Les quatre columnes corínties del Temple d'August o Temple d'Hèrcules, aixecat al capdamunt del Mont Tàber, són el principal vestigi de la Barcino romana. Tres d'elles van romandre integrades a l'estructura de l'edifici gòtic que allotja actualment el Centre Excursionista de Catalunya durant segles, fins que a principis del segle XX es van dur a terme els treballs, comandats per Lluís Domènech i Montaner, per alliberar-les. La quarta columna no es trobava originàriament aquí sinó també aprofitada en un edifici del carrer Llibreteria. D'allà va passar a la plaça del Rei i a mitjans del segle XX es va retrobar amb les seves germanes al carrer Paradís encara que en una alineació que no era exactament la seva original. Tinc especial devoció per aquest racó insòlit. Crec que les quatre columnes a l'aire lliure no lluïrien tant com en aquest emplaçament tancat, amb aquesta il·luminació verdosa que els hi dóna un àura misteriosa. És com si entressis en una cambra secreta que et du a un altre temps... Josep Vilaseca s'hi va inspirar per construir el misteriós templet del carrer Bailèn.
Creu invertida, un críptic medalló esfèric, porta pintada de negra després d'una reixa vermella... Què s'amaga rera aquesta porta d'una casa del carrer de la Muntanya...?
Ara és una de les escoles privades i religioses més conegudes del districte d'Horta, la Sagrada Família o SaFa. Però fins que la congregació Hermanos de la Sagrada Familia va comprar l'edifici a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, aquest edifici neoclàssic era conegut com Can Carabassa, una de les masies o cases pairals al voltant de les quals es van vertebrar el barri de La Font d'en Fargues. Encara va tenir un tercer nom, Villa Maryland. Així la van batejar els avis materns de l'escriptora Carmen Kurtz, que en van ser propietaris i volien recordar l'estat nord-americà on havia nascut l'àvia. La literata evoca els seus estius d'infantesa en els paradisíacs jardins de Can Carabassa a la seva primera novel·la, Duermen bajo las aguas.
Cal endinsar-se fins al final de l'andana de l'estació de RENFE del Clot-Aragó. Les escales mecàniques estan inutilitzades i tapades, però res impideix pujar pels graons convencionals. Els fluorescents il·luminen uns passadissos plens de pintades, basses, pixums i grafits. Tot plegat té cert aspecte de film de ciència-ficció postapocalíptic. Unes escales duen a una sortida al carrer tapiada. És un altre dels petits racons fantasmes que ens reserven els transports subterranis de la nostra ciutat...
Quan va cremar el Fémina, quan van tancar el Vergara o quan van enderrocar el París. Són alguns dels escassos moments on la desaparició d'una sala de cinema ha provocat alguna veu de protesta cap a una política de protecció del patrimoni urbà que menysté ostensiblement locals de projecció històrics i amb valors arquitectònics. Tampoc hi haurà cap daltabaix quan desaparegui del tot l'antic cinema Arenas a causa de la perllongació del carrer Diputació. Mentre que s'han invertit molts milions per conservar la veïna plaça de toros perquè serveixi d'insòlit embolcall per un altre centre comercial, el cinema Arenas, aixecat sobre les restes d'un popular hostal que va donar el seu nom al barri d'Hostafrancs durant el boom urbanitzador de la zona en motiu de l'Exposició Universal i renovat pel prestigiós arquitecte Miquel de Moragas i Gallissà, responsable també del Fèmina, anirà a terra. Part del seu encant original ja va desaparèixer quan els seus responsables es van vendre l'espai de l'entrada principal a una tenda d'esports i van obrir una entrada lateral per aprofitar el que quedava del pati de butaques i projectar-hi films gais. El que queda de l'Arenas encara funciona, per ara, com a cinema gai: la sala ha sortit de l'armari després de molts anys funcionant com a espai més o menys conegut de cruising. A mi no m'ho van haver d'explicar. Ho vaig descobrir ja fa bastants anys, en anar a veure una peli i, amb el lliri a la mà, adonar-me que era l'única espectadora interessada en allò que passava a la pantalla...
"Lo cimeral de l'arbre per abastar s'hi atansa quan llest descaragola's lleig drac d'ulls flamejants i en roda la gran cua brandant com una llança tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans." Aquests versos del segon cant de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer van servir d'inspiració a Antoni Gaudí per forjar el dracque defensa la porta d'entrada de la Finca Güell de l'Avinguda Pedralbes, forjat als tallers Vallet i Piquer.Segons l'estudiós Joan Bassegoda, l'estructura del drac segueix el dibuix de les constel·lacions del Drac i d'Hèrcules... Bon Sant Jordi!
Va tenir l'"honor" d'ocupar la portada de La Barcelona lletja, el llibre que va dedicar Lluís Permanyer als desastres estètics que trobava pels districtes de l'Eixample i del Barri Gòtic. És un edifici construït als anys setanta al carrer Pare Claret per Mario Catalán, arquitecte que apareix tres vegades, tres, en el cens de Permanyer, les altres dues per habitatges al carrer Marià Cubí i al carrer València, aquest últim també comentat recentment per en Josep M. Maya al seu bloc. Doncs a mi m'agrada. La forma orgànica, el color i les llosetes de piscina, l'entrada com de túnel, els balcons-finestres, que em cridi l'atenció sense ser estrident... És clar que és qüestió de gustos, i sobre gustos no fem més que escriure... En el seu llibre Permanyer, per exemple, quan se centra en edificis en si més enllà dels nyaps arquitectònics diversos, critica sobretot aquells aixecats a partir de la guerra civil. D'acord que no va ser un període especialment feliç, però de vegades seria interessant posar en qüestió aquella arquitectura que tenim tan assimilada que ja ni ens la plantegem com a "lletja". No cal recordar que el modernisme en el seu moment va ser rebut quasi a pedrades i en canvi ara a tothom li sembla bonic. I potser també podríem seleccionar uns quants edificis lletjos. D'aquella època per exemple, sense ser exactament modernista, a mi em semblen espantosos uns quants edificis firmats per Enric Sagnier (altres, en canvi, m'agraden molt). Però això seria una altra entrada...
És un dels blocs de pisos més contundents de la ciutat. El van construir els anys seixanta, com no, Josep Soteras i Francesc Mitjans, més coneguts com a responsables del Nou Camp del Barça. I aquest edifici en qüestió sembla la torna d'aquell projecte, ja que just ocupa l'espai on se situava l'antic camp de Les Corts, terrenys que es van requalificar (després d'uns quants anys de negociacions) per tal de poder pagar el nou estadi. La parcel·la la va comprar finalment el promotor Josep Maria Figueras, fundador de la constructora Habitat, que va pagar-ne 226 milions de pessetes d'aleshores! Perquè el negoci li sortís rodó entenc que el senyor Figueras encarregués un edifici que fes possible l'equació molts pisos en molt poc espai. En concret, entre aquest habitatge i el seu germà del carrer Numància es van crear 1.100 vivendes!Soteras i sobretot Mitjans tenen projectes allunyats del món de l'esport i de l'augment de la densitat de població molt més interessants, però aquests seran altres posts...
Es va construir com una torre senyorial, va perviure amb funcions de masia quan tot això eren camps, va estar a punt de desaparèixer a mitjans del segle XX quan el seu estat era ruinós, i finalment es va restaurar i habilitar com a centre cívic i biblioteca. La Torre Llobeta, amb les seves finestres de diferents estils gòtics (algunes originals, altres reciclades d'edificis enderrocats al segle XIX), perviu enmig d'un dels polígons urbans construïts després de la Guerra Civil espanyola al qual dóna nom. Ara està envoltada de pisos. Durant segles va restar aïllada a l'antic terme de Santa Eulàlia de Vilapicina, en el camí d'Horta a Sant Andreu.
És l'única església del barri, situada a l'única plaça del barri i al costat de l'únic bloc de pisos del barri. L'església de Sant Francesc Xavier era la capella de la desapareguda masia de Can Peguera, que es trobava al carrer Petrarca i l'únic edifici antic en aquest barri construït a finals de la dècada dels vint. Manté l'austeritat de les ermites que conjuga amb la senzillesa de les cases de la zona, conegudes popularment com les cases barates de Ramon Albó, tot i que els veïns van reclamar com a nom oficial el de la masia originària. Com tot el barri, s'aguanta erecte sobre un dels vessants del Turó de la Peira.
Entre l'exhuberància modernista del conjunt de l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu s'hi troben troballes inesperades. Com aquesta façana barroca integrada en l'antic pavelló modernista de Farmàcia ara reconvertit en cafeteria. A primera vista, té tot l'aspecte de tractar-se d'un cas d'edifici viatger, i així ho confirma el llibre sobre el tema de Jordi Peñarroja. La façana correspon a l'antiga església de Santa Marta que es trobava en un dels carrers de Ciutat Vella enderrocats per obrir la Via Laietana, la Riera de Sant Joan, on havia tingut l'estudi Pablo Picasso i on ara es troba l'avinguda de la Catedral. Quan es va tirar a terra l'església es va acordar conservar la seva façana que va viatjar fins el nou Hospital de la Santa Creu, en ple procés de construcció. Va ser Pere Domènech i Roure, que ja havia agafat el testimoni del seu pare Lluís Domènech i Montaner com a encarregat del projecte, qui va aconseguir que barroc i modernisme (entès d'una forma més austera que la del pare) lliguessin pel bé de l'estètica i la sanitat.
En un passeig per Troballola vaig pescar una foto d'un bigoti molt semblant a un altre que havia fotografiat jo feia uns dies al carrer Magalhaes cantonada plaça del Sortidor. Sembla que és una de les accions d'street art (aquesta i no sé si també la dels altres dos elements col·locats a prop del mostratxo) dut a terme per VADr per diversos llocs de la ciutat, en una interpretació del Barcelona, posa't guapa diferent de la de l'Ajuntament.
Fa uns dies, un company, en assabantar-se que m'agradava tant el cinema com Barcelona, em va enviar aquest vídeo: Barcelona en tranvía de Ramon Baños (1908). Els germans Baños, Ramon i Ricard, van ser els pioners més importants del cinema català després de Fructuós Gelabert. Pel que he comprovat per les filmografies, aquesta devia ser una de les seves primeres filmacions. Les pel·lícules primitives sobre ciutats són molt habituals des del mateix naixement del cinema, quan els germans Lumière van popularitzar prendre vistes de llocs d'arreu del món. De fet, quan els Lumière enviaven cameramen per mig planeta tenien un doble objectiu: per una banda captar imatges exòtiques que després resultarien tot un atractiu en les sales de cinema de França. Per altra banda, expandien el seu propi negoci comercialitzant la seva patent del cinematògraf per tots els països. Fructuós Gelabert mateix va començar filmant vistes de Barcelona. Però aquesta Barcelona en tranvía té un atractiu especial. La majoria de films primitus estan filmats en càmera fixe perquè encara no s'havien desenvolupat les tècniques per poder moure la càmera amb prou agilitat. Els cameramen més hàbils, però, van saber improvitzar seqüències en moviment quan ni tan sols s'havia inventat el travelling. La llegenda diu que va ser precisament un dels "enviats especials" dels Lumière, Promio, qui va rodar el primer "travelling" en filmar Venècia des d'una gòndola. Ramon Baños també va ser prou enginyós per pujar al tramvia per aconseguir un insòlit pla seqüència quasi continu que li dóna al film una vida de la que manquen tantes pel·lícules coetanees: la càmera s'endinsa en la vida de la Barcelona de principis del segle XX que es va desplegant davant seu, des de Passeig de Gràcia fins a Craywinkel, amb els vianants, ciclistes i pocs conductors interactuant al pas de la càmera tramviaire. Pot ser que el tramvia seguís l'antiga línea 26 que ara es correspondria amb la de l'autobús 24. Al web Fotos de Barcelona hi podeu trobar un experiment engrescador: els responsables de la web han fet cent anys després el mateix recorregut i han muntat el vídeo comparatiu. Aquest vídeo també em serveix per compensar que responc a un repte d'en Met tard i malament. Ell em proposava autodefinir el bloc en sis paraules. No és tasca fàcil: sempre costa més explicar-se a una mateixa i a més m'agrada molt aquesta essència quasi anònima que tenen els blocs, on no cal presentar-se ni justificar-se. Però aquí va l'intent de definició en mitja dotzena de mots: ·Arraconat: m'agrada que sigui una mica com un petit refugi on escapar-te de la quotidianeitat, un refugi arraconat que no dónes a conèixer però on tothom és benvingut. ·Cinematogràfic: (que no cinèfil), perquè les fotos són plans fixes producte de llargs tràvellings per la ciutat. ·Felí: els gats s'ho miren tot des de la mitgera, com si res... ·Imperfecte: tot és millorable, però la no necessitat de perfecció contribueix a l'efecte balsàmic. ·Inacabat: per sempre. ·Sherlockholmesià: de vegades buscar l'origen d'alguna imatge provoca tota una investigació, seguit una pista rera una altra, buscar evidències on no es veuen...
Els oportuns comentaris d'en Met i La lectora corrent m'ha empès ha escriure aquesta entrada. El número 96 del carrer Pau Claris, cantonada Gran Via, s'hi troba la sucursal nº 8 de la Caja Castilla La Mancha, que ha estat d'actualitat per ser la primera de l'estat espanyola que el Banc d'Espanya ha cregut necessari intervenir per evitar-ne la fallida. Aquesta sucursal nº 8, que llueix uns cartells que criden UHHHH! (jajaja!), ocupa el local de la desapareguda Farmàcia Vilardell, emblemàtica oficina de farmàcia modernista, probablement la més bonica i complerta que hi havia a la nostra ciutat. Amb el canvi de propietaris, es va plantejar què es feia amb l'esplèndid mobiliari que allotjava l'establiment, sobretot amb la col·lecció de pots antics. La façana quedava protegida per estar catalogada, però l'interior... En una entrevista apareguda al diari Avui el gener d'aquest any, el mestre Lluís Permanyer explicava: "L’únic que es pot salvar (d'un establiment que canvia de propietaris) és el paisatge exterior perquè a l’interior, si no té un grau dins del catàleg, com és el cas de Gaudí, l’Ajuntament no pot intervenir-hi. En el cas de la Farmàcia Vilardell jo encara vaig salvar una cosa perquè l’Ajuntament proposava només preservar la meitat de la decoració, amb la qual cosa hauria quedat trinxada. Vaig dir que no, que s’ho enduguessin tot perquè anés a parar al museu de la farmàcia, que encara no està obert, però que serà al campus de la Politècnica, a la Diagonal." Aquest Museu de la Farmàcia està impulsat per la Fundació Privada Concòrdia Farmacèutica, l'objectiu de la qual és "el salvaguardar i el donar a conèixer el patrimoni històrico-professional de la farmàcia catalana, recollirà l'actual Museu mal allotjar a l'actual Facultat de Farmàcia i es trobarà al nou Parc Científic de la UB (no de la Politècnica) a la Diagonal, allà on hi havia l'antigua facultat de Geografia i Història i com comenten Permanyer i La lectora corrent, està en procés de construcció. Aquí es pot veure com anirà la "reconstrucció" de la Farmàcia Vilardell a partir del seu mobiliari: www.pcb.ub.es/homepcb/docs/pdf/concursos/obraFaseII/COTES_FARMACIA_VILARDELL.pdf
La proliferació de falsos forns de pa, establiments que es dediquen a reescalfar pa congelat de cadenes panificadores, ha provocat un descens en la qualitat d'aquest producte bàsic: baguettes que t'endús calentones i cruixentes, al cap de mitja hora han esdevingut molla sense ànima i crosta endurida. Per compensar, en els darrers mesos han obert unes quantes fleques que recuperen les formes més tradicionals de fer el pa al mateix temps que es reivindiquen els forns de tota la vida que han mantingut el nivell d'aquesta feina artesana. Els millors forn de pa són els protagonistes del Time Out Barcelona d'aquesta setmana, on la tenda de la foto ocupa un dels primers llocs del rànking. La Fleca Balmes porta més de cent anys transmetent de generació en generació l'art d'amassar i coure el pa sense girar l'esquena a les innovacions. Pa de tota la vida, però també pa que no havíem tastat mai en un establiment que té com a reclam un cartell que no enganya: una contundent barra de mig (que no baguette) aguanta el nom de la botiga en ferro forjat.
Entre les farmàcies modernistes de Barcelona, la Farmàcia Enrich fundada el 1902 destaca pel treball amb el ferro forjat i els vitralls de colors. La contundència del cartell, per exemple, contrasta amb altres filigranes més "refinades" d'alguns establiments similars, i combina molt bé amb el joc de llum i colors que ofereix amb simplicitat la disposició geomètrica dels vitralls. Tot plegat li dóna un aspecte d'allò més singular. Per cert, no he sabut identificar l'altre instrument que apareix en un dels medallons amb simetria amb el microscopi.
O més concretament una quadra, pel que deduïm del cap de cavall que presideix aquest edifici d'obra del Carrer de Morales que ara alberga un d'aquells infernals centres d'esbarjo per la mainada amb el nom encara més infernal de "Kangurocity". Les cavallerisses pertanyien a la família Comas, que es dedicava al transport de mercaderies per la ciutat quan el barri del Camp de la Creu encara mantenia una identitat rural i industrial que lluita per no esvair-se del tot.
Actualització: El 18 de febrer vaig penjar aquesta entrada amb només la foto de la tenda i "fábrica de peines" Ciutad. Després del seu tancament i unes setmanes on la façana apareixia tapada per una lona rera la qual es duien a terme obres, ara ja han inaugurat la nova franquícia de Portal de l'Àngel: impersonal, repetida, lletja, desagradable, freda... Snif.
Text entrada del 18 de febrer: Tenia feta aquesta foto de fa temps. Guardada per qualsevol dia que m'abellís parlar de botigues centenàries. Però tot llegint El Periódico aquest matí no he pogut evitar rescatar-la per escriure aquesta entrada.Ciutad era una de les tendes centenàries que encara li donaven cert encant a un dels carrers més lletjos de Barcelona, el Portal de l'Àngel. Ja fa temps que no funcionava com a "fábrica de peines" però a dins matenien tant el preciós mobiliari antic com aquests articles de qualitat pels cabells: pintes, pinces, peinetes, raspalls... (cal dir que a preus poc adients per una avinguda que ven productes d'usar i tirar). Ara s'hi instal·larà una franquícia, una altra. Portal de l'Àngel és l'exemple perfecte del pitjor dels centres comercials de les ciutats neocapitalistes: els negocis de tota la vida desapareguts i substituits per franquícies impersonals, repetides, lletges, desagradables, amb una relació qualitat-preu d'enganyifa i un tracte ben fred... És aquell extrem on neocapitalisme i estalinisme es toquen: a tot arreu les mateixes tendes, sense possibilitat de diferència, però tampoc d'iniciativa empresarial individual. Quin petit o mitjà emprenedor pot tirar endavant un negoci personal en aquests llocs?Quina diferència hi ha entre passejar-te entre un carrer comercial de Barcelona, París, Berlín o Roma?Odio les franquícies...
Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...
El títol d'aquest bloc està manllevat d'una campanya duta a terma per la ciutadana Laia Orta el 2007 per reivindicar el paper de Santa Eulàlia com a patrona històrica de Barcelona, rol menystingut per la preponderància de la seva colega, la Verge de la Mercè.
