Multes a l'antiga

Sembla que l'afany de recaptar diner a través de les multes per part de les institucions públiques és quelcom molt actual. Però pintades com aquesta que es troba als pòrtics del Passeig de Picasso demostra que les multes a qui no respecta la normativa cívica ja existien fa anys...

Un adéu gens trist

Darrera aquesta façana hi han viscut fins desembre del 2008 els joves presos de Barcelona. La presó de la Trinitat Vella va tancar a finals de l'any passat en un procés de remodelació que vol, per una part, recuperar aquest espai pel barri, i per l'altra, anar renovant els establiments penitenciaris catalans. Els joves tancats a la Trinitat van ser traslladats a la més nova presó de Quatre Camins i aquest mes s'han iniciat els treballs d'enderrocament d'aquest edifici que es va aixecar els anys seixanta com a presó de dones gestionada per les "Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey" que seguien les teories feixistes de psiquiatres de mal record com Vallejo Nájera que consideraven que les dones republicanes patien deformacions mentals per suposat molt pitjors que les dels homes amb les mateixes idees. Durant la democràcia la presó es va reconvertir per acollir els presos més joves que fins ara conviïen amb els adults i durant anys va formar el triumvirat penitenciari barceloní amb Wad Ras i la Model. Ara la Trinititat podrà reivindicar un nom de barri que per fi deixa de ser associacit quasi exclusivament a una presó.

La pell del lleó

Aquest lleó de pedra ara es troba al carrer Portal Nou però, com indica el panell informatiu situat a sota, va presidir durant anys la seu del Gremi dels Pellaires que es trobava al veí carrer dels petons, on hi ha gent que encara recorda les tines on s'adobaven les pells i omplenaven el barri d'aquella fortor tan difícil de soportar... El lleó era símbol d'altres gremis com demostren altres felins de pedra repartits per la ciutat...

Sanitaris celestials

En un exemplar de La Vanguardia de març de 1928 s'hi troba el següent anunci per paraules: "Rull. Loza sanitaria, Waters económicos, etc., etc. Salón de San Juan, 129 (junto a Arco de Triunfo)". En un del 1933 un altre anuncia la celebració del seu centenari! Crida molt més l'atenció aquest esgrafiat inmens a la seva antiga seu a l'antic Saló de San Joan i actual Passeig de Lluís Companys. En això l'empresa Roca no els ha pogut superar.

Modernisme a peu de carrer

Al carrer Ortigosa, a tocar de la Via Laietana i just a sota del Xinatown de Trafalgar s'hi troben aquestes quatre naus que probablement van tenir un passat industrial i ara acullen botigues de roba. No queda constància del seu arquitecte o propietari. Llàstima, perquè són un bon exemple d'aquestes aplicacions més funcionals del modernisme que ara criden tímidament l'atenció en un carrer mig amagat del barri de Sant Pere.

Últims vestigis d'un metro modernista

Fa un parell d'anys una colla de ciutadans atents van posar el crit al cel en adonar-se que les obres del metro del Liceu havien fet desaparèixer les històriques baranes de ferro forjat de les boques. Després de veure durant uns quants mesos unes entrades construïdes en vidre, les baranes de ferro forjat s'han reinstal·lat. Afortunadament, perquè amb prou feines es poden trobar vestigis de l'estil modernista tardà amb què es va construir gran part del Metro de Barcelona. Apart de les baranes de Liceu, l'única entrada de la qual tinc constància que manté part del seu encant modernista és la d'Urquinaona a la Ronda de Sant Pere, encant de fet una mica forçat perquè aquesta estació es va inaugurar el 1932, quan aquest corrent ja estava finiquitat.

El gegant del pi fumava?

Em cauen simpàtics aquests Mistos. Sobretot si els enganxes en situacions de poesia brossaniana com la de la foto. Els van escampar la parella d'escultors pop Coosje van Bruggen i Claes Oldenburg, a qui els encanta col·locar per les ciutats reproduccions gegantines d'objectes quotidians: una pinça de la roba a Philadelphia , un cucurutxo de gelat caigut sobre un edifici de Colònia, una pala que s'ha deixat clavada en un parc de Nova York... Aquí els trobem a la Vall d'Hebron, a l'avinguda Vidal i Barraquer.

El cul (pel qual li donen...)

Estàtua La República a la plaça Llucmajor. Obra de Josep Viladomat, aquesta escultura ha passat tants maldecaps i menysteniments com el règim al qual honora. De fet es tracta d'un homenatge a Francesc Pi i Margall, que va ser un dels presidents de la I República espanyola, que es va inaugurar l'any 1936, durant la Segona República, al Cinc d'Oros, l'encreuament entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal que ara es diu oficialment Plaça Joan Carles I, cinismes del Nomenclàtor. O coherència, perquè un cop iniciada la dictadura i retirada l'estàtua republicana al mateix lloc se'n va aixecar una altra per celebrar la victòria franquista: és la figura femenina obra de Frederic Marés que encara roman a la cruïlla, davant de l'obelisc que va servir de peu a l'estàtua de La República. Mentrestant, s'ordena la destrucció d'aquesta escultura que tanmateix s'aconsegueix amagar a uns magatzems municipals fins la restauració de la democràcia. Un cop redescoberta, comença a moure's per Nou Barris, de la plaça Sóller a la seu del districte, fins que el 1990 se li adequa un emplaçament definitiu a la plaça Llucmajor. L'autor és Josep Viladomat, que també va esculpir altres figures ben conegudes de la ciutat com la de Pau Casals a l'avinguda del seu nom o la de Raquel Meller al Paral·lel... a més de l'estatua eqüestre de Franco que hi havia al Castell de Montjuïc... (i que ara deu haver anat a parar a algun magatzem?), que es va veure obligat a esculpir per compensar el seu passat republicà però mai no va arribar a signar.

Els vidres són als gratacels de darrera

Cristalerías Planell era una de les dues grans fàbriques que van donar feina a molts habitants de Les Corts fins a mitjans del segle XX. L'altre era la fassina de Can Déu (i Mata). Va funcionar de 1913 fins a 1957, quan, pocs anys després de la mort de l'amo, en Leopoldo Planells, Hisenda la va tancar a causa dels deutes. Aquest estiu s'ha començat a enderrocar per acondicionar el gran solar que ocupava entre el carrer Anglesola, des d'on s'ha fet la foto, la Diagonal (entre les reixes de la porta s'entrelluca l'hotel Hilton), el c/ del Dr. Ibáñez i el c/ Vilamur. A l'espai buit el 2010 l'Ajuntament té previst traslladar la veïna llar d'infants Xiroi a més de construir una plaça i, per suposat, nous edificis.
No és casual que aquesta fàbrica que va ser importantísssima durant la primera meitat del segle XX estigués situada al carrer Anglesola. Aquesta via abans era coneguda com el carrer Major de Les Corts i recuperava el traçat en diagonal que unia aquest barri amb la carretera de Sarrià a Barcelona. Per aquí va passar el primer tramvia de Les Corts, amb el qual devien arribar molts treballadors de la fàbrica Planell. Tanmateix, ara fa pena passar per Anglesola. Primer el va escapçar la Diagonal. Després l'especulació immobiliària se'n va menjar un altre tros per construir-hi l'Illa literalment a sobre. Ara llangueix amb moltes cases ensorrades, altres a punt de ser-ho i vestigis del passat que podrien haver-se conservat millor. Perquè aquí encara es mantenia certa essència de Les Corts antigues que res tenen a veure amb aquest gran passeig comercial que és la zona nord del barri. Dubto molt que si el poeta Foix encara fos viu, escrivís quelcom així: "Quan passàvem, errants, davant la fàbrica de vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d'infant, allà on el foc guspira..."

Quinze són quinze

El nomenclàtor no oficial de Barcelona perviu a través dels noms de locals comercials, establiments i associacions. Els Quinze és el nom amb que els veïns de tota la vida anomenen la cruïlla entre Passeig Maragall i Avinguda de Borbó, confluència dels barris del Guinardó, Torre Llobeta i el Congrés. Se l'anomena així perquè el tramvia que abans arribava fins aquí des de plaça Urquinaona, el 46, costava 15 cèntims, i qui volia seguir fins a Horta havia de pagar un suplement de cinc cèntims més. Així que els passatgers, quan demanaven el bitllet, deien que anaven "fins als 15". En aquesta zona també van existir fins 2003 les cotxeres de Borbó construïdes precisament per allotjar els transports que arribaven fins aquí. Un bar a Passeig Maragall 221 s'ha batejat en record d'"els quinze".

El tren de la mina

L’any 1855 es va construir una galeria subterrània per dur aigua des del pantà de Vallvidrera fins a Sarrià: la Mina Grott. A l’enginyer Carles F. Montañés se li va ocórrer que es podia fer passar un trenet per aquest túnel que transportés els cada cop més barcelonins que acudien a Collserola a gaudir del seu temps de lleure. Mig miniferrocarril subterrani pioner, mig atracció de fira, el trenet de la Mina Grott es va inaugurar el 1908 i es va tancar el 1916. No costa massa trobar l’entrada a la Mina Grott entre la vegetació del camí que ens du al pantà de Vallvidrera...
(Text sencer al resportatge aparegut al Time Out Barcelona. La Mina Grott també ha estat protagonista de l'especial sobre Collserola que aquesta revista ha publicat la setmana del 17 d'octubre).

Antic camí de l'aigua

A Ciutat Meridiana, tot flanquejant el camp de futbol, perviu part de l'aquaducte que transportava aigua des de Collserola, en conret portava les famoses aigües de Montcada.

Actualització del 20/02/09
En Jordi PM plantejava si realment aquest aqüeducte portava aigua des de Montcada. Segons la informació que he trobat, va ser Ferran VII qui va concedir la llicència per explotar l'aigua de la mina de Montcada i a partir d'aquí l'any 1825 es va construir l'aqüeducte del que en queden restes a Torre Baró (espero dedicar-hi un post ben aviat) i a Ciutat Meridiana. Aquest arribava fins la Trinitat, on més tard d'hi van construir les infrastructures per la cloració i bombeig de l'aigua ja comentades en aquest bloc. Com sol se habitual en aquests casos, suposo que el traçat dels aqüeaductes devia seguir en part el camí del Rec Comtal, que segles abans havia portat l'aigua també des de Montcada a Barcelona.

Fanal nihilista

Fanal a l'interior de la parada de metro de la línia verda a la Plaça Catalunya...

Mosaic alcohòlic

La fàbrica d'alcohols Antich, que s'ubicava al carrer Jonquera del Front Marítim del Poble Nou, ja no existeix, però el cartell-mosaic que anunciava els seus productes al carrer Lleialtat cantonada Sant Pau roman com a vestigi d'aquesta publicitat que ha aconseguit integrar-se en el paisatge urbà de la nostra ciutat.

Jo no sóc la Mercè...

Maria del Mar Bonet canta a la “Mercè”. No a qualsevol Mercè. La Mercè de la Maria del Mar és la seva mare, però també és Palma, la ciutat natal. Mercè García, dona i treballadora, mare, àvia i besàvia, esposa, vídua, va néixer a la Sagrera “on ara estan fent totes les obres de l’AVE. I d’allà anàvem al ball que organitzaven a la Lira de Sant Andreu”. Al barri es va conéixer amb en Josep. Es van casar i traslladar a Virrei Amat, a davant del mercat que porta el seu nom. Junts van treballar de valent per tirar endavant sis criatures, educades en l’esforç i la responsabilitat, en l’amor i l’alegria de viure. En Manolo, la Mercè (“Bites”), la Pili, la Jose i en Javi van volar del niu. A casa hi queda en Carles. “A mi m’agrada el meu barri, aquí ho tinc tot, fins i tot veig el Tibidabo, que m’entusiasma”, diu ella. I aquí la vénen a veure els seus fills, i els fills dels seus fills, i fins i tot en Jan, el petit de la seva néta Sandra, quan no és ella qui s’escapa de visita. Si els té aprop, no li cal res més, ni res és massa lleig. Perquè la Mercè García, com totes les Mercès, com Barcelona, és aquell centre de gravetat permanent entorn el qual no deixarem mai de gravitar. “Mercè, sempre tornaré a la nostra platja, les ones no em deixen, mu mare, allunyar-me’n massa”. Perquè rodarem al món però sempre tornarem allà on visquis, Mercè.

Jo no sóc la Mercè, però ella sí. Ella i 49 més que protagonitzen el Time Out especial de les festes de l'altra patrona de Barcelona.

L'estació fantasma de Gaudí

El subterrani ens fascina. Per això el metro sempre tindrà un carisme del qual és incapaç qualsevol xarxa d'autobusos urbans tot i que tinguin la mateixa funció. Entre d'altres coses, una línia d'autobús mai podrà presumir de tenir estacions fantasmes (com a molt parades fantasmes, com la de Ghost World), el tema preferit de qualsevol afeccionat a les històries undergrounds. La precària infraestructura de metro de Barcelona en proporciona alguna, poca cosa si pensem en l'emblemàtica estació madrilenya de Chamberí, la que apareixia a la pel·lícula Barrio, que va generar tant de culte que finalment les autoritats municipals van decidir reconvertir-la en museu inaugurat el març d'aquest 2008;o en el futimer que en tenen a París o Londres (també algunes reconvertides o preservades per rodar pel·lícules com la d'Aldwych); o que entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Mur per raons òbvies Berlin tenia el subsol infestat d'estacions tancades (es diu que l'expressió "estació fantasma" ve de l'alemany) que s'han anat recuperant. Les dues més conegudes de Barcelona exemplifiquen les dues tipologies més habituals d'estació fantasma. Per una banda aquelles estacions que van tenir un ús però per raons diverses, normalment per estar massa aprop d'altres estacions, es van considerar prescindibles i tancar, com seria el cas de "Correus", a la línia groga, força reconeixible a través del vidre per dins del metro, de la qual encara es pot trobar un vestigi de l'entrada per fora, sota una reixa de ventilació, i que hagués pogut estar la nostra Chamberí; també va deixar de funcionar "Fernando", entre Liceu i Drassanes, molt difícil de distingir... I l'altra tipologia correspon a l'estació programada, fins i tot construida, però mai inaugurada. Dins d'aquest grup, la més coneguda és la de Gaudí, a tocar de la Sagrada Família, de la qual fins i tot se'n conserven els accessos a l'avinguda del mateix nom que sembla que funcionen com a seus d'un parell d'associacions relacionades amb el metropolità.


Aquest també va ser un tema del reportatge aparegut a Time Out Barcelona sobre la Barcelona que fa por.

Pioner a buscar-li les pessigolles al cel

A principis de segle XX a Barcelona ja s'encaparraven a portar com més turistes millor. Fins i tot va existir una 'Sociedad de Atracción de Forasteros', encarregada de posar la nostra ciutat al mapa de destinacions de vacances dels estrangers. La societat editava també una revista, "Barcelona Atracción", que l'any 1945 celebrava la inauguració del que van batejar com el primer gratacels barceloní. Veient-lo ara, poca gent potser el qualificaria com a tal. No crida l'atenció per la seva alçada aquest edifici que s'enfila per sobre la Plaça Urquinaona, a la cantonada entre Trafalgar i Jonqueres. Tanmateix cal admirar la seva elegància i el seu lleuger aire racionalista. El responsable, el madrileny Luis Rodríguez Soto, el va iniciar abans de la guerra com un dels arquitectes més moderns del moment (alguns del edificis més singulars dels anys trenta a la capital d'Espanya son seus, entre ells alguns antics cinemes) i el va acabar a la posguerra com un dels arquitectes preferits del franquisme. El nom oficial de l'edifici és (era?) Fàbregas però popularment molta gent el coneix per l'Abelux, per la tenda de llums que des de fa dècades ocupa els seus baixos. A Blog de FotosdeBarcelona.com es pot comprovar la patxoca que feia als anys quaranta.

Entre els pobres també hi ha classisme?

A l'Església de Santa Maria del Pi mantenen aquesta Fundació, el "Plat dels Pobres Vergonyants", vestigi de les formes de caritat d'antuvi, de la que ja existeixen notícies sobre la seva existència en el segle XIV. Els pobres vergonyants eren aquells que ho havien esdevingut, no que havien nascut com a tals. Persones adinerades que havien perdut el seu estatus per les circumstàncies que fos. Nous pobres, vaja. La seva antiga posició els impedia demanar caritat de forma activa. Els hi feia vergonya. Per això ho havien de fer de forma més discreta i es van crear institucions com aquesta per alleugir-los de la seva precarietat que, tanmateix, en cap moment els menava a barrejar-se amb els pobres de tota la vida. A la Barcelona medieval van arribar a existir Plats dels Pobres Vergonyants a les principals parròquies de l'època: Sant Pere de les Puel·les, Sant Miquel, Sant Cugat del Rec, Sant Jaume Apòstol, Sants Just i Pastor i sobretot el més conegut i antic a Santa Maria del Mar, on existeix igualment una Fundació del mateix nom, el llevador (llibre de comptes) de la qual va ser destruït durant una de les rauxes anticlericals de la guerra civil. No tinc constància si les ajudes també tenen ara una distribució classista.

Barcelona també té una Plaça Roja

Ciutat Meridiana és un dels barris més joves de Barcelona, tant per la seva recent urbanització com pel fet que representa una zona on no para d'arribar-hi població nova per instalar-s'hi. Situat a la punta nord de la ciutat, és un perfecte exemple de la política especulatòria dels anys seixanta i setanta. Es van edificar blocs de pisos barats en un cantó de Collserola on fins i tot s'havia desestimat la construcció d'un cementiri! Com que els responsables es van passar qualsevol planificació de la zona com a barri on hi havia de viure gent pels baixos, els veïns es van acostumar a reunir-se a la principal plaça del barri per reclamar tot allò que mancava a Ciutat Meridiana: des d'escales mecàniques i ascensors per solventar els increïbles desnivells entre carrer i carrer (que alguns s'anomenin Pedraforca o Agudes no saps si prendre-t'ho com un homenatge als habitants que els enfilen cada dia o com una ironia) o tota mena de serveis públics, els últims una major presència policial. Com que el terra de la plaça està enrajolada amb toxana vermella i ha esdevingut el punt de trobada per qualsevol reivindicació, no va costar massa que hom passés a batejar-la com a Plaça Roja, primer oficiosament i després ja de forma oficial.

Disculpes metalingüístiques (o l'interrogant que es repeteix sobre el bloc)

Actualització: Solucionat!!...
D'ençà fa un parell de dies, tots els posts d'aquest bloc publicats abans de l'agost apareixen empestats d'un romb amb el signe d'interrogant en el lloc que haurien d'aparèixer vocals accentuades, apòstrofs i demés signes ortogràfics que el llenguatge d'internet no reconeix habitualment com a signe únic. Després dels moments d'atabalement primers amb els quals la responsable d'aquest bloc va reaccionar a aquest fet, tot pensant-se que era un problema propi (insegurat pròpia de qualsevol persona que no controla massa l'eina i per qui les inseguretats en general li sobrevenen sense problemes), me n'he adonat que és un problema de Blogger que afecta a altres usuaris (des de blocaires que també utilitzen altres llengües llatines fins a aquells que escriuen en llengües d'alfabet cirílic), però els responsables de l'eina encara no s'han manifestat al respecte, ni tan sols per explicitar que això simplement està passant, més enllà de quines siguin les causes i les possibles solucions. Fins que no sàpiga com soluciona-ho, demano disculpes pel mal d'ulls que provoca tal situació.