L'home de llauna del metro

Hi ha alguna manera de consultar on-line informació sobre el patrimoni artístic del Metro? A mi m'ha estat impossible trobar cap mena d'informació sobre aquesta simpàtica escultura situada al metro d'Universitat, excepte que és possible que abans es trobés a l'estació de metro de Camp de l'Arpa. No he aconseguit esbrinar ni l'autor ni l'any ni el motiu de creació d'aquest home de llauna (o de ferro, més aviat) que sembla estar taladrant el terra... per fer un túnel subterrani?

El Indio obrer i meridià

Al carrer Pere IV es troba aquesta insòlit magatzem quasi centenari i ben curiós per dins que sembla, fins i tot en el nom, una versió de la botiga El Indio del Raval però amb roba per a treballadors. Mantenen les portes obertes tot i que han les fàbriques del barri els obrers de les quals vestien han desaparegut la majoria. És un dels "secrets de Barcelona" que s'esmenten a l'especial de Descobrir Catalunya dedicat a la ciutat recent sortit als quioscos.

La quinta forca, literal

Encara que sempre ens quedi metafòricament lluny, la quinta forca es pot situar sobre el mapa. A la Trinitat Vella, al Coll de Finestrelles, s'hi va col·locar fa molts segles una forca que complementava les quatre plantades en els diferents camins d'entrada a Barcelona. Com recorda en Josep Maria Huertas, aquesta quinta forca era la més allunyada de la ciutat, d'aquí que es popularitzés la dita. A les restes no urbanitzades del Coll de Finestrelles també s'hi troba una reproducció de l'antiga creu de terme del municipi de Sant Andreu. N'hi ha que diu que aquesta còpia està situada precisament per indicar on era la quinta forca, però sembla difícil asseverar-ho, més si la creu en qüestió també s'ha anat traslladant segons s'ha anat edificant a la zona...

Passatge en pendent

La portalada blanca i verda, que s'aproxima al modernisme (amb el seu trencadís i tot) des d'una perspectiva més humil, dóna pas al curiós passatge de Ministril, que baixa fins un altre carrer i disposa de diversos ponts que comuniquen ambdós nivells de cases.

Un altre guardià...

A la ronda Universitat vaig trobar un cosí, en versió lleonina, del Guardià de la Clau de Méndez Núñez. He de buscar-ne un tercer familiar, indi si no recordo malament, que un cop van treure al Time Out. I investigar si és alguna mena de signatura de l'arquitecte, escultor...

Gates romanes

Abans de la inauguració de la Via Sepulcral Romana, la necròpolis de l'antiga Barcino que ha recuperat el Museu d'Història de la Ciutat, dues gates convivien tranquil·lament amb les restes funeràries. Ara fa mesos que no se les veu. Aquestes ruïnes que es van descobrir a la Plaça Vila de Madrid al 1954 són el vestigi d'un dels antics camins d'entrada a la ciutat a les vores del qual s'alineaven les tombes entre els segles I i III d.C. Ara es poden visitar a través del MUHBA. Però trobem a faltar les inquilines felines.

La Barcelona de 'Petit Indi'

Podria recomenar 'Petit indi' de Marc Recha per diverses coses: per ser una bònica faula sobre la pèrdua de la inocència, per com de bé que s'explica la relació del protagonista amb els animals, per ser una de les mostres més interessants d'un cinema català i en català que mereixeria més atenció per part dels espectadors... Però la recomanarem per un altre dels seus grans mèrits: el retrat que fa de Barcelona. La major part del film està rodat a Vallbona, aquell barri del nord de la ciutat que es troba aïllat per autopistes, carreteres, vies del tren, rius i recs, i on conviu el paisatge urbà amb el rural. Aquest paisatge insòlit de Barcelona surt acompanyat d'altres indrets: el canòdrom de la Meridiana encara en servei (tot i que es va haver de reactivar pel rodatge), el bar d'ocellaires també a la Meridiana, els voltants del Besòs, la presó de dones... Un tros de ciutat normalment oblidada pel cinema i pels propis barcelonins...
Foto Petit Indi: www.petitindi.cat

El cul barroc de Santa Madrona

Una escapada a una de les millors pizzeries de Barcelona, la Bella Napoli del carrer Margarit (on també és molt recomanable la pasta, servidora va prendre uns spaguetti al tartufo nero que hi cantaven els àngels), em va portar a aquest petit descobriment. Just davant de la pizzeria, un quasi passatge tancat donava al que sembla la part posterior d'una església. L'edifici era fàcil de situar: al carrer paral·lel, Tapioles, s'aixeca la parròquia de Santa Madrona. Però aquella espècie de façana barroca situada al cul d'una església no em va deixar de cridar l'atenció. Un cop més vaig trobar la solució del misteri al llibre Edificis viatgers de Barcelona de Jordi Peñarroja.
Fins a finals del segle XIX s'aixecava a la Riera de Sant Joan, un dels principals carrers desapareguts per l'obertura de la Via Laietana, l'església de Sant Joan de Jerusalem (dels Cavallers de Sant Joan de Malta o Hospitalers). Era un lloc de culte molt conegut perquè allotjava les despulles de Pau Claris que sembla que despertaven un gran fervor popular, però va ser enderrocat el 1888. Com en el cas de l'Església de Santa Marta, al mateix carrer, se'n va conservar i traslladar la façana barroca, ara encastada al darrera de l'Església de Santa Madrona del carrer Tapioles i que es pot contemplar des del carrer Margarit com a aperitiu d'una gustosa pizza.

(Parèntesi suburenc)

Zombies rising!

(Parèntesi Jim Jarmusch 1 - Mercè 0)

Jo no sóc la Mercè i tampoc no sóc a Barcelona. Aquests dies, ja se sap, sempre hi fa molt mal temps. (PD. Per cert, ja ens agradaria que Woody Allen hagués rodat Barcelona com Jim Jarmusch filma Madrid al seu últim film "Los límites del control").

Exin Albergs

L'Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat s'allotja a la sumptuosa mansió que va ser propietat de Josepa Marsans, de la Banca Marsans de tota la vida. L'edifici de dins llueix una decoració entre modernista i d'aires moriscos. La curiosa entrada sembla una construcció d'Exin Castillos, cosina germana de la caserna del Bruc. En fou l'arquitecte el també polític Juli Marial i Tey (que en la web oficial de l'alberg surt esmentat erròniament com a Juli Mariné).

I si la repetim de bell nou?

Xiulades a tort i a dret de gent de tot tipus a grups de tota mena, l'IC cagant-la amb el tema Noa fins al punt que ell mateixos se'n van adonar però ja no es podien tirar enrera, la cançó espantosa i enganxifosa de La vida és bella, l'ambaixador d'Israel que es creu que pot llançar acusacions d'antisemitisme i terrorisme com si fossin caramels de reis, la Dharma que són com la versió musical de la condemna de l'etern retorn, el Laporta xupant càmera, TVC disculpant-se per no sé què coi de la imitació del President, (no ho vaig comprovar així que no sé si aquest any els de la CAJEI han tornat a empastifar el patrimoni del país, Santa Maria del Mar i rodalies, amb pintades estúpides), i el pitjor de tot... els coloms s'han cagat sobre el pobre ruquet que cada any posem al balcó!
La Diada d'aquest any, i si la repetim de bell nou?

Turistofòbia

Un titular d'un article d'opinió del diari El Pais d'avui, "Tourist=Terrorist", m'ha recordat una foto que vaig fer al cantó de la casa okupada de Sant Josep de la Muntanya. He clicat cap al text tot esperant, no sé per què, que Rafael Argullol compartís el sentiment que a mi em va provocar aquesta pintada: repugnància davant una equivalència tan demagògica. M'he trobat, un cop més, un text d'algú a qui se li considera un mínim de criteri intel·lectual justificant, que no denunciant, la fòbia més de moda entre barcelonins i barcelonines de totes les edats, barris, tendències polítiques i situacions socials: l'odi al turista. La turistofòbia, como totes les fòbies, és indiscriminada i irracional. Així que no val buscar-li justificacions (que no tenen res a veure amb ser crítics amb el model de relació amb el negoci turístic que ha desenvolupat la nostra ciutat). Seria com intentar justificar la xenofòbia (de fet, la turistofòbia no deixa de ser un subgènere de la xenofòbia), el racisme, l'homofòbia, la misogínia, l'antisemitisme, el classisme o, ja posats, la catalonofòbia. Per què algú que probablement posaria el crit al cel si veiés una pintada que proclamés "immigrant=terrorist" no té cap problema a firmar aquesta? Per què algú que no toleraria una pintada, posem-hi, al País Basc que digués "Spain=terrorist", li acaba mig donant la raó a aquesta? Coi, que el tema del terrorisme no és per frivolitzar-hi, sisplau. He de confessar que n'estic farta, molt farta, de la turistofòbia, sobretot quan la llegeixo en articles d'opinió de tants diaris... També no deixa de ser una manera de trobar un boc expiatori, un culpable fàcil d'una degradació urbana que té múltiples responsables...
Jo no sóc la Mercè i m'agrada fer la turista a Barcelona.

Barcelona torna a bategar

(La foto no mostra com batega de veritat: un 10 a qui va posar aquest "cache" just al semàfor intermitent).

"Get Drunk Cheap"

Sense comentaris...

I això què coi és?

Encara queden uns quants d'aquests armaris de ferro plantats al terra de Barcelona. En principi no tenia massa clar quina era la seva funció però n'he tret l'aigua clara gràcies a un post del Fòrum de Transport Català: això és probablement una antiga caixa de la xarxa de tramvies. Aquesta es troba al capdavall de Roger de Flor però al Fòrum de Transport Català podreu trobar un mapa amb totes les que han localitzat ells!

perdoni, la parada de metro més propera?

Molts barris de Barcelona s'han cansat de reivindicar l'arribada del Metro. En alguns fins i tot van construir parades o indicadors falsos per senyalar els llocs per on calia que passés el suburbà. Com aquesta senyal que encara perviu a Ciutat Meridiana, on ja hi arriba la L11, també se'n van aixecar al Carmel (que encara estan esperant), la plaça Karl Marx o Torre Baró. I si no ho van fer, també n'haguessin pogut construir a la Zona Franca o el Bon Pastor...

De torre de les aigües a mirador

La va dissenyar en Pere Falquès, aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, per encàrrec de la companyia Aguas del Besós, que volia explotar les aigües d'aquest riu per distribuir-les al Poblenou. Però potabilitzar el líquid va resultar una empresa gens rendible, així que, després de canviar de mans un parell de cops, la torre va passar a formar part de les instal·lacions de Can Girona. Una placa col·locada el 2001 sobre els maons de la torre recorda les persones que van treballar en aquesta empresa, també coneguda com a Macosa, que va marcar el paisatge industrial del barri fins a 1993. Ara aquesta torre de les aigües està a l'espera de la rehabilitació que ha de dur a terme l'ajuntament per reconvertir-la en equipaments del barri i mirador. Esperem que també posin a l'hora el petit i auster rellotge que es veu al final de l'escala exterior.

El peix gran...

Si te'l trobes sense saber-ne la història, impacta més. Al carrer del Santuari, sota una de les esglésies més lletges de la ciutat, algú ha pintat un enorme tauró conformat de bitllets de 100 euros. Tot i l'evident metàfora, la cosa funciona. Per on està situat, per ser a la vegada tan simple i tan gegantí, per haver jugat molt intel·ligentment amb les antigues pintades del mur, amb aquella del PCC a punt de desaparèixer entre les mandíbules de l'esqual. Reconec que saber-ne l'origen per mi li ha tret part de l'encant. El tauró del Carmel és un grafit "autoritzat per l'Ajuntament" i realitzat en el marc del darrer festival The Influencers que té lloc al CCCB i que es defineix com "una investigación sobre la trasformación de las ideas, enfocada a prácticas creativas que desarrollan armas no convencionales de comunicación de masas". N'és l'autor l'italià BLU, un dels "street artists" (?) més reconeguts a nivell internacional, d'aquells que ja conviden als Museus d'Arts Modern...
Per cert, molt bo el making of oficial (més interessant que els exemples habituals d'aquest format) que es va fer de la setmana de treball de BLU:

La resurrecció del Velódromo

S'ha fet esperar. En una entrada del març de 2008 anunciàvem la reobertura del Velódromo per l'estiu d'aquell mateix any, però no ha estat fins el juliol d'aquest 2009 que el mític bar del carrer Muntaner no ha tornat a aixecar la persiana. En el tastet del local que Moritz ens va oferir abans de l'obertura definitiva, vam poder comprovar com la restauració s'ha efectuat, segons el promès, amb una fidelitat a l'estructura, mobiliari i aroma originals digne de lloança. Ara només cal tornar-lo a omplir com abans i enyorar que no s'hagin dut a terme altres recuperacions com aquesta a Barcelona, ciutat que ha perdut els seus cafès clàssics com poques altres...

Creueta, ni més ni menys

No és gran cosa la Creu que et trobes al capdamunt del Turó de la Creueta del Coll. No sé si va ser abans la creueta que va acabar batejant el turó o el nom del turó va portar a col·locar-hi una creu que s'adigués amb la denominació. Els encontorns tampoc no estan massa cuidats (tot i que el dia que hi vaig pujar hi havia un senyor segant les males herbes!) i sobta trobar allà dalt, a tocar, una casa d'aquestes autoconstruïdes. Impressiona la vista, sobretot del propi turó amb la queixalada que va suposar la pedrera. El Turó de la Creueta del Coll es pot visitar en una ruta pels sis turons, un dels vuit itineraris que es proposen per conèixer Barcelona a peu al Time Out Barcelona d'aquesta setmana.

Els aqüeductes a Torre Baró

Un, més fàcil de trobar, al petit Parc d'Apolo. L'altre apareix quasi per sorpresa en un revolt del carrer Palau-Solità. Dos trams d'aqüeducte del segle XIX mig amagats a Torre Baró i cosins germans dels dos trams que també quede a Ciutat Meridiana. Dues bones excuses per emprendre una ruta pels antics camins de l'aigua, del Rec Comtal a les antigues Cases de les Aigües, un dels vuit itineraris que es proposen per conèixer Barcelona a peu al Time Out Barcelona d'aquesta setmana.

Homenatge gracienc a Le Corbusier

Què hi fa aquest Modulor pintat a una paret mitgera de Travessera de Gràcia? En la tradició de Vitruvi i Leonardo da Vinci, Le Corbusier va intentar crear un cànon de proporcions humanes que li servís per aplicar als seus dissenys, i així arribar a assolir el seu gran objectiu d'aconseguir una arquitectura de mida humana. El Modulor, per exemple, va servir de base per la Cité Radieuse de Marsella, un dels projectes més aconseguits de l'arquitecta francès. Si aneu de visita a la Cité Radieuse veureu la representació del Modulor al vestíbul per manifestar que l'edifici es va construïr tot seguint aquesta regla antropomètrica. Però a Gràcia, què hi fa un Modulor?

De tallers a guarderies

Actualizació del 29/07/2011
Les naus són obra de Modest Fei i Estrada, el principal arquitecte de Sants, que les va construïr per als germans Climent el 1925.

Que boniques aquestes dues naus d'obra vista que es troben al carrer Comtes de Bell-lloc, una tapiada a l'espera que alguna empresa o institució li torni a donar vida, i l'altra reconvertida en un aparcament lúdic de quitxalla. No he aconseguit trobar qui va ser el seu arquitecte, només que va allotjar fa anys els tallers de l'empresa Volquetes Ibáñez.

L'ou com balla..., ar!

Per Corpus Christi molts patis de Ciutat Vella i alguns de l'Eixample que normalment resten tancats obren les seves portes al públic. Enguany també ho ha fet el pati de Capitania General que ocupa les dependències de l'antic convent de la Mercè (Mare de Déu sempre procliu als combatents). La font del claustre de Capitania no té sortidor vertical com les de la Catedral, el Museu Marès, el Palau del Lloctinent, l'Ateneu o l'Acadèmia de les Bones Lletres, així que no es pot fer ballar l'ou. El que no ha impedit que els inquilins de l'antic convent fessin les seves aportacions pròpies i personals a la tradició. A la font flotaven ous pintats amb colors i formes de tot tipus: des de figures dels Simpsons a soldats en situació similar a la dels ous. Per cert, llàstima que no es pugui visitar més sovint aquest bonic claustre del segle XVII...

Hi ha església nova a la ciutat

L'ampliació del Palau de la Música a principis de segle va comportar que anés a terra l'Església de Sant Francesc de Pàola que hi havia al cantó (i de la qual no he estat capaç de trobar cap foto). L'arquebisbat va demanar a canvi que se'ls hi atorgués un altre espai per traslladar la parròquia. La nova església de Sant Francesc de Pàola, dissenyada per Tomás Ivars & Guillermo Maluenda, va entrar en funcionament fa pocs mesos a Diagonal Mar. El seu estil s'ha adequat a aquesta arquitectura del segle XXI que desprèn tota la zona. Crida l'atenció l'immens plafó metàl·lic que s'erigeix per sobre la porta, on s'hi poden llegir frases religioses vàries (he identificat alguna benaurança, com a molt) si hi passa la llum...

Un altre triomf esportiu català

El de l'USAP de Perpinyà que s'ha proclamat guanyador de la Lliga francesa de Rugbi. A l'Avinguda Mistral trobem l'Escola de Rugbi de l'USAP Barcelona, un acord entre el club nord-català i l'històric BUC.

Gaudí autoconstruït

Als voltants del Turó de la Rovira es troben moltes cases autoconstruïdes. Als carrers Mühlberg, Turó de la Rovira, Marià Labernia... l'urbanització va ser improvitzada però amb els anys els veïns han aconseguit fer seva una zona de barri que no estava preparada per acollir-los. Als voltants del Turó de la Rovita trobem possiblement les millors vistes de la ciutat: tot el litoral marí però també tots els barris al peu del Tibidabo. Als voltants del Turó de la Rovira trobem cases com aquesta, un edifici construït tot imitant algunes tècniques gaudinianes com l´'ús del trencadís... Aquest edifici és també la seu de l'Associació de Veïns del Turó de la Rovira que s'enfronta a l'Ajuntament pel projecte del Parc dels Tres Turons que té previst expropiar la majoria de les seves cases per fer-hi una "zona verda". Un cop més l'Ajuntament sembla no trobar el punt intermedi entre haver menystingut durant dècades un barri al qual li han mancat moltes infraestructures i de sobte voler arreglar-ho tot perquè els barcelonins "facin seva" aquesta zona de forma que ara hi sobren els que hi han viscut tota la vida. Realment molesten aquests veïns? Sincerament, val la pena fer el passeig fins al Turó de la Rovira ara, on encara no tot ha estat excessivament arrenjat, hi ha vida de barri, una tranquilitat envejable, racons increÏbles i, com deia una veïna en un reportatge de TVC, això no s'ha transformat en un parc oficial "perquè hi portin a passejar i cagar els gossos".

La riera de Barcelona

Potser no arriba a l'encant de qualsevol riera de poble de La Selva, per exemple, però déu n'hi do que bonic que ha quedat el Rec Comtal d'ençà el seu arranjament. Només el trobem descobert a Vallbona, a pocs metres de la mina on neix a Montcada i Reixach, i l'aïllament del barri li permet que es mantingui com un racó tranquil on els ànecs es pasegen sense por que algú se'ls emporti per tirar-los a la cassola. Fins i tot un veí generós ha col·locat un cartell que resa "Se acepta pan para los patos" (sic) del qual penja la bossa recol·lectora just per sobre d'una menjadora. Queda pendent acabar d'arreglar un parell de pontets, que estan inutilitzats per unes tanques sense que quedi clar quan s'acabaran les tasques de millora... Perfecte per un pasejada fresca ara que arriba l'estiu...

Canaletes també per a quatre gats

Literalment, quatre gats. Perquè no tot han de ser celebracions multitudinàries blaugranes, la nit del diumenge dia 30 quatre afeccionats asturians, quatre, celebraven a Canaletes els triomfs dels seus equips a la lliga: l'Sporting de Xixón ha aconseguit manter-se a primera divisió i l'Oviedo pujar a segona B... Es veu que n'hi havia dos de cada equip i això que tradicionalment els de Xixón i els d'Oviedo es porten com el gat i el gos. Però a Canaletes han sumat forces...

Roma a Barcelona

Les quatre columnes corínties del Temple d'August o Temple d'Hèrcules, aixecat al capdamunt del Mont Tàber, són el principal vestigi de la Barcino romana. Tres d'elles van romandre integrades a l'estructura de l'edifici gòtic que allotja actualment el Centre Excursionista de Catalunya durant segles, fins que a principis del segle XX es van dur a terme els treballs, comandats per Lluís Domènech i Montaner, per alliberar-les. La quarta columna no es trobava originàriament aquí sinó també aprofitada en un edifici del carrer Llibreteria. D'allà va passar a la plaça del Rei i a mitjans del segle XX es va retrobar amb les seves germanes al carrer Paradís encara que en una alineació que no era exactament la seva original. Tinc especial devoció per aquest racó insòlit. Crec que les quatre columnes a l'aire lliure no lluïrien tant com en aquest emplaçament tancat, amb aquesta il·luminació verdosa que els hi dóna un àura misteriosa. És com si entressis en una cambra secreta que et du a un altre temps... Josep Vilaseca s'hi va inspirar per construir el misteriós templet del carrer Bailèn.

(Parèntesi cannoise)

Del 13 al 25 de maig jo no sóc la mercè i no sóc tampoc a Barcelona.

Què s'amaga rera aquesta porta?

Creu invertida, un críptic medalló esfèric, porta pintada de negra després d'una reixa vermella... Què s'amaga rera aquesta porta d'una casa del carrer de la Muntanya...?

Carabassa, Maryland o SaFa?

Ara és una de les escoles privades i religioses més conegudes del districte d'Horta, la Sagrada Família o SaFa. Però fins que la congregació Hermanos de la Sagrada Familia va comprar l'edifici a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, aquest edifici neoclàssic era conegut com Can Carabassa, una de les masies o cases pairals al voltant de les quals es van vertebrar el barri de La Font d'en Fargues. Encara va tenir un tercer nom, Villa Maryland. Així la van batejar els avis materns de l'escriptora Carmen Kurtz, que en van ser propietaris i volien recordar l'estat nord-americà on havia nascut l'àvia. La literata evoca els seus estius d'infantesa en els paradisíacs jardins de Can Carabassa a la seva primera novel·la, Duermen bajo las aguas.

La sortida fantasma de Clot-Aragó

Cal endinsar-se fins al final de l'andana de l'estació de RENFE del Clot-Aragó. Les escales mecàniques estan inutilitzades i tapades, però res impideix pujar pels graons convencionals. Els fluorescents il·luminen uns passadissos plens de pintades, basses, pixums i grafits. Tot plegat té cert aspecte de film de ciència-ficció postapocalíptic. Unes escales duen a una sortida al carrer tapiada. És un altre dels petits racons fantasmes que ens reserven els transports subterranis de la nostra ciutat...