segle XXI es va reformar per donar-li l'ús actual. La renovació no s'ha aturat, el complex esportiu de que apareix a l'esquerra s'ha d'enderrocar i construir de nou, de manera que, esperem, no oculti l'austera bellesa d'un perfecte exemple de racionalisme arquitectònic. No he trobat enlloc el nom de l'arquitecte. El Polydor i Sant Adrià Nord protagonitzen, entre d'altres, el reportatge sobre la perifèria de Barcelona que apareix al Time Out Barcelona (que no al Time Out Cultura) a propòsit de l'estrena de Biutiful.

Volem cobrar

Jo no sóc la Mercè i no he actualitzat el blog en més d'un mes, pel que demano disculpes. De vegades, una va tant apretada que no arriba ni a això... És en aquests moments en què una frase com la que va deixar anar l'encara president de la patronal espanyola Gerardo Díaz Ferran tot afirmant que per sortir de la crisi, els treballadors hem de "trabajar más y, desgraciadamente, ganar menos", et toca particulament, i no cal especificar què. De fet jo me'n vaig enrecordar, entre d'altres coses, d'aquesta foto que havia pres a l'agència de viatges Marsans que hi ha a la Rambla...

Pompeu Fabra no anava de bodegues

El diccionari només accepta la paraula bodega per referir-se al celler d'un vaixell. Tanmateix a Barcelona n'hi ha que anem de xiringuitos i de bodegues. Un celler, per servidora, es refereix a la cooperativa vinícola, el lloc de la casa on es guarden les ampolles o, en general, a qualsevol magatzem de vi. Però em costa molt anomenar celler a aquests establiments on es ven i serveix vi que encara resisteixen a la ciutat. Com aquest tan bonic del carrer del Clot. Al Time Out n'hem escollit 18. Ho són tots els que surten, però no hi surten tots els que són, ai. Em comentava una amiga que, al contrari del que havia passat amb cafès i bars antics, les bodegues aguantaven molt més a Barcelona que a Madrid. Que així continuï...

Les (pen)últimes cases barates

Com el llogarret de l’Astèrix, la Colònia Castells ha resistit amb les seves modestes i petites cases blanques amagades entre estrets passatges a la progressiva invasió d’opulents edificis i grans centres comercials que afecta Les Corts. Però la menuda colònia fa mesos que viu una llarga agonia mentre es reubica els seus inquilins. El col·lectiu Salvem la Colònia Castells intenta parar la destrucció d’aquest indret singular a Barcelona i en els darrers anys, mentre es tapiaven algunes cases, ells n’han pintat i arranjat altres a més de revifar la Festa Major pròpia... (extracte del text publicat al Time Out Barcelona del 25 d'agost dins l'article dedicat a la Barcelona a punt de desaparèixer).

(Parèntesi Madrid 1- Barcelona 0)

Un tanto a favor de Madrid pel que fa a la recuperació d'estacions fantasma de metro. Exemplar la restauració que ha fet el Metro de la capital d'Espanya de la mítica estació abandonada de Chamberí (la que sortia a 'Barrio' de Fernando León de Aranoa). L'han convertit en un petit museu que permet endinsar-se en l'atmòsfera del subterrani de fa dècades: han arreglat i mantigut tal i com eren anuncis i marquesines, mobiliari i cartells, fins i tot els avisos en paper enganxats a la pared! La il·luminació també és tènue com llavors i com que, almenys la dia que la vam visitar, no hi ha gaire fent, tot plegat manté un ambient fatasmagòric sobretot quan estàs sol a l'andana veint passar trens que no s'aturen a la teva estació.
(En un matx entre les ciutats Madrid també golejaria en qüestió de:
· la simpatia i professionalitat dels cambrers,
· la capacitat per mantenir els bars, cafès i bodegues de tota la vida, aquí no hem aguantat ni el Zurich i allà tenen "zurichs" a grapats,
· el bon gust de l'aigua de l'aixeta
· la calor més seca
· l'evident oferta museística
· l'evident oferta de transport públic
· la menor concentració (que no quantitat) de turistes, gràcies al fet de no disposar d'un centre històric tan marcat i petit com el nostre
·la vida al carrer per part de gent de tot tipus i totes les edats...

Barcelona podria remuntar en temes de:
· arquitectura en tots els sentits (ai, com es troba a faltar el gòtic i com sobren tots els corrents historicistes i les còpies a l'arquitectura francesa); potser només tenim a envejar el dissenys dels cinemes històrics...
· la mida humana de la ciutat (les capitals d'antics imperis de vegades se't cauen una mica a sobre amb les seves avingudes imponents, la Gran Via sembla segons com el decorat d'Origen, o els edificis megalòmens, el Palau Reial deu ser l'edifici més lleig de l'Europa occidental després del Palau de Justícia que va fer construir Leopold I a Brussel·les)
· el mar (ai, pobre Manzanares)...
)

Racionalisme a Vallcarca

A partir de la guerra civil, Ricardo de Churruca y Dotres apareixia sovint als papers pels seus negocis com a empresari, pels seus cognoms de sang i pels cognoms de la seva esposa, una tal Colón de Carvajal. No sabem si el senyor Churruca trobava a faltar que algú se'n recordés d'ell com un dels fundadors del GATCPAC i com a responsable d'alguns dels exemples d'arquitectura racionalista a Barcelona, com aquest edifici a la Plaça Mons que data de 1931-1934. Se'l coneix com a Casa Barangé, com un altre habitatge signat per Duran i Reynals a Pedralbes.

L'última sessió

Amb tot l'enrenou al voltant de la prohibició dels toros (mai tinc clar com es diuen les "corridas" en català) el tancament del Cinema Rex, del qual me'n vaig assabentar per un article a La Vanguardia, passa totalment desapercebut. Entre els circuits cinèfils ja fa temps que es comentava. L'empresa Balañá tenia previst tancar-lo en un breu termini de temps: la suposada davallada en l'assistència als cinemes (les dades oficials diuen el contrari, però els exhibidors ho oculten), la crisi de les sales úniques (um, un edifici sense pisos en mig de la Gran Via, quin espai més desaprofitat) i la propera obertura d'uns multisales al complex de les Arenes ratificaven la sentència de mort del Rex. Llàstima, per mi és el cinema més bonic de Barcelona amb el Club Coliseum, els dos decorats pel mateix dissenyador, Antoni Bonamusa. Sempre m'ha estranyat el menysteniment cap a aquest tipus de sales per part d'una ciutat que s'enorgulleix tant, tant i tant de ser capdavantera en el disseny. El Rex era una meravella: amb els seus llums globus blancs, les portes i l'interior vermell, el llautó (crec) rematant tots els elements decoratius, l'encantador taulell del petit bar... si no l'haguessin deixat decaure es podria considerar una petita joia de Barcelona, el típic cinema que te'l trobes a Nova York i et sembla que has fet la troballa de l'any... en fi... Els cinemes pateixen el mateix menyspreu per part de les elits culturals pel seu continent que pel seu contingut...
Per cert, la relació entre sales de cinema i toros no és tant casual. En aquest mateix blog ja ho vaig relacionar en una entrada, i no oblidem que la Monumental i el Rex estan gestionats per la mateixa empresa.

PD. L'última sessió del Rex no és la de la foto, feta de fa temps...

Clot modernista

Edifici a la Meridiana amb Corunya del qual no he trobat més informació.

El gat bibliòfil

Amoinada estava qui no és la Mercè perquè els darrers cops que havia passat davant de la lliberia de vell del carrer Banys Nous no haviar arribat a veure-hi un dels gats més carismàtics de la ciutat. Però aquesta setmana, amb la botiga ja tancada, va aconseguir veure més enllà de l'aparador el simpàtic felí, com sempre atent i vigilant els llibres que ja fa anys parlaven sobre Barcelona...

10-J 2010

Secessionisme a Vallvidrera? (Actualitzat)

Actualització II: ai, un altre cop entre dubtes. A Tot Barcelona, en Miquel també treu una entrada sobre aquesta casa. Ell va poder parlar amb el propietari in situ i li va donar el nom d'un altre arquitecte...

Actualització: la Mireia Grau, propiètaria de la finca, ens informa des dels comentaris que l'edifici és obra de Bonaventura Conill, l'arquitecte que ha deixat més petja a Vallvidrera. També són seves la preciosa estació del Funicular i aquella casa que fa cantonada al carrer de l'Església (de la qual precisament es comenta a Patrimoni Arquitectònic que té elements d'estil secessionista. N'he de penjar fotos. Aquesta casa, però, no apareix a la web de l'ajuntament de Patrimoni...

Text del 30/04/2010
El passat 13 de març els veïns de Vallvidrera participaven en una consulta on es preguntava "Creus que un govern des de la muntanya milloraria la gestió i els serveis de Collserola?". Hi va participar un 38,65% del cens del qual un 98,5 % es va decantar pel sí. No crec que la pregunta permeti afirmar rotundament que una bona part dels habitants de Vallvidrera vulguin independentizar-se de Barcelona però sí que els resultats manifesten el gran descontetament d'un barri amb necessitats específiques que se sent abandonat pel consistori municipal. L'Associació de Veïns de Vallvidrera us n'informarà millor que jo...
Perquè a Vallvidrera vaig trobar un altre tipus de Secessionisme que no he pogut ratificar de cap manera (en una recerca ràpida i només on-line). Entre el camí del Pantà i Santa Maria s'albira entre el boscatge una bonica casa el disseny de la qual recorda algun dels corrents modernistes centre-europeus que s'allunyaven de les floritures i el sobrecarregament decoratiu i apostaven per les línees sòbries, com és el cas del Secessionisme Vienès. Però la veritat és que no tinc ni idea de qui va ser l'arquitecte o a quina època es va construir... Qualsevol pista serà benvinguda.

Negre sobre quatribarrat

El divendres 9 de juliol vaig descobrir que al carrer Petritxol havien penjat tot de banderes catalanes amb crespons negres. No sé des de quan hi són ni qui ha decidit col·locar-les (l'associació de veïns del carrer?)... sí que espero que no hi hagin de romandre gaire temps.

Antic Hotel Ideal

Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

Una cervesa a ca la sergidora

A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.

Antic camí de València

Aquest cop el títol de l'entrada és literal: aquest és el nom del passatge de la foto, situat al desconegut barri de la Satalia. Aroma de poble a la Barcelona del segle XXI. Més informació al primer Time Out de juliol, a la ruta el Montjuïc més natural dins l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

(Cartell de) carrer autoconstruït

Al barri de les Roquetes estan tan acostumats a l'autosuficiència, des de construïr-se les cases a muntar-se ells mateixos les infraestructures, que fins i tot sembla que es dissenyen les plaques pels carrers. La senyora Eulàlia Briquets era la propietària dels terrenys on es va aixecar el barri... Per aquest carrer es pot passar si es fa la ruta 'El castell fantasma' de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

El submarí sota la sorra

Entre el Parc de les Aigües i la Plaça de la Font Castellana, als jardins d'Hiroshima, navega sota la sorra aquest submarí dissenyat per Josep Maria Riera i Aragó, artista que té debilitat pels mitjans de transport: també ha esculpit avions, zepellins o barques. Més informació a l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, dins la ruta 'El cor verd de Barcelona'.

(La Barcelona de "Biutiful")

Parèntesi dins del parèntesi per parlar de l'única pel·lícula del Festival de Canes rodada a Barcelona: Biutiful d'Alejandro González Iñárritu. Si Woody Allen ens mostrava quasi exclussivament la Barcelona de postal turística, el cineasta mexicà es decanta per enquadrar només la Barcelona (i rodalies) de la immigració i la misèria. Alguns plànols generals recurs amb la Sagrada Família, la torre Agbar o la panoràmica que es veu des del Turó de la Rovira s'alternen amb les imatges d'una Barcelona metropolina de barri. Moltes de les escenes es van filmar en el barri de la Salut de Badalona i un enquadre referent és el d'uns tallers industrials amb les tres xemeneies de Sant Adrià al fons. També s'identifiquen fàcilment localitzacions de Barcelona com l'escola al cantó de Sant Pau del Camp, l'església amb l'escena marinera pintada a la façana de la Barceloneta, molts espais del Barri Gòtic, Rambla inclosa, on té lloc una redada contra els "manteros" (en Saura quedarà content amb la imatge de violència que es dóna dels Mossos), el Peix del Carmel, el cementiri de Montjuïc, la platja de Sant Sebastià i tot el litoral, i l'estació de França. Encara que aquest no és un blog de comentari cinematogràfic, no em puc estar de dir que Biutiful possiblement sigui de les pitjors i més odiables pel·lícules que he vist a la meva vida.

Foto: Alejandro González Iñárritu rodant a la Plaça Reial (crèdit foto: Festival de Cannes).

(Parèntesi canenc 2010)

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.