skip to main |
skip to sidebar
Entre les farmàcies modernistes de Barcelona, la Farmàcia Enrich fundada el 1902 destaca pel treball amb el ferro forjat i els vitralls de colors.
La contundència del cartell, per exemple, contrasta amb altres filigranes més "refinades" d'alguns establiments similars, i combina molt bé amb el joc de llum i colors que ofereix amb simplicitat la disposició geomètrica dels vitralls. Tot plegat li dóna un aspecte d'allò més singular. Per cert, no he sabut identificar l'altre instrument que apareix en un dels medallons amb simetria amb el microscopi.
O més concretament una quadra, pel que deduïm del cap de cavall que presideix aquest edifici d'obra del Carrer de Morales que ara alberga un d'aquells infernals centres d'esbarjo per la mainada amb el nom encara més infernal de "Kangurocity". Les cavallerisses pertanyien a la família Comas, que es dedicava al transport de mercaderies per la ciutat quan el barri del Camp de la Creu encara mantenia una identitat rural i industrial que lluita per no esvair-se del tot.
Actualització: El 18 de febrer vaig penjar aquesta entrada amb només la foto de la tenda i "fábrica de peines" Ciutad. Després del seu tancament i unes setmanes on la façana apareixia tapada per una lona rera la qual es duien a terme obres, ara ja han inaugurat la nova franquícia de Portal de l'Àngel: impersonal, repetida, lletja, desagradable, freda... Snif.
Text entrada del 18 de febrer:
Tenia feta aquesta foto de fa temps. Guardada per qualsevol dia que m'abellís parlar de botigues centenàries. Però tot llegint El Periódico aquest matí no he pogut evitar rescatar-la per escriure aquesta entrada. Ciutad era una de les tendes centenàries que encara li donaven cert encant a un dels carrers més lletjos de Barcelona, el Portal de l'Àngel. Ja fa temps que no funcionava com a "fábrica de peines" però a dins matenien tant el preciós mobiliari antic com aquests articles de qualitat pels cabells: pintes, pinces, peinetes, raspalls... (cal dir que a preus poc adients per una avinguda que ven productes d'usar i tirar). Ara s'hi instal·larà una franquícia, una altra. Portal de l'Àngel és l'exemple perfecte del pitjor dels centres comercials de les ciutats neocapitalistes: els negocis de tota la vida desapareguts i substituits per franquícies impersonals, repetides, lletges, desagradables, amb una relació qualitat-preu d'enganyifa i un tracte ben fred... És aquell extrem on neocapitalisme i estalinisme es toquen: a tot arreu les mateixes tendes, sense possibilitat de diferència, però tampoc d'iniciativa empresarial individual. Quin petit o mitjà emprenedor pot tirar endavant un negoci personal en aquests llocs? Quina diferència hi ha entre passejar-te entre un carrer comercial de Barcelona, París, Berlín o Roma? Odio les franquícies...
Encara manté el nom, però aquest edifici ja fa mesos que no allotja el Metrònom, una de les sales d'exposicions més inquietes de la ciutat. El Metrònom va obrir a finals de 1984 en aquest antic magatzem de productes agrícoles que es va construir (l'edifici porta data de 1918) al mateix temps que el Born esdevenia el mercat a l'engròs més important de la ciutat. Després d'uns quants anys d'incertesa, el fundador del Metrònom, el col·leccionista Rafael Tous, va decidir abaixar la persiana per motius econòmics. El món de l'art més experimental es va quedar una mica orfe, i el 2008 la Generalitat va estudiar traslladar aquí el Centre d'Art Santa Mònica per compensar que la seu de la Rambla es reconverteixi en un espai institucional, però no es va arribar a un acord un altre cop a causa dels diners. Ara hi penja una baderola de "es lloga edifici singular"...
En un ràpid passeig pel Poble Sec, em vaip topar amb dues curioses evidències d'una nova Barcelona. L'arribada de nova població comporta també l'arribada de nous cultes religiosos sense tradició a la nostra ciutat. En lloc de contruir les seves pròpies esglésies de bell nou (per manca d'espai i de diners, suposo), aquests fidels solen adeqüar qualsevol establiment per dur a terme les seves litúrgies. I així el que sembla una entrada a un magatzem al carrer de Lafont resulta ser l'església Jesus is Lord, una doctrina pentecostal originada a les Filipines i ja extesa per mig món que utilitza només l'anglès com a llengua de prèdica (per molt que el tagal sigui sent la parla d'ús habitual entre els filipins) i que subratlla en la seva autodefinició que "no és sectaria". I al carrer Creu de Molers, en el que sembla ser un antic forn, trobem aquesta "Iglesia Cristiana Volviendo a la Senda Antigua" que, al contrari de la primera, ni tan sols apareix censada entre els llocs de culte religiós del barri i el nom de la qual, indiscutiblement reaccionari, provoca certa esgarrifança. Ambues confirmen que, al contrari del que ha posat en pràctica el catolicisme durant segles, els nous cultes cristians no troben important inspirar les característiques del seu Déu (poder, bellesa, recolliment, grandesa...) a través de l'arquitectura de les seves "cases" terrenals.
L'obertura de la plaça Sabartés, darrera el museu Picasso, a partir de la demolició de l'illa de cases dels carrers Cremat Gran i Cremat Xic, ara reconvertits en un d'únic, va donar perspectiva a una de les façanes del carrer Flassaders, un dels més estrets del Born. Així van sortir a la llum uns esplèndids esgrafiats fins llavors condemnats a les tenebres. Són els de la casa Codina, construïda el 1780 i restaurada entre 2004 i 2005. Les pintures estan relacionades amb el món del cacau: l'home de baix a la dreta representa un xocolater, la senyora de sobre es presenta rodejada per plantes de cacau, el que no deixa de tenir la seva gràcia si és té en compte que en aquest mateix carrer hi ha l'antiga fàbrica de xocolata Mauri. Els esgrafiats es coronen amb un enganyatall ben simpàtic: la falsa barana del balcó superior. Llàstima que el cartell de la botiga dels baixos desentoni tant...
Davant de l'església de Sant Francesc de Sales al Passeig de Sant Joan, hom diria que ens trobem en una ciutat centreeuropea més que en una de les avingudes més històriques (i en part oblidades) de Barcelona. L'edifici es va construir en un estil neogòtic que també té quelcom de fantasmal. Era un estil molt practicat pel seu arquitecte, Joan Martorell i Montells, que preferia inspirar-se en l'arquitectura medieval que en la de Grècia i Roma, i que d'aquesta manera va facilitar, a través de cert eclecticisme, el pas del neoclassicisme al modernisme. Martorell va ser mestre i promotor de Gaudí a qui va proporcionar contactes com del comerciant de mercaderies i éssers humans amb Amèrica Antonio López, també conegut com a Marquès de Comillas ,i el gendre d'aquest, Eusebi Güell.
L'església del Passeig de Sant Joan també se la coneix com la de les "Saleses" perquè pertany a un convent habitat primer per aquest orde de monges i ara ocupat pels maristes.
Les diferències de classe no només es fan notar en vida. Els cementiris també són una bona mostra dels perfils socials dels habitants de la ciutat. Per exemple, el de Sant Gervasi, inaugurat a la segona meitat del segle XIX, és un dels més selectes de Barcelona, recollit i ple de filigranes escultòriques que embelleixen tombes i panteons, i parlen del poder adquisitiu del seus residents. Apart, disposa d'una esplèndida vista sobre la ciutat.
Més informació al reportatge Barcelona fa por al Time Out Barcelona.
No se'n sap del cert ni l'arquitecte ni la data exacte de construcció, a finals del selgle XIX. Aquesta manca de dades se suma al fet que la plaça Masadas sempre hagi estat menystinguda i maltractada per la ciutat, tot i ser una de les poques places porxades de Barcelona, construïda tot emmirallant-se en la Plaça Reial o la del Mercadal de Sant Andreu, és a dir a la moda francesa de l'època. Va ser la plaça del mercat de la Sagrera fins el 1993, quan les grues van tirar a terra l'edifici construït el 1955, que va viure una llarga decadència abans de desaparèixer per sempre. Renovada en la seva major part, encara són visibles a la plaça Masadas les mutacions que ha patit en els darrers anys. Té un aire poc barceloní. Els tarongers i els pisos i arcs blancs amb un aspecte un xic colonial et transporten a alguna capital de províncies llunyana. Ara la plaça Masadas és un punt de trobada habitual pels amants del col·leccionisme, el modelisme, l'slot i les joguines antigues pel mercat tradicional que hi organitza cada primer diumenge de mes l'Agrupament Ferroviari de Barcelona.
Cal fixar-s'hi. La Rambla amaga detalls amb encant entre les tendes de souvenirs i les franquícies alimentàries. Com aquesta enumeració modernista que no es correpon al número actual, potser perquè antany cada rambla tenia un ordre numèric independent?
Aquesta setmana el bloc celebra un any d'existència i el centenar de missatges publicats, així que és un bon moment per parlar de la imatge que il·lustra la capçalera. Des de fa anys la ciutat ha trobat diferents solucions per fer menys lletges les mitgeres, aquelles parets cegues que no s'han construït per viure de cara a l'exterior però de tan en quant acaben treient les seves grises pintes a la vista de tothom. L'habitual és recórrer al tompe-l'oeil o enganyatall, un mural o pintura que dóna la il·lusió de vida a una paret ben morta. Però darrerament hem vist altres solucions, com els cal·ligrames o petits jocs escultòrics. La mitgera dels gats que es troba entre el carrer Xuclà i Pintor Fortuny és un gran exemple de solució original per convertir un tros de paret en un racó encantador. L'artista Arnal Ballester hi va pintar uns simpàtics grafits felins el 1998 amb la col·laboració d'Illo Tatxe i Xavier Mas.
L'arquitecte Joan Ballester Joan Casadevall , de l'estudi Gabinete del Color, va acabar d'arreglar la paret tot organitzant l'espai amb els panells de colors. I sense esperar-s'ho la mitgera dels gats ha esdevingut una de les imatges emblemàtiques de la ciutat... i d'aquest bloc.
Les restes d'aqüeducte a Ciutat Meridiana no són les úniques a la ciutat ni a Nous Barris. A l'actual Parc Central de Nou Barris, a una zona coneguda tradicionalment com a Can Carreres, també han integrat part d'un aqÜaducte en desús, construït el 1869 per portar aigua de Dosrius, al Maresme, fins a Barcelona. La foto està presa durant les restriccions d'aigua de l'estiu de 2008, així que esperem que ara doni una imatge menys dessolada.
"Siquieres edificar hoy, pregúntale a Bordoy. Si quieres edificar sobre las aceras, pregúntale a Sotera. Si quieres edificar sobre los viales, pregúntale a Briales". Així caricaturitzaven als anys seixanta un porciolisme desmesurat i promocionat pels arquitectes municipals, els noms dels quals se citen en aquesta dita. El mallorquí Emilio Bordoy i Alcántara és responsable d'alguns dels desastres arquitectònics de la nostra ciutat, i de fet, pels seus mèrits d'arquitecte, més enllà de la mera tasca ultraurbanitzadora, només se'l sol anomenar per la parròquia de Sant Ot, mostra de les tendències arquitectòniques aplicades al edificis religiosos al segle XX que va firmar amb Francesc Salvans (el que va ser director de La Llotja?). Inevitablement l'església recorda l'obra de Le Corbusier (que amb la seva Chapelle de Ronchamp va marcar les directrius d'una nova arquitectura religiosa) no només pel temple sinó també pel campanar. Aquesta torre que s'aixeca molts metres per sobre Manuel Girona és construida tota de formigó, com era habitual en els corrents brutalistes derivats de les teories de Le Corbusier i mal explotats pel porciolisme. Aquest campanar podria ser un bon exemple d'una forma orginial i aconseguida de brutalisme, aplicada a una edificació que així ens recorda la xemenèia d'una fàbrica o a les populars torres de televisió dels antics països soviètics (els soviètics, ja se sap, van ser molt brutalistes), com la de Berlín.
Botigues per cinèfils, les millors sales, els nous directores, la ciutat al cinema... Barcelona de pel·lícula és el tema central del Time Out d'aquesta setmana. La sala de la foto no la busqueu. Aquesta marquesina inspirada en la bonica arquitectura dels movie theaters nord-americans anuncia una atracció del Tibidabo inspirada en el film Pesadilla en Elm Street...
Entre les moltes farmàcies modernistes de Barcelona, la Nordbeck del carrer Ausiàs March destaca no només per aquest nom tan poc habitual a la ciutat de principis del segle XX (de fet, originàriament la farmàcia es deia Salamó, nom que va conservar com a mínim fins 1924) sinó sobretot per una façana revestida tota ella de panells de fusta treballada i les clàssiques cristelleres amb ferro forjat. A Pobles de Catalunya reivindinquen els responsables reals d'aquesta filigrana de l'ebanisteria per sobre de l'autor que apareix a la majoria de guies oficials.
Can Rosés és una de les tres masies supervivents que recorden el passat agrari de Les Corts. Salvat de l'urbanització salvatge del barri, aquest casalot construït el 1716 allotja actualment una biblioteca pública. Es troba amagat darrera l'Illa.
Un dels menys coneguts de Barcelona, el barri del Farró es va edificar a mitjans del segle XIX en el procés d'urbanització de Sant Gervasi. És un barri petit, tant que l'Ajuntament va considerar que no tenia prou consistència per erigir-se ell sol com a tal i, atenint-nos a l'oficialitat administrativa, hem de parlar del barri del Putget-Farró. En la vintena de carrers que el conformen es troben vestigis de les cases senyorials d'antany que conviuen amb construccions més noves, funcionals i no especialment boniques. De fet, es considera una de les zones més degradades de l'opulent districte de Sarrià-Sant Gervasi. Juntament amb la Plaça de Sant Joaquim, el passatge de Sant Felip deu ser un dels racons més bonics del Farró i un dels passatges més privilegiats de Barcelona. Qui pogués viure en una d'aquestes cases amb jardí a tocar de la Plaça Molina!
Aprop de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina es troba el centenari Centre Eulalienc, una de les moltes mostres de l'associacionisme típic de la nostra ciutat que segueix oferint una oferta d'activitats i serveis de lleure i cultura pel barri.
En els darrers mesos, els vianants que tot passejant per la Baixada de Santa Eulàlia enlairaven els ulls cap a la capelleta que li és dedicada comprobaven astorats que la figura havia desaparegut. Segons informava l'Avui, l'estatueta ha estat robada i, per iniciativa dels veïns, restituida per una de nova aquests dies. Ultradevoció, pillatge o pura bretolada? Diuen que la nit que va desaparéixer algú va veure la geganta de la Mercè passar per allà...
