Alfil o torre d'aigua? (o quan els altres contesten II)

Fa més d'un any que aquesta foto reposava a l'arxiu després que busqués, infructuosament, informació sobre què devia ser aquesta mena d'"alfil" gegant que m'havia trobat de forma inesperada tot passejant per Vilapicina. No fa gaire en Miquel va penjar la resposta al seu blog Tot Barcelona. Aquesta torre d'aigua (no entenc com no hi havia caigut) és la quarta que es va construir per distribuir l'aigua de la mina de can Travi. Les altres tres que, al contrari d'aquesta, són de maó vist, també s'han restaurant en els darrers anys. Un dia n'haurem de seguir la ruta.

Restes fantasmes de l'altre funicular de Montjuïc (o quan els altres contesten)

Acumulo moltes fotos: algunes només esperen que trobi temps per penjar-les al blog, altres resten arraconades perquè no he trobat què dir o explicar sobre elles. Excepcionalment, alguna d'aquestes troben un motiu per sortir a la llum quan en descobreixo informació en un altre blog. Vaig fer aquesta foto a Montjuïc fa mesos sense saber què coi estava enfocant i me'n vaig oblidar. Fins que l'altre dia vaig llegir aquest post on trobava resposta a què era allò: http://barcelofilia.blogspot.com/2010/12/funicular-al-palau-nacional-de-montjuic.html
No tenia ni idea que a Montjuïc, durant l'Exposició Universal del 29, havia existit un altre funicular que portava només fins al Palau Nacional i m'ha fet gràcia haver-ne fotografiat les restes sense saber-ho. Un dels descobriments d'aquest any!
PD. També en Miquel des de Tot Barcelona li va dedicar una entrada molt informativa!

L'estel de Betlem

L'església barroca de Betlem a la Rambla està coronada per un estel que llueix sobretot els dies de cel clar. Un guarniment més bonic que la majoria dels que col·loquen per carrers i botigues...
Bon Nadal!

On bevien els cavalls

El restaurant Abrevadero del carrer Vila i Vilà del Poble-Sec deu el seu nom a l'abeurador que fa dècades assadollava els cavalls transportistes. De fet, el restaurant havia funcionat com una de tantes fondes que allotjaven els viatjants que entraven i sortien de la ciutat abans que es popularitzessin els cotxes. Mentre els homes treien el ventre de pena a dins el local, les bèsties que tiraven dels carros calmaven la set en abeuradors com aquest just situat davant la fonda. Aquest data del segle XIX, és un dels pocs que queda a la ciutat, i fa un parell d'anys va ser restaurat per l'Ajuntament, tot i que, com es veu a la foto, hi ha persones que s'entesten a tornar-lo a malmetre. La seva localització respon a que aquest carrer era un dels de més trànsits pels transportistes que es dirigien al port.

On es feien els discos

En un passeig per Sant Adrià Nord vaig descobrir un dels edificis fabrils més bonics de la zona metropolitana de Barcelona, l'antiga fàbrica Polydor (o Polidor) ara reconvertida en un centre cultural per a joves (a la dreta de la foto). Aquí s'hi van fabricar discos durant dècades, fins que l'edifici va quedar abandonat i en ja en le segle XXI es va reformar per donar-li l'ús actual. La renovació no s'ha aturat, el complex esportiu de que apareix a l'esquerra s'ha d'enderrocar i construir de nou, de manera que, esperem, no oculti l'austera bellesa d'un perfecte exemple de racionalisme arquitectònic. No he trobat enlloc el nom de l'arquitecte. El Polydor i Sant Adrià Nord protagonitzen, entre d'altres, el reportatge sobre la perifèria de Barcelona que apareix al Time Out Barcelona (que no al Time Out Cultura) a propòsit de l'estrena de Biutiful.

Volem cobrar

Jo no sóc la Mercè i no he actualitzat el blog en més d'un mes, pel que demano disculpes. De vegades, una va tant apretada que no arriba ni a això... És en aquests moments en què una frase com la que va deixar anar l'encara president de la patronal espanyola Gerardo Díaz Ferran tot afirmant que per sortir de la crisi, els treballadors hem de "trabajar más y, desgraciadamente, ganar menos", et toca particulament, i no cal especificar què. De fet jo me'n vaig enrecordar, entre d'altres coses, d'aquesta foto que havia pres a l'agència de viatges Marsans que hi ha a la Rambla...

Pompeu Fabra no anava de bodegues

El diccionari només accepta la paraula bodega per referir-se al celler d'un vaixell. Tanmateix a Barcelona n'hi ha que anem de xiringuitos i de bodegues. Un celler, per servidora, es refereix a la cooperativa vinícola, el lloc de la casa on es guarden les ampolles o, en general, a qualsevol magatzem de vi. Però em costa molt anomenar celler a aquests establiments on es ven i serveix vi que encara resisteixen a la ciutat. Com aquest tan bonic del carrer del Clot. Al Time Out n'hem escollit 18. Ho són tots els que surten, però no hi surten tots els que són, ai. Em comentava una amiga que, al contrari del que havia passat amb cafès i bars antics, les bodegues aguantaven molt més a Barcelona que a Madrid. Que així continuï...

Les (pen)últimes cases barates

Com el llogarret de l’Astèrix, la Colònia Castells ha resistit amb les seves modestes i petites cases blanques amagades entre estrets passatges a la progressiva invasió d’opulents edificis i grans centres comercials que afecta Les Corts. Però la menuda colònia fa mesos que viu una llarga agonia mentre es reubica els seus inquilins. El col·lectiu Salvem la Colònia Castells intenta parar la destrucció d’aquest indret singular a Barcelona i en els darrers anys, mentre es tapiaven algunes cases, ells n’han pintat i arranjat altres a més de revifar la Festa Major pròpia... (extracte del text publicat al Time Out Barcelona del 25 d'agost dins l'article dedicat a la Barcelona a punt de desaparèixer).

(Parèntesi Madrid 1- Barcelona 0)

Un tanto a favor de Madrid pel que fa a la recuperació d'estacions fantasma de metro. Exemplar la restauració que ha fet el Metro de la capital d'Espanya de la mítica estació abandonada de Chamberí (la que sortia a 'Barrio' de Fernando León de Aranoa). L'han convertit en un petit museu que permet endinsar-se en l'atmòsfera del subterrani de fa dècades: han arreglat i mantigut tal i com eren anuncis i marquesines, mobiliari i cartells, fins i tot els avisos en paper enganxats a la pared! La il·luminació també és tènue com llavors i com que, almenys la dia que la vam visitar, no hi ha gaire fent, tot plegat manté un ambient fatasmagòric sobretot quan estàs sol a l'andana veint passar trens que no s'aturen a la teva estació.
(En un matx entre les ciutats Madrid també golejaria en qüestió de:
· la simpatia i professionalitat dels cambrers,
· la capacitat per mantenir els bars, cafès i bodegues de tota la vida, aquí no hem aguantat ni el Zurich i allà tenen "zurichs" a grapats,
· el bon gust de l'aigua de l'aixeta
· la calor més seca
· l'evident oferta museística
· l'evident oferta de transport públic
· la menor concentració (que no quantitat) de turistes, gràcies al fet de no disposar d'un centre històric tan marcat i petit com el nostre
·la vida al carrer per part de gent de tot tipus i totes les edats...

Barcelona podria remuntar en temes de:
· arquitectura en tots els sentits (ai, com es troba a faltar el gòtic i com sobren tots els corrents historicistes i les còpies a l'arquitectura francesa); potser només tenim a envejar el dissenys dels cinemes històrics...
· la mida humana de la ciutat (les capitals d'antics imperis de vegades se't cauen una mica a sobre amb les seves avingudes imponents, la Gran Via sembla segons com el decorat d'Origen, o els edificis megalòmens, el Palau Reial deu ser l'edifici més lleig de l'Europa occidental després del Palau de Justícia que va fer construir Leopold I a Brussel·les)
· el mar (ai, pobre Manzanares)...
)

Racionalisme a Vallcarca

A partir de la guerra civil, Ricardo de Churruca y Dotres apareixia sovint als papers pels seus negocis com a empresari, pels seus cognoms de sang i pels cognoms de la seva esposa, una tal Colón de Carvajal. No sabem si el senyor Churruca trobava a faltar que algú se'n recordés d'ell com un dels fundadors del GATCPAC i com a responsable d'alguns dels exemples d'arquitectura racionalista a Barcelona, com aquest edifici a la Plaça Mons que data de 1931-1934. Se'l coneix com a Casa Barangé, com un altre habitatge signat per Duran i Reynals a Pedralbes.

L'última sessió

Amb tot l'enrenou al voltant de la prohibició dels toros (mai tinc clar com es diuen les "corridas" en català) el tancament del Cinema Rex, del qual me'n vaig assabentar per un article a La Vanguardia, passa totalment desapercebut. Entre els circuits cinèfils ja fa temps que es comentava. L'empresa Balañá tenia previst tancar-lo en un breu termini de temps: la suposada davallada en l'assistència als cinemes (les dades oficials diuen el contrari, però els exhibidors ho oculten), la crisi de les sales úniques (um, un edifici sense pisos en mig de la Gran Via, quin espai més desaprofitat) i la propera obertura d'uns multisales al complex de les Arenes ratificaven la sentència de mort del Rex. Llàstima, per mi és el cinema més bonic de Barcelona amb el Club Coliseum, els dos decorats pel mateix dissenyador, Antoni Bonamusa. Sempre m'ha estranyat el menysteniment cap a aquest tipus de sales per part d'una ciutat que s'enorgulleix tant, tant i tant de ser capdavantera en el disseny. El Rex era una meravella: amb els seus llums globus blancs, les portes i l'interior vermell, el llautó (crec) rematant tots els elements decoratius, l'encantador taulell del petit bar... si no l'haguessin deixat decaure es podria considerar una petita joia de Barcelona, el típic cinema que te'l trobes a Nova York i et sembla que has fet la troballa de l'any... en fi... Els cinemes pateixen el mateix menyspreu per part de les elits culturals pel seu continent que pel seu contingut...
Per cert, la relació entre sales de cinema i toros no és tant casual. En aquest mateix blog ja ho vaig relacionar en una entrada, i no oblidem que la Monumental i el Rex estan gestionats per la mateixa empresa.

PD. L'última sessió del Rex no és la de la foto, feta de fa temps...

Clot modernista

Edifici a la Meridiana amb Corunya del qual no he trobat més informació.

El gat bibliòfil

Amoinada estava qui no és la Mercè perquè els darrers cops que havia passat davant de la lliberia de vell del carrer Banys Nous no haviar arribat a veure-hi un dels gats més carismàtics de la ciutat. Però aquesta setmana, amb la botiga ja tancada, va aconseguir veure més enllà de l'aparador el simpàtic felí, com sempre atent i vigilant els llibres que ja fa anys parlaven sobre Barcelona...

10-J 2010

Secessionisme a Vallvidrera? (Actualitzat)

Actualització II: ai, un altre cop entre dubtes. A Tot Barcelona, en Miquel també treu una entrada sobre aquesta casa. Ell va poder parlar amb el propietari in situ i li va donar el nom d'un altre arquitecte...

Actualització: la Mireia Grau, propiètaria de la finca, ens informa des dels comentaris que l'edifici és obra de Bonaventura Conill, l'arquitecte que ha deixat més petja a Vallvidrera. També són seves la preciosa estació del Funicular i aquella casa que fa cantonada al carrer de l'Església (de la qual precisament es comenta a Patrimoni Arquitectònic que té elements d'estil secessionista. N'he de penjar fotos. Aquesta casa, però, no apareix a la web de l'ajuntament de Patrimoni...

Text del 30/04/2010
El passat 13 de març els veïns de Vallvidrera participaven en una consulta on es preguntava "Creus que un govern des de la muntanya milloraria la gestió i els serveis de Collserola?". Hi va participar un 38,65% del cens del qual un 98,5 % es va decantar pel sí. No crec que la pregunta permeti afirmar rotundament que una bona part dels habitants de Vallvidrera vulguin independentizar-se de Barcelona però sí que els resultats manifesten el gran descontetament d'un barri amb necessitats específiques que se sent abandonat pel consistori municipal. L'Associació de Veïns de Vallvidrera us n'informarà millor que jo...
Perquè a Vallvidrera vaig trobar un altre tipus de Secessionisme que no he pogut ratificar de cap manera (en una recerca ràpida i només on-line). Entre el camí del Pantà i Santa Maria s'albira entre el boscatge una bonica casa el disseny de la qual recorda algun dels corrents modernistes centre-europeus que s'allunyaven de les floritures i el sobrecarregament decoratiu i apostaven per les línees sòbries, com és el cas del Secessionisme Vienès. Però la veritat és que no tinc ni idea de qui va ser l'arquitecte o a quina època es va construir... Qualsevol pista serà benvinguda.

Negre sobre quatribarrat

El divendres 9 de juliol vaig descobrir que al carrer Petritxol havien penjat tot de banderes catalanes amb crespons negres. No sé des de quan hi són ni qui ha decidit col·locar-les (l'associació de veïns del carrer?)... sí que espero que no hi hagin de romandre gaire temps.

Antic Hotel Ideal

Fa un segle, Tibidabo, Vallvidrera i bona part de Collserola es van convertir en una localització cobejada pels hotels de luxe: n'hi massa a prop ni massa lluny de la ciutat, permetien que els burgesos barcelonins s'esbargissin sense quasi moure's de casa. Alguns d'aquells hotels han desaparegut, com el Panorama o el del Casino de l'Arrabassada del qual encara se'n poden veure les runes; altres, com el de la Florida, ha resorgit de les seves cendres; i alguns més han transformat els seus usos. Entre aquests darrers, el de Vallvidrera, on es va concentrar el Barça durant llargues temporades i ara funciona com a residència per a la tercera edat; i l'Ideal Pavillon, mig amagat a la poc transitada carretera de Barcelona a Vallvidrera, que actualment és una residència particular. Per l'Ideal Pavillon passa una de les rutes proposades a Time Out Barcelona en el petit reportatge de Passejades cap al cel. I el Blog de FotosdeBarcelona acaba de penjar un vídeo que n'explica molt detalladament la història.

Una cervesa a ca la sergidora

A la ruta la Ciutat Vella oculta de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, s'esmenta un dels passatges més interessants de Barcelona, el de les Manufactures o de la Indústria, on hi sobreviu el bar Marulo, ara reformat. El bar ha aprofitat diverses botiguetes del passatge en desús, com l'antic quiosc de revistes i de la "zurcidora" que es veu a la foto, per crear una mena de reservats on fer una cervesa.

Antic camí de València

Aquest cop el títol de l'entrada és literal: aquest és el nom del passatge de la foto, situat al desconegut barri de la Satalia. Aroma de poble a la Barcelona del segle XXI. Més informació al primer Time Out de juliol, a la ruta el Montjuïc més natural dins l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

(Cartell de) carrer autoconstruït

Al barri de les Roquetes estan tan acostumats a l'autosuficiència, des de construïr-se les cases a muntar-se ells mateixos les infraestructures, que fins i tot sembla que es dissenyen les plaques pels carrers. La senyora Eulàlia Briquets era la propietària dels terrenys on es va aixecar el barri... Per aquest carrer es pot passar si es fa la ruta 'El castell fantasma' de l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel.

El submarí sota la sorra

Entre el Parc de les Aigües i la Plaça de la Font Castellana, als jardins d'Hiroshima, navega sota la sorra aquest submarí dissenyat per Josep Maria Riera i Aragó, artista que té debilitat pels mitjans de transport: també ha esculpit avions, zepellins o barques. Més informació a l'especial A peu per Barcelona: Passejades cap al cel, dins la ruta 'El cor verd de Barcelona'.

(La Barcelona de "Biutiful")

Parèntesi dins del parèntesi per parlar de l'única pel·lícula del Festival de Canes rodada a Barcelona: Biutiful d'Alejandro González Iñárritu. Si Woody Allen ens mostrava quasi exclussivament la Barcelona de postal turística, el cineasta mexicà es decanta per enquadrar només la Barcelona (i rodalies) de la immigració i la misèria. Alguns plànols generals recurs amb la Sagrada Família, la torre Agbar o la panoràmica que es veu des del Turó de la Rovira s'alternen amb les imatges d'una Barcelona metropolina de barri. Moltes de les escenes es van filmar en el barri de la Salut de Badalona i un enquadre referent és el d'uns tallers industrials amb les tres xemeneies de Sant Adrià al fons. També s'identifiquen fàcilment localitzacions de Barcelona com l'escola al cantó de Sant Pau del Camp, l'església amb l'escena marinera pintada a la façana de la Barceloneta, molts espais del Barri Gòtic, Rambla inclosa, on té lloc una redada contra els "manteros" (en Saura quedarà content amb la imatge de violència que es dóna dels Mossos), el Peix del Carmel, el cementiri de Montjuïc, la platja de Sant Sebastià i tot el litoral, i l'estació de França. Encara que aquest no és un blog de comentari cinematogràfic, no em puc estar de dir que Biutiful possiblement sigui de les pitjors i més odiables pel·lícules que he vist a la meva vida.

Foto: Alejandro González Iñárritu rodant a la Plaça Reial (crèdit foto: Festival de Cannes).

(Parèntesi canenc 2010)

Que podré votar nul al referèndum sobre la Diagonal?

Entre les polèmiques al voltant del referèndum sobre el futur de la Diagonal, no n'he llegit cap que m'aclarís si es podrà votar en blanc (que no seria el mateix que escollir l'opció C) o votar nul, sobretot si, com servidora, has de votar online per ser-te impossible fer-ho físicament. Tot i que els organitzadors de consultes solen menystenir aquests tipus de vots, jo crec que tenen una gran força democràtica. I això que votar nul no deixa de resultar contradictori: de fet, no és una opció activa, sinó que es tracta de "provocar" que els organitzadors invalidin el teu vot per raons ics. Són uns altres els que acaben considerant que el teu vot no és vàlid. Però és l'única manera de fer palès que creus que el teu vot no serveix de res, que consideres que aquella convocatòria té quelcom de farsa o d'inútil, que tens certa sensació que et prenen el pèl, però que tanmateix vols que en quedi constància perquè sí que creus en la participació ciutadana en les decisions sobre el futur de la ciutat... De fet, és vàlid un procés de votació si no hi ha la possibilitat que un vot sigui considerat nul?

PD. Mural de formigó policromat de Josep Maria Subirachs situat en una de les entrades de la parada de Metro de Diagonal L5, 1969.

Barcelona és romàntica?

M'he estat fent aquesta pregunta aquests darrers dies. Al contrari que París, Roma, Londres o Nova York, Barcelona té molt poca ficció romàntica associada. Les pel·lícules o llibres que prenen la ciutat com a escenari no es decanten precisament per històries de color de rosa. I quan tracten l'amor, ho fan sempre amb un punt de desencant o amargor... Tanmanteix, déu n'hi do la de racons romàntics que amaga la ciutat. A Time Out n'hem escollit una dotzena. De fet, n'hem trobat tants que fins i tot alguns com aquest templet de Susanna al bany de Théophile Eugène als Jardins de Joan Maragall ha quedat fora.

Sant Jordi segons Subirachs #1

El relleu de Sant Jordi-Teseu a la Generalitat, la gran escultura de Sant Jordi a la Sagrada Família, aquesta porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent que abans allotjava l'Arxiu de la Corona d'Aragó... A Josep Maria Subirachs li agrada el patró de Catalunya com a motiu escultòric i a les nostres institucions els hi va agradar durant molts anys Josep Maria Subirachs com a escultor... La porta es va instal·lar el 1975 a la bonica escala que enfila des del pati del Palau, sembla que abans hi havia una altra escultura de Sant Jordi...

La sala hipòstila que no és de Gaudí

La sala hipòstila (sala amb un sostre pla aguantat per columnes típica de l'arquitectura egícpcia) més coneguda de Barcelona és la del Park Güell que sosté la famosa gran plaça central. En trobem una altra de més petita i amagada als Jardins de Ca N'Altimira, recuperats a principis dels anys 90. Aquest insòlit espai que sembla en etern procés de restauració (al principi s'hi feien exposicions) dóna una mínima idea de l'extravagància que devien tenir els jardins al complert: es parla de grotes amagades i canals inundats d'aigua per navegar-hi amb barqueta. Ara amb prou feines queda l'entrada a la sala i la font amb la que formen una mica de placeta, els dos ponts i clapes de vegetació frondosa. La Vanguàrdia parlava fa un any d'una amputació més per tal de construir una estació de la L9 però no he trobat més informació sobre el tema.

L'ermita de l'altra patrona arraconada

A Santa Eulàlia l'ha salvat del menysteniment la seva tradició històrica, però la tercera patrona de Barcelona, Santa Madrona, sí que ha caigut en un oblit quasi absolut més enllà de la seva presència al nomenclàtor. Fins i tot la petita ermita a ella dedicada a Montjuïc està mig amagada i una reixa impedeix accedir-hi. Els veïns del Poble-Sec han recuperat celebrar-hi un aplec, tot i que no té lloc el dia de la santa, el 15 de març, sinó més endavant, quan el temps convida a pujar a Montjuïc i fer un dinar a l'aire lliure. La tradició diu que la màrtir Madrona va arribar ja morta en un vaixell que una tormenta va portar fins al nostre port. Els barcelonins van entendre que la santa volia que les seves despulles descansessin aquí i li van construir un monestir a Montjuïc que va passar mil vicissituds. L'ermita actual en senyala l'emplaçament, però és de nova contrucció, del 1754, ja que l'original va ser destruida a la guerra de 1714. Huertas explica que a principis del segle XX la va comprar la família Peris Mencheta i es va restaurar. S'ha d'estar atent per entrar-hi ja que només s'obre per l'aplec. No sé si encara hi van les dones casadores a pregar-li, o la gent que vol que plogui, com antany. També és difícil trobar avui en dia noies que portin el nom de la copatrona. De coneguda a mi només em ve al cap la cineasta amateur Madronita Andreu, la filla del doctor Andreu a qui es va dedicar el documental "Un instante en la vida ajena", i que va morir el 1982. També es deia que amb Santa Madrona arribaven les primeres orenetes a la ciutat... I és que ella tampoc no és la Mercè.

Església pròspera

La parròquia de Santa Engràcia, construïda el 1928, no destaca per la seva bellesa arquitectònica. Tanmateix, aquesta església que va ser un dels primers edificis de la Prosperitat és tota una institució al barri. I no només per les seves tasques espirituals: la parròquia ha estat un element clau en les lluites veïnals que protagonitzen la història d'aquest racó de Nou Barris.

Un altre desconsol

L'estatua del Parc de la Ciutadella no és l'única rèplica del Desconsol de Josep Llimona (l'original està salvaguardat al MNAC) que podem trobar a la ciutat. A Capitania en tenen una còpia que es va col·locar l'any 1940, després de restaurar aquest antic convent transformat en caserna al final de la guerra civil. Si no m'erro, encara existeix una quarta versió al Museu de Montserrat.

Tampoc no és la Mercè, faltaria...

No és tan visible ni coneguda com la capella de la Baixada de Santa Eulàlia, però la patrona històrica de Barcelona té una altra fornícula en un altre carrer homònim, l'Arc o Volta de Santa Eulàlia. Aquí la figura està protegida per un vidre de robatoris com el que va protagonitzar la companya de la Baixada l'any passat, però ningú l'ha salvat dels empastifadors amb esprai. Diuen que a l'Arc hi havia la presó on va estar tancada i que per això el sol ja no vol iluminar aquest carrer excepte per la diada de la Santa...

Versió bilingüe

No havia vist mai una placa de carrer en versió bilingüe, amb el nom amb què es coneixia durant el franquisme i que es va popularitzar tant que fins i tot va donar nom a una orquestra, i el de tota la vida (o per ser exactes, des de 1423) que es va recuperar amb la democràcia. Un interessant vestigi d'alguna decisió salomònica, pel que fa al nomenclàtor, de la transició?

Jo no sóc la Merce i prefereixo la V.O. (subtitulada en català, si pot ser).

Totes les masies de Barcelona

Llegeixo a El Periódico que s'acaba de publicar un llibre que recull totes les masies de la ciutat: Masies de Barcelona, coeditat per l'Ajuntament i la Fundació Mas i Terra. Una referència bibliogràfica que caldrà afegir a les obres de consulta sobre la ciutat. Segur que s'hi troba informació de casalots com Can Querol a Horta, edifici del segle XVIII que va ser ocupat per la FAI durant la Guerra Civil i ara allotja una residència per a la tercera edat.

Rehabilitació, ja!

El cartell que penja de la Casa Tosquella sembla cosa de broma. Recorda que l'edifici és Patrimoni Arquitectònics però moltes de les lletres que ho enuncien han caigut i costa de llegir. La placa, per tant, està tan malmesa com la pròpia torre, construïda el 1906 per l'arquitecte Eduard Maria Balcells, que va treballar sobretot a Cerdanyola, Sant Cugat i altres municipis del Vallès. Ja el 1975 el Col·legi d'Arquitectes de la ciutat reclamava el seu arrenjament, en les mateixes dates que també es demanava que es protegís la porta i la reixa de la finca Miralles. Aquestes últimes, obres de Gaudí, s'han rehabilitat amb el temps. La Casa Tosquella segueix deteriorant-se, tot i la bellesa dels seus vitralls, persianes i ferros forjats. L'Associació de Veïns del Putget no es cansa de reclamar que es converteixi en dependència municipal com ha passat amb el altres xalets del districte, com la Casa Sagnier. Ara sembla que almenys se la miraran per evitar que es desplomi del tot quan es construeixi el túnel de la L9 que passa just per sota.