skip to main |
skip to sidebar
El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.
Darrera la façana que anuncia el Forn de la Concepció ja no s'hi troba la botiga d'antany. De fet, ni tan sols s'hi troba l'edifici d'antany, que es va enderrocar amb l'obligació de conservar la decoració modernista exterior de l'antiga 'Panadería de la Concepción'. El resultat té quelcom d'estrany, com si haguessin enganxat un pegat a l'antiga a un edifici nou. Però almenys han conservat una de les decoracions modernista de botiga més vistosa de la ciutat. La va firmar Josep Suñé el 1900 i es troba al carrer Girona 74. I no hi trobareu pa sinó una empresa de prevenció de recursos laborals.
La majoria d'edificis contruïts al tombant del segle XIX al XX presenten un ric mostrari de detalls a les façanes, que molt sovint passen desapercebuts a la mirada en pla general i ràpida del vianant. Com aquesta careta que presideix l'entrada d'un edifici situat al xamfrà entre Trafalgar i Méndez Núñez, un rostre desafiant que guarda la clau de la casa.
Qui no vam conèixer el paisatge de la desembocadura del Besòs abans de la construcció de la central tèrmica de FECSA ens hem acostumat al paisatge perfilat per les tres xemeneies sense cap mena de rancúnia. Probablement, l'horitzó fa cinquanta anys, quan encara no s'havia aixecat tot aquest complex de ciment, era molt més blau, transparent i bonic. Però les rares persones a qui ens fascina el paisatge industrial tant o més que el natural estem encantades que els ciutadans i ciutadanes de Sant Adrià del Besòs votessinn en referèndum a favor de la conservació d'aquests tres gegants que acompanyen en els viatges en tren cap al Maresme. Ara la qüestió és què es fa amb aquestes tres carcasses mastodòntiques. Els adriencs també han reflexionat sobre el tema.
Sembla que l'afany de recaptar diner a través de les multes per part de les institucions públiques és quelcom molt actual. Però pintades com aquesta que es troba als pòrtics del Passeig de Picasso demostra que les multes a qui no respecta la normativa cívica ja existien fa anys...
Darrera aquesta façana hi han viscut fins desembre del 2008 els joves presos de Barcelona. La presó de la Trinitat Vella va tancar a finals de l'any passat en un procés de remodelació que vol, per una part, recuperar aquest espai pel barri, i per l'altra, anar renovant els establiments penitenciaris catalans. Els joves tancats a la Trinitat van ser traslladats a la més nova presó de Quatre Camins i aquest mes s'han iniciat els treballs d'enderrocament d'aquest edifici que es va aixecar els anys seixanta com a presó de dones gestionada per les "Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey" que seguien les teories feixistes de psiquiatres de mal record com Vallejo Nájera que consideraven que les dones republicanes patien deformacions mentals per suposat molt pitjors que les dels homes amb les mateixes idees. Durant la democràcia la presó es va reconvertir per acollir els presos més joves que fins ara conviïen amb els adults i durant anys va formar el triumvirat penitenciari barceloní amb Wad Ras i la Model. Ara la Trinititat podrà reivindicar un nom de barri que per fi deixa de ser associacit quasi exclusivament a una presó.
Aquest lleó de pedra ara es troba al carrer Portal Nou però, com indica el panell informatiu situat a sota, va presidir durant anys la seu del Gremi dels Pellaires que es trobava al veí carrer dels petons, on hi ha gent que encara recorda les tines on s'adobaven les pells i omplenaven el barri d'aquella fortor tan difícil de soportar... El lleó era símbol d'altres gremis com demostren altres felins de pedra repartits per la ciutat...
En un exemplar de La Vanguardia de març de 1928 s'hi troba el següent anunci per paraules: "Rull. Loza sanitaria, Waters económicos, etc., etc. Salón de San Juan, 129 (junto a Arco de Triunfo)". En un del 1933 un altre anuncia la celebració del seu centenari! Crida molt més l'atenció aquest esgrafiat inmens a la seva antiga seu a l'antic Saló de San Joan i actual Passeig de Lluís Companys. En això l'empresa Roca no els ha pogut superar.
Al carrer Ortigosa, a tocar de la Via Laietana i just a sota del Xinatown de Trafalgar s'hi troben aquestes quatre naus que probablement van tenir un passat industrial i ara acullen botigues de roba. No queda constància del seu arquitecte o propietari. Llàstima, perquè són un bon exemple d'aquestes aplicacions més funcionals del modernisme que ara criden tímidament l'atenció en un carrer mig amagat del barri de Sant Pere.
Fa un parell d'anys una colla de ciutadans atents van posar el crit al cel en adonar-se que les obres del metro del Liceu havien fet desaparèixer les històriques baranes de ferro forjat de les boques. Després de veure durant uns quants mesos unes entrades construïdes en vidre, les baranes de ferro forjat s'han reinstal·lat. Afortunadament, perquè amb prou feines es poden trobar vestigis de l'estil modernista tardà amb què es va construir gran part del Metro de Barcelona. Apart de les baranes de Liceu, l'única entrada de la qual tinc constància que manté part del seu encant modernista és la d'Urquinaona a la Ronda de Sant Pere, encant de fet una mica forçat perquè aquesta estació es va inaugurar el 1932, quan aquest corrent ja estava finiquitat.
Estàtua La República a la plaça Llucmajor. Obra de Josep Viladomat, aquesta escultura ha passat tants maldecaps i menysteniments com el règim al qual honora. De fet es tracta d'un homenatge a Francesc Pi i Margall, que va ser un dels presidents de la I República espanyola, que es va inaugurar l'any 1936, durant la Segona República, al Cinc d'Oros, l'encreuament entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal que ara es diu oficialment Plaça Joan Carles I, cinismes del Nomenclàtor. O coherència, perquè un cop iniciada la dictadura i retirada l'estàtua republicana al mateix lloc se'n va aixecar una altra per celebrar la victòria franquista: és la figura femenina obra de Frederic Marés que encara roman a la cruïlla, davant de l'obelisc que va servir de peu a l'estàtua de La República. Mentrestant, s'ordena la destrucció d'aquesta escultura que tanmateix s'aconsegueix amagar a uns magatzems municipals fins la restauració de la democràcia. Un cop redescoberta, comença a moure's per Nou Barris, de la plaça Sóller a la seu del districte, fins que el 1990 se li adequa un emplaçament definitiu a la plaça Llucmajor. L'autor és Josep Viladomat, que també va esculpir altres figures ben conegudes de la ciutat com la de Pau Casals a l'avinguda del seu nom o la de Raquel Meller al Paral·lel... a més de l'estatua eqüestre de Franco que hi havia al Castell de Montjuïc... (i que ara deu haver anat a parar a algun magatzem?), que es va veure obligat a esculpir per compensar el seu passat republicà però mai no va arribar a signar.
Cristalerías Planell era una de les dues grans fàbriques que van donar feina a molts habitants de Les Corts fins a mitjans del segle XX. L'altre era la fassina de Can Déu (i Mata). Va funcionar de 1913 fins a 1957, quan, pocs anys després de la mort de l'amo, en Leopoldo Planells, Hisenda la va tancar a causa dels deutes. Aquest estiu s'ha començat a enderrocar per acondicionar el gran solar que ocupava entre el carrer Anglesola, des d'on s'ha fet la foto, la Diagonal (entre les reixes de la porta s'entrelluca l'hotel Hilton), el c/ del Dr. Ibáñez i el c/ Vilamur. A l'espai buit el 2010 l'Ajuntament té previst traslladar la veïna llar d'infants Xiroi a més de construir una plaça i, per suposat, nous edificis.
No és casual que aquesta fàbrica que va ser importantísssima durant la primera meitat del segle XX estigués situada al carrer Anglesola. Aquesta via abans era coneguda com el carrer Major de Les Corts i recuperava el traçat en diagonal que unia aquest barri amb la carretera de Sarrià a Barcelona. Per aquí va passar el primer tramvia de Les Corts, amb el qual devien arribar molts treballadors de la fàbrica Planell. Tanmateix, ara fa pena passar per Anglesola. Primer el va escapçar la Diagonal. Després l'especulació immobiliària se'n va menjar un altre tros per construir-hi l'Illa literalment a sobre. Ara llangueix amb moltes cases ensorrades, altres a punt de ser-ho i vestigis del passat que podrien haver-se conservat millor. Perquè aquí encara es mantenia certa essència de Les Corts antigues que res tenen a veure amb aquest gran passeig comercial que és la zona nord del barri. Dubto molt que si el poeta Foix encara fos viu, escrivís quelcom així: "Quan passàvem, errants, davant la fàbrica de vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d'infant, allà on el foc guspira..."
El nomenclàtor no oficial de Barcelona perviu a través dels noms de locals comercials, establiments i associacions. Els Quinze és el nom amb que els veïns de tota la vida anomenen la cruïlla entre Passeig Maragall i Avinguda de Borbó, confluència dels barris del Guinardó, Torre Llobeta i el Congrés. Se l'anomena així perquè el tramvia que abans arribava fins aquí des de plaça Urquinaona, el 46, costava 15 cèntims, i qui volia seguir fins a Horta havia de pagar un suplement de cinc cèntims més. Així que els passatgers, quan demanaven el bitllet, deien que anaven "fins als 15". En aquesta zona també van existir fins 2003 les cotxeres de Borbó construïdes precisament per allotjar els transports que arribaven fins aquí. Un bar a Passeig Maragall 221 s'ha batejat en record d'"els quinze".
L’any 1855 es va construir una galeria subterrània per dur aigua des del pantà de Vallvidrera fins a Sarrià: la Mina Grott. A l’enginyer Carles F. Montañés se li va ocórrer que es podia fer passar un trenet per aquest túnel que transportés els cada cop més barcelonins que acudien a Collserola a gaudir del seu temps de lleure. Mig miniferrocarril subterrani pioner, mig atracció de fira, el trenet de la Mina Grott es va inaugurar el 1908 i es va tancar el 1916. No costa massa trobar l’entrada a la Mina Grott entre la vegetació del camí que ens du al pantà de Vallvidrera...
(Text sencer al resportatge aparegut al Time Out Barcelona. La Mina Grott també ha estat protagonista de l'especial sobre Collserola que aquesta revista ha publicat la setmana del 17 d'octubre).
A Ciutat Meridiana, tot flanquejant el camp de futbol, perviu part de l'aquaducte que transportava aigua des de Collserola, en conret portava les famoses aigües de Montcada.
Actualització del 20/02/09
En Jordi PM plantejava si realment aquest aqüeducte portava aigua des de Montcada. Segons la informació que he trobat, va ser Ferran VII qui va concedir la llicència per explotar l'aigua de la mina de Montcada i a partir d'aquí l'any 1825 es va construir l'aqüeducte del que en queden restes a Torre Baró (espero dedicar-hi un post ben aviat) i a Ciutat Meridiana. Aquest arribava fins la Trinitat, on més tard d'hi van construir les infrastructures per la cloració i bombeig de l'aigua ja comentades en aquest bloc. Com sol se habitual en aquests casos, suposo que el traçat dels aqüeaductes devia seguir en part el camí del Rec Comtal, que segles abans havia portat l'aigua també des de Montcada a Barcelona.
Fanal a l'interior de la parada de metro de la línia verda a la Plaça Catalunya...
La fàbrica d'alcohols Antich, que s'ubicava al carrer Jonquera del Front Marítim del Poble Nou, ja no existeix, però el cartell-mosaic que anunciava els seus productes al carrer Lleialtat cantonada Sant Pau roman com a vestigi d'aquesta publicitat que ha aconseguit integrar-se en el paisatge urbà de la nostra ciutat.
Maria del Mar Bonet canta a la “Mercè”. No a qualsevol Mercè. La Mercè de la Maria del Mar és la seva mare, però també és Palma, la ciutat natal. Mercè García, dona i treballadora, mare, àvia i besàvia, esposa, vídua, va néixer a la Sagrera “on ara estan fent totes les obres de l’AVE. I d’allà anàvem al ball que organitzaven a la Lira de Sant Andreu”. Al barri es va conéixer amb en Josep. Es van casar i traslladar a Virrei Amat, a davant del mercat que porta el seu nom. Junts van treballar de valent per tirar endavant sis criatures, educades en l’esforç i la responsabilitat, en l’amor i l’alegria de viure. En Manolo, la Mercè (“Bites”), la Pili, la Jose i en Javi van volar del niu. A casa hi queda en Carles. “A mi m’agrada el meu barri, aquí ho tinc tot, fins i tot veig el Tibidabo, que m’entusiasma”, diu ella. I aquí la vénen a veure els seus fills, i els fills dels seus fills, i fins i tot en Jan, el petit de la seva néta Sandra, quan no és ella qui s’escapa de visita. Si els té aprop, no li cal res més, ni res és massa lleig. Perquè la Mercè García, com totes les Mercès, com Barcelona, és aquell centre de gravetat permanent entorn el qual no deixarem mai de gravitar. “Mercè, sempre tornaré a la nostra platja, les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me’n massa”. Perquè rodarem al món però sempre tornarem allà on visquis, Mercè.
Jo no sóc la Mercè, però ella sí. Ella i 49 més que protagonitzen el Time Out especial de les festes de l'altra patrona de Barcelona.
El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.
Aquest també va ser un tema del reportatge aparegut a Time Out Barcelona sobre la Barcelona que fa por.
El primer vestigi d'un santuari dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, data del segle X, quan al llogarret de Vilapicina es va aixecar una edificació prerromànica per honorar la màrtir. El segle XVIII es va reconstruir l'església en estil neoclàssic i gràcies a una suscripció familiar on també va participar la família Basté, propietària de la casa pairal veïna ara reconvertida en centre cívic. Aquest és el santuari que sobreviu entre les construccions desarrollistas de Nou Barris. El santuari de Santa Eulàlia potser no crida massa l'atenció per les seves qualitats arquitectòniques però sens dubte és un dels llocs més encantadors del districte.
